Al llarg de l’estiu es duen a terme tot un seguit de festivals de músiques diverses, amb preus més o menys assequibles, que inunden de visitants les ciutats i els pobles que els acullen i, en alguns casos, organitzen. Els més coneguts i populars a casa nostra són els festivals platgers com el FIB de Benicàssim, l’Arenal Sound de Borriana o el Medusa de Cullera. Tanmateix, també tenim festivals de música clàssica ja veterans que, any rere any, consoliden una oferta no tan massiva, però no per això menys interessant i profitosa. Al costat d’aquests festivals de música clàssica que es desenvolupen al nostre entorn, n’hi ha d’altres arreu del món amb la mateixa filosofia però amb formats ben distints. Les línies que es despleguen a continuació no pretenen ser cap reflexió al respecte, sinó la compartició d’unes experiències personals vinculades amb aquests tipus de festival.
Tots els anys quan comença l’estiu, s’enceta la temporada de festivals pertot. Si bé els gèneres dels festivals són diversos i variats, vull centrar-me en els dedicats al que es coneix com a música clàssica. Dins d’aquests, les característiques i les particularitats de cada un també són múltiples i variades. Així, als Estats Units d’Amèrica, adoren els festivals de música clàssica ben eclèctics i a l’aire lliure, on la gent pot endur-se un pícnic i berenar-sopar durant l’audició. Recorde encara la meua sorpresa en assistir en 2016 al Festival de Ravinia, organitzat per la Chicago Symphony Orchestra, on una de les Big Five, amb Itzhak Perlman com a solista, interpretava el Concert per a violí de Beethoven mentre el públic dels voltants devorava entrepans i creïlles fregides, que s’empassava amb l’ajuda de gots atapeïts de refrescos de tot tipus. Una cosa similar deu ser el Festival de Tanglewood, aquest regit i protagonitzat per una altra Big Five, la Boston Symphony Orchestra, al qual no he anat mai, però, segons m’informen fonts del tot fiables i que sí que hi han posat el peu, va efectivament en la mateixa línia del de Ravinia.
Una altra cosa són els festivals de música clàssica europeus, amb l’excepció del de Glyndbourne, al sud d’Anglaterra, que és més o menys com els anteriors, encara que més xic. Al vell continent s’alternen els festivals especialitzats d’òpera, com el de Bayreuth, a Alemanya, amb el cànon wagnerià, o el de Pesaro, a Itàlia, amb les òperes de Rossini, amb els festivals de música clàssica més eclèctics com els d’Aix-en-Provence, a França, el d’Aldeburgh, al Regne Unit, el de Salzburg, a Àustria, el de Verbier, a Suïssa o els nostrats castellers de Peníscola o Peralada. En tots aquests casos, ni es menja ni es beu durant la representació, però us ben assegure que es menja i es beu, prou i molt, abans o després i, fins i tot, en els entreactes. A més, sol haver-hi un codi de vestimenta, en alguns en particular, que, tot i no ser d’estricte compliment, obliga d’alguna manera el personal a no anar vestit amb bermudes i xancletes. Si hi vas vestit així, potser et deixen entrar, però et miren tan malament que acabes sentint-hi culpable.
Enguany, després de dos anys consecutius assistint al Festival d’Aix-en-Provence, he decidit canviar de destinació i d’estil. Salzburg ha estat la plaça triada i, com era previsible, no ha defraudat en absolut. He de dir que els festivals d’aquest tipus solen durar entre tres setmanes o un mes i jo, per motius econòmics bàsicament, només em puc permetre d’assistir-hi un cap de setmana llarg. I realment val la pena perquè no només gaudeixes d’interpretacions musicals d’alt nivell (hi solen participar grans solistes, grans orquestres, grans directors musicals i d’escena…), sinó també perquè t’introdueixes en l’ambient de la ciutat que acull el festival, hi descobreixes o hi redescobreixes els llocs més representatius i gaudeixes de la integritat de la vida estiuenca d’uns indrets normalment encantadors i engrescadors.
A Salzburg vaig tenir el goig d’assistir a tres funcions ben interessants: dissabte de vesprada Macbeth de Verdi, diumenge al matí Ein deutsches Requiemde Brahms i el mateix diumenge a la vesprada Le nozze di Figaro de Mozart. El Macbeth, a més, fou la première del nou muntatge produït pel festival, la qual cosa afegia més interés, si cap, a la representació. Krzysztof Warlikowski n’era el responsable escènic, amb el morbo que desperten les seues propostes, i Philippe Jordan ho era de la direcció musical (va haver de substituir Franz Welser-Möst indispost per motius de salut). L’elenc era extraordinari: Vladislav Sulimsky (Macbeth), Asmik Grigorian (Lady Macbeth), Caterina Piva (dama di Lady Macbeth), Tareq Nazmi (Banco), Jonathan Tetelman (Macduff)… tots plegats amb l’Orquestra Filharmònica de Viena i el Cor de l’Òpera de Viena. La Grosses Festspielhaus estava plena a rebentar, l’ocasió ho mereixia, i el resultat fou excel·lent.
Els grans triomfadors de la soirée foren Asmik Grigorian i Vladislav Sulimsky, la gran revelació d’aquella nit al Festival de Salzburg fou Jonathan Tetelman, i el més aplaudit va ser Philippe Jordan que, amb gran professionalitat, va abordar la complexa partitura de Verdi en l’últim moment i li va proporcionar una força i una contundència ben remarcables. Warlikowski, com sempre, va despertar reaccions oposades, amb un plantejament innovador però no iconoclasta, fins al punt que, en un entorn marcadament conservador, els aplaudiments i els crits de bravo acallaren les poques esbroncades i xiulits que els més retrògrads s’hi atreviren a proferir.
Un ‘Requiem’ atapeït
La Grosses Festspielhaus també va acollir el Requiem de Brahms, més atapeïda de gent encara, perquè fins i tot hi havia localitats per al públic en els laterals de l’escenari. I és que la Filharmònica de Viena és una màquina de fer diners i aprofita qualsevol racó per a posar-hi una butaca: mireu, si no, l’escenari de la Grosse Saal del Musikverein en cada concert de cap d’any. En aquesta ocasió, l’Orquestra Filharmònica de Viena i els Wiener Singverein, amb Elsa Dreisig i Michael Volle com a solistes, i Christian Thielemann a la batuta, van oferir una versió sublim d’aquesta obra majúscula de Brahms. En el transcurs de la lectura d’aquest majestuós requiem, podíem sentir el pes de la tradició (Bach, Mendelssohn o Beethoven), que Thielemann s’encarregava de remarcar amb unes línies interpretatives fonamentades sobre un coneixement profund de la partitura, fins al punt de dirigir-la magistralment de memòria. El cor en aquest cas, gran protagonista del concert, es va endur merescudament els aplaudiments més intensos.
Finalment, amb Le nozze di Figaro, vaig tenir ocasió de conèixer la faceta historicista de l’Orquestra Filharmònica de Viena. Aquesta vegada era el director francés, Raphaël Pichon, gran coneixedor del repertori clàssic i barroc i un dels intèrprets més reconeguts de les músiques d’aquell període, l’encarregat de posar-se al capdavant d’una selecció de músics, amb fortepiano i clavecí, per a oferir-nos una més que intensa versió de la famosa òpera de Mozart. Tot i que la direcció d’escena de Martin Kušej fou una mica erràtica i de vegades poc comprensible, el conjunt fou magnífic i, sobretot, les veus d’Andrè Schuen (Conte di Almaviva), Adriana González (Contessa di Almaviva), Sabine Devieilhe (Susanna) o Krzysztof Bączyk (Figaro), i les del Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor, que van omplir la Haus für Mozart, la sala on es va dur a terme la representació, d’un savoir faire, en part à la française, impecable i memorable.
En resum, vaig tenir la fortuna de passar uns dies a la vila natal de Mozart i Karajan, gaudint d’unes temperatures refrescants i d’unes músiques meravelloses. Això unit a les visites obligades a diversos monuments, les passejades en plena natura en direcció a Anif, passant pel Schloss Hellbrunn, per a visitar la bella tomba del polèmic i alhora genial Karajan, els espais on Stefan Zweig va deixar la seua petjada, els museus que alimenten l’esperit, les curses matinals sota la pluja inesperada pujant al castell o la muntanya dels caputxins per enfortir el cos, etc. són elements que fan dels festivals d’estiu uns focus d’atracció i uns factors d’enriquiment personal ben recomanables. Només em va incomodar haver d’anar als concerts amb un codi d’indumentària marcat, a diferència, per exemple, de la llibertat de vestimenta d’altres festivals com el d’Aix-en-Provence, per no parlar del de Ravinia. Està clar que són llocs i ambients molt diferents. Però he de remarcar que una part de la població autòctona, sobretot d’una certa edat, donava colorit a un context encotillat, atés que anava abillada amb els vestits de gala de les muntanyes alpines i posava així en valor l’autenticitat de les tradicions del territori (i el seu nivell de conservadorisme). Això em va fer rumiar que, si hi torne el pròxim any, em pensaré anar-hi vestit de torrentí. En un entorn així, ningú no se n’estranyaria.
