Música clàssica

Els fureros se’ns han fet carques

Giacomo Puccini. La Bohème. Anita Hartig (Mimì), Atalla Ayan (Rodolfo), Roberto de Candia (Marcello), Valentina Naforniţa (Musetta), Toni Marsol (Schaunard), Goderdzi Janelidze (Colline), Roberto Accurso (Benoît/Alcindoro). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. Esc.: Àlex Ollé. Dir. Mus.: Giampaolo Bisanti. 16-06-2021.

Val la pena precipitar-se a aquesta producció del furero Àlex Ollé al Liceu per comprovar com la dramatúrgia i la posada en escena d’una òpera tenen una transcendència més que rellevant en el conseqüent resultat musical i també per palesar que una producció pot tenyir-se de modernitat en el vestuari i escultura i nogensmenys acabar essent teatralment conservadora. Així s’esdevé en aquesta revisió de l’òpera pucciniana en què Ollé, simplement, ha rumiat poc el text i n’ha fet una versió que no aporta cap reflexió nova ni un tractament sorprenent de cap dels personatges implicats en la decadència física i social inclosa al llibret, que tindria camins d’actualització molt més fructífers. A pesar de les bones intencions de l’escenografia del gran Alfons flores (com ara situar la cofurna de Rodolfo i els seus amics a l’entorn d’una ciutat despersonalitzada per l’efecte de la industrialització i la tècnica), la interacció entre els personatges és la mateixa de sempre, no hi ha cap actualització del drama de Rodolfo i Mimì i el resultat deriva en una versió teatral molt freda que acaba contagiant musicalment tot el cast.

La Boheme © David Ruano

No subscric les sonores protestes que, segons diuen els cronistes, van donar-se el dia de l’estrena (naltros ressenyem la segona funció del primer repertori), però esperàvem molt més d’un equip teatral que, simplement, se’ns ha fet carca i que, al seu torn, fila algunes idees (com ara la reconversió del mercat ambulant del segon acte en una plèiade de manters o les interaccions emocionals del tercer en una sala d’espera d’un indret sense ànima, a pesar del fet que la gent hi faci ballaruca i s’ompli de transvestits) que no acaben de rutllar. A banda, algunes de les intencions teatrals d’Ollé i companyia són directament contradictòries: se’ns vol tintar una Bohème que parla de la precarietat (amb una Mimì que acaba morint amb el cap rapat pels efectes de la químio però els personatges tenen un vestuari –molt ben ordit per Lluc Castells, tot sia dit– que els acosten més als falsos progres del Village novaiorquès que no pas als artistes bohemi del present (es nota que els fureros, en definitiva, fa molt de temps que van a sopar a can Xemei). Tot plegat té gràcia, insisteixo, per comprovar com, en aquest país de mòmies conservadores, fins i tot els nostres entranyables fureros han acabat carquejant.

La fredor teatral tenyeix aquesta producció, dèiem, i no hi ajuda una direcció musical, la de Giampaolo Bisanti, que té la virtut de ser molt preciosista en els detalls (magnífica la transparència orquestral del primer acte i el refilament dels instruments de vent i la percussió), però que quan arriba el fetge verista es desinfla com si el drama que veiem a l’escenari fos menor, en una direcció que sovint mira massa al cel, positures aparentment transcendentals incloses, però que hauria d’embrutar-se més amb la terra. Que el mestre milanès estava més pendent del fossat que no pas de les veus va palesar-se als inicis de l’òpera, en què els cantants van concursar en l’art de veure qui entrava més precipitadament, tant en els duets com en les àries.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Anita Hartig va cantar una Mimì ben sòlida, apianada bellíssimament al final de la peça, però amb més d’un agut calat i frases llençades en crit. La soprano va jalar-se amb patates el tenor Atalla Ayan, que no obstant –tot i el to blanquinós d’una veu no molt potent i un final que no va fer plorar ni cristo– va aconseguir un notable Rodolfo. Roberto de Candia va esculpir un Marcello d’escola amb la justa dosi de comicitat sense estrafer el seu personatge, tot i que també justejà de volum, i Valentina Naforniţa va regalar-nos una Musetta molt ben cantada en l’escena de la seducció però que cal madurar en la seva transformació final al pla més dramàtic. Goderdzi Janelidze va desaprofitar el seu Colline amb una arietta a la què es podria dotar de molt més estoïcisme i Toni Marsol va signar un bon Schaunard llastrat per un cant sovint massa engolat (toc toc toc: no podria aprofitar-se l’avinentesa i, donat el nivell general dels papers menors, crear una companyia estable amb cantants catalans per aquests rols?).

Aquesta, doncs, no és una Bohème mediocre en el terreny musical, però tan poc verista i arriscada en la dramatúrgia que aconsegueix l’estrany mèrit de fer-nos sortir del teatre com si allò que hem vist a l’escenari fos quelcom per restar indiferent. I això, si parlem de Puccini, és un pecat. Va, fureros, torneu als carrers i cremeu-nos els automòbils, que si seguiu així acabareu fent-vos zozis del Círculo…

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close