L’argument que lligava les tres peces del programa girava al voltant de la voluntat dels compositors d’explorar espais, tradicions i cultures d’altres mons. La indagació, la inquietud escrutadora i l’interés per l’insòlit i infreqüent formen part de la curiositat creadora que esperona els artistes i que sovint es concreten en troballes originals i reeixides, com es va poder comprovar en el transcurs del concert dirigit pel titular de l’Orquestra del Palau de les Arts.
Anna Goriatxova, mezzosoprano
Orquestra del Palau de les Arts
James Gaffigan, director
Obres de Rodrigo, Ravel i Dvořák
Auditori del Palau de les Arts, 6 de maig de 2022
Els creadors sempre s’han sentit atrets pels mons desconeguts i per les cultures exòtiques. No resulta gens estrany perquè és una manera de buscar fonts d’inspiració per a enriquir l’enginy inventiu. Antigament, els compositors no solien viatjar a països llunyans per a conéixer-ne les particularitats musicals: eren els habitants d’aquells territoris remots els que, en molts casos, s’havien instal·lat als països de l’Europa Occidental amb les seues danses, les seues músiques i, fins i tot, els seus instruments. En altres ocasions foren les exposicions universals, que es posaren de moda a partir de la segona meitat del segle XIX, la plataforma a través de la qual es difonien i transmetien les singularitats d’algunes cultures distants.
Tanmateix, també hi ha hagut compositors que, per circumstàncies professionals o personals, sí que van visitar altres contrades que, a més, motivaren l’escriptura d’obres a partir del que veieren i escoltaren. Per exemple, tenim Mendelssohn i els seus viatges a Escòcia i Itàlia, o Dvořák i les seues estades a Rússia i als Estats Units. En concret, el contacte del compositor txec Antonín Dvořák (1841-1904) amb la cultura nord-americana va donar origen a una de les simfonies més populars de la història de la música, això és, la Simfonia núm. 9 en mi menor, opus 95, que fou el plat fort d’aquest concert.
En efecte, aquesta obra, també coneguda amb el sobrenom de Simfonia del nou món, és deutora de les músiques amb què Dvořák va entrar en contacte durant el període en què va residir a Nova York, entre 1892 i 1895, després d’acceptar el càrrec de director del Conservatori Nacional de Música d’Amèrica situat en aquella ciutat. Allà va rebre l’encàrrec de compondre una simfonia per part de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, que fou escrita i estrenada en 1893. Per a la composició d’aquesta obra, Dvořák va utilitzar el mateix procediment que feu servir per a escriure les dues sèries de Danses eslaves, opus 46 i opus 72, és a dir, inspirar-se en la tradició musical eslava per a crear melodies originals que recolliren l’esperit i el caràcter d’aquelles cultures. Així, el mateix Dvořák, referint-se a la Simfonia núm. 9, afirmarà: “en realitat no he utilitzat cap de les melodies dels nadius americans. Simplement, he escrit temes originals que incorporen les peculiaritats de la música indígena i, usant aquests temes com a subjectes, els he desenvolupats amb tots els recursos del ritme, el contrapunt i el color orquestral modern.”
El resultat final fou una simfonia elegant i perfecta en pràcticament tots els paràmetres musicals: melòdic, harmònic, rítmic i instrumental. No en va es tracta d’una de les obres més interpretades per les orquestres i, com ja he assenyalat, una de les peces més populars entre el gran públic, a la qual cosa ha contribuït, sens dubte, l’ús que n’han fet els mitjans audiovisuals. Per aquest motiu, la programació de la Simfonia del nou món és garantia d’un auditori ple i, a més, ple d’un públic variat, sobretot en edat.

Comptat i debatut, la vetlada musical protagonitzada per l’Orquestra del Palau de les Arts i el seu flamant director titular va comptar amb una assistència que quasi feia el ple de l’Auditori i que reflectia la diversitat dels amants del que se sol denominar música clàssica. Aquest públic heterogeni va aplaudir incansablement la lectura que director i orquestra oferiren d’aquesta famosa obra de Dvořák. I és que, malgrat el pes de la tradició interpretativa que afegeix capes i capes d’elements balders, James Gaffigan va presentar una versió de la Simfonia del nou món respectuosa amb la partitura, sense amaneraments, amb tempi vius, sense desatendre la complexitat del contingut musical, i quasi vaporosa, sense caure en l’insubstancial.
El primer moviment, interpretat sense la repetició de l’exposició, va resultar un compendi de meravelloses intervencions solístiques, enmig d’un discurs ben travat des de les primeres notes de l’Adagio fins a les últimes de l’Allegro molto. Aquest factor fou encara més destacat en el segon moviment, amb el cant sublim de la solista del corn anglés i la delicadesa de les cordes solistes en la coda. L’Scherzo, per la seua banda, fou la festa del ritme i de la dansa. Un festí de gaudi que va transmetre tota l’orquestra i que van cloure a la perfecció les violes en els últims compassos, amb aquell delicat ritardando escrit. Finalment, l’Allegro con fuoco va respondre a les exigències “ardents” del compositor. Gaffigan deixà que els metalls es lluïren a plaer, sempre controlant so i afinació, la qual cosa es va percebre en molts moments tutti però, sobretot, en el superb acord final, on el mestratge dels metalls estigué ben arrodonit amb la perfecció tècnica de les fustes.
Aquest main course estigué precedit d’uns appetizer gens menyspreables en la primera part del concert. De fet, vam poder fruir de la música d’un jove Maurice Ravel (1875-1937) a través del seu cicle de cançons titulat Shéhérazade i estrenat en 1904. Ravel sempre es va sentir atret per altres cultures i, en especial, per les cultures orientals. A més, el personatge de Xahrazad, protagonista de Les mil i una nits, el fascinava des d’antany, de la mateixa manera que l’obra homònima de Rimski-Kórsakov. Aquesta seducció es va traduir en un cicle de tres cançons, sobre poemes Tristan Klingsor (“Asie”, “La flûte enchantée” i el controvertit “L’indifférent”), pensat per a mezzosoprano.
En aquesta ocasió fou la mezzo Anna Goriatxova l’encarregada de cantar aquestes belles melodies. Goriatxova ja va triomfar al Palau de les Arts en 2020 amb la seua interpretació de la Cenerentola. La seua veu potent, àgil i de timbre fosc i envellutat és perfecta per a papers lírics com el citat de l’òpera de Rossini. El que no tinc massa clar és si Ravel buscava aquest timbre de veu per a la tonalitat captivadora del seu tríptic. Tot i que el resultat final fou remarcable, sobretot amb el colorisme màgic de les fustes i, en especial, dels solos de flauta, em va faltar el desitjat esperit nou i fresc que probablement perseguia Ravel amb les seues indagacions orientalistes.

L’altra peça que completava la primera part i que, a més, encetava el concert fou A la recerca del més enllà del compositor valencià Joaquín Rodrigo (1901-1999), una obra de circumstàncies encarregada per l’Orquestra Simfònica de Houston per a commemorar el bicentenari de la fundació dels Estats Units d’Amèrica i dedicada als astronautes de la NASA. En aquesta ocasió l’exploració, tot i partir de terres estatunidenques (la citació velada del seu conegut himne es reconeix fàcilment), s’orienta cap a l’espai immens i llòbrec. Rodrigo, poc amant de la modernitat, esbossa un assaig d’ambient misteriós, que pretén reflectir la immensitat del buit i de l’espai, a través de l’ús de modes amb pols tonals incerts, de la polimodalitat i la polirítmia i d’una orquestració etèria. Protagonista indiscutible va ser de nou la flauta, al costat d’altres instruments de fusta i l’arpa, la celesta i el xilòfon que, juntament amb la melodia tonal recurrent de les cordes, a l’uníson, suggerien un espai llunyà, entre bell i inhòspit.
Al capdavall, com he apuntat a l’inici, els universos exòtics i desconeguts són font d’inspiració perquè són focus d’atracció. Als humans ens enlluerna l’inexplorat i els mons diferents del nostre. Amb aquest argument, Gaffigan va configurar un concert circular que, com l’obra de Rodrigo, va començar i acabar de la mateixa manera. Altrament dit: Amèrica és el punt de partida i de tornada d’aquest periple a altres terres; l’Amèrica contemporània, amb la seua voluntat de conquistar l’espai, és l’inici d’un itinerari d’exploracions que passa per la cultura oriental i acaba, de nou, en el continent americà, on una reinterpretació de la música dels pobles indígenes n’és la protagonista. En resum, un bonic viatge d’anada i tornada, un programa coherent i redó i un èxit igual de redó per als artistes, que es va visualitzar en els llargs aplaudiments d’un públic també seduït i fascinat per l’ignot.