La majoria d’equipaments de clàssica han obert la temporada 2021 amb l’esperança d’acabar amb la crisi i les restriccions de la COVID-19 i és ben normal que els seus directors artístics vulguin imprimir cert entusiasme a les seves respectives propostes.
L’Auditori: Concert Inaugural. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Obres de Vivancos, Elgar i Prokófiev. 17-09-2021.
Auditori de Sant Cugat: Acis & Galatea. G. F. Händel. 18-09-22.
Gran Teatre del Liceu: Ariadne Auf Naxos. Richard Strauss. 22-09-2021.
L’OBC iniciava la seva temporada el passat 17 de setembre amb un programa poc coherent en el teixit musical, però amb l’al·licient de veure la primera audició d’una obra de Bernat Vivancos i d’escoltar Sheku Kanneh-Mason, una de les rising stars del mercantilisme concertístic.
Amb U (pronunciat a l’anglesa), el compositor barceloní ha fet ús d’una triple afinació orquestral (l’habitual 442 complementada amb un segon grup a 432 i un altre a 448), que produeix un interessantíssim efecte d’ones a la corda orquestral. Estem d’acord amb el seu (i nostre) col·lega Joan Magrané que l’obra vivanquiana guanya quan es regeix per l’ambició de construir espais holístics d’una lògica interna. El camí es fila interessant a les primeres temptatives dels contrabaixos i esclata estentori a la percussió a la recerca d’una alteritat nebulosa: una bona obra, sense dubte, que resulta encara millor quan l’autor no pretén agradar una audiència que sap conservadora i fa més cas a la seva intuïció.
El caramel d’aquest concert, perquè el mercat mana arreu i els concerts també són carn de la societat espectacular, era la presència del violoncel·lista Sheku Kanneh-Mason, un solista britànic de només vint-i-dos anys amb una sonoritat i tècnica encantades d’haver-se conegut. La seva versió d’Elgar va tenir trempera, només faltaria, però li va mancar capacitat de contrastos en els timbres: l’intèrpret vibrava cada nota com si li anés la vida, va tendir a passar olímpicament de la batuta (en especial al segon temps, Lento-Allegro Molto), amb alguns instants d’autèntic desquadrament. Les condicions les té totes: ara li toca decidir si vol viure al servei de la música o del seu perillós Narcís, com acostuma a passar sempre.
El concert va cloure amb una selecció del mestre Duncan Ward del Romeu i Julieta de Prokófiev, una música en què l’OBC va mostrar-se molt més còmoda i habituada, tot i que va pecar d’un so exageradament estentori i d’una mort de Tybald poc matisada. Com passa massa sovint amb els concerts de l’Auditori, hom en surt amb la sensació d’haver-hi viscut uns instants musicals correctes, però sense cap mena de transcendència ni perduració en la memòria. Crèiem que l’etapa de Robert Brufau al capdavant de l’ens milloraria una mica les coses, però de moment podem dir que de trempera n’hi ha ben poca.
Tres quarts del mateix va passar a l’estrena d’Ariadne auf Naxos al Gran Teatre del Liceu. Tenia moltes ganes de veure la lectura de les cabrioles de Hofmannsthal que havia ideat la regista Katie Michel i l’experiment no em va decebre. La directora de Berkshire va optar per dinamitar la tradicional oposició entre el pròleg i l’acte resultant on es barreja la tragèdia d’Ariadne amb la festa de Zerbinetta & companyia, i el resultat, salpebrat amb una direcció d’actors molt detallista que posava el focus en l’artificialitat de separar existencialment el backstage de l’escenari, tingué instants de gran riquesa teatral.
La joia de Strauss és una peça de detall cambrístic i d’una gran complexitat que s’ordeix en els contrastos dramàtics. Josep Pons és un mestre més que competent en el primer aspecte, però, dissortadament, la batuta principal del Liceu va oferir una lectura de la partitura exasperantment plana, entossudida només a quadrar el compàs (cosa que, en les escenes més corals tampoc va aconseguir-se, dit sia de pas). Quan hom escolta el final d’Ariadne auf Naxos ha d’eixir d’un teatre amb ganes de menjar-se el món, però Pons va convertir aquesta història de solitud i esclat orgiàstic de l’amor en un caldo de verdures massa fat.
La tònica del mestre de Puig-reig va acabar contagiant un cast competent, però mig adormit entre tanta parsimònia. El millor de la vetllada, de carrer, fou el compositor de la mezzo Samantha Hankey, que té incrustada a les amígdales el cromosoma straussià i brodà cada intervenció amb una escola de cant exquisida. Miina-Liisa Värela fa gala d’un veuot que espanta, amb uns greus capaços d’enfosquir un matí assolellat i un agut prou fort que, si és capaç de vèncer certa tendència a calar, trencarà qualsevol mur, però a la seva Ariadne encara li falta molta teca teatral. Sabem que Strauss fotia autèntiques putades als tenors, però això no és excusa perquè el Liceu ens endolli un cantant com Nikolai Schukoff, que, bàsicament, va segellar un Bacchus fet a cop de crit i gola. Elena Sancho Pereg va defraudar amb una Zerbinetta ben cantada però sense la dosi necessària de pebre i picardia. La direcció artística va fer santament en regalar els papers secundaris a una bona colla de cantants del país, d’entre els quals va destacar el timbre bellíssim de la Núria Vilà i el correcte mestre de dansa de Roger Padullés (malgrat algun falset fora de lloc i els aguts encara per muscular).
Per fortuna, no tot és parsimònia a la tribu i el país encara produeix petits bolets des dels quals s’intenta fer quelcom diferent i amb resultats digníssims. Així s’esdevingué en l’única funció que, de moment, podrem veure d’un magnífic Acis & Galatea de Händel per obra i gràcia del Col·lectiu de Música Antiga de Sant Cugat i la productora Centaure. El doble mèrit de la producció va raure primer en l’agudíssima direcció d’Albert Arribas, que va despullar l’esquelet del Teatre Auditori per oferir una lectura de la moderna pastoral de John Gay, filtrada en un entorn en què els personatges vivien en la despreocupació d’un balneari, tot plegat amb l’Ensemble Contratemps encastada a la part superior de l’escenari com si fos un cabaret d’entertainment. A través de la sòlida direcció del cantant i ara clavicembalista Jordi Domènech, l’Ensemble Contratemps va fer costat a un magnífic quartet vocal liderat per Maria Hinojosa, la qual , a poc a poc i pencant com una bèstia, va ordint-se com una de les nostres veus més polivalents. Al seu costat lluità l’Acis de Jorge Juan Morata, que va treballar no sempre amb èxit amb l’altíssima tessitura del rol i una dicció de l’anglès que l’acostava perillosament a l’arameu, un segur i marmori Elías Arranz fent de Polifem i la sorpresa de la nit: la valenciana Aurora Peña amb un Damon cantat a la perfecció (ull i timpà a aquesta veu que fins ara m’era desconeguda, perquè va estar simplement sensacional).
Aquest Acis & Galatea va demostrar moltes coses. Primer, que amb un grup dramatúrgic i musical amb ganes de fer música i teatre es pot fer una òpera barroca d’una hora i quaranta-cinc minuts (sense pausa) que s’escolti lleugera, quasi com un didalet de whisky, i que l’entusiasme d’una producció és el que al final es traspua a un públic que va acabar ovacionant-la dempeus. Que un espectacle tan rodó, i intuïm que de limitadíssim pressupost, només compti amb una representació a Sant Cugat, quan hi hauria molts teatres i auditoris del país que podrien acollir-la amb èxit, diu molt poc del nostre païset. Però sigui com sigui, la vetllada va demostrar-nos que, tinguis el pressupost que tinguis, les coses poden fer-se amb joliu entusiasme o amb la parsimònia de sempre. És una llàstima que, a l’inici de temporada, l’avorriment triomfi per sobre el risc i l’alegria.
