Música clàssica

Festival dels Horts: obrir la ment amb el llegat musical

‘Música de cambra amb sabor a terra’ és el lema del Festival dels Horts que donarà la benvinguda a l’estiu, en la seua tercera edició, els dies 15, 16 i 17 de juny. Una suggestiva experiència musical impulsada per l’Ajuntament de Picanya, (Horta Sud), que inclourà la residència artística de músics locals i internacionals en Villa Rosita. Enguany, l’escriptora Elvira Lindo i el pianista Antonio Galera estrenaran la producció Literatura al compás. Lindo presentarà també el conte musical El niño y la bestia” amb el Linien Soundkraft, ensemble internacional. El programa es completarà amb el Quartetper a la fi dels temps, d’Olivier Messiaen, a càrrec dels músics residents. Com a complement al festival, es presentarà el llibre Les Alqueries de Picanya i es farà una taula redona sobre els horts que conformen un indret agrícola tradicional esguitat d’edificis carregats d’història. 

El primer impacte amb què us trobareu és l’escenari, Villa Rosita. Situada a l’Hort de Montesinos, està envoltada de tarongers i verds jardins vestits d’un boscatge delicadament cuidat per l’amfitriona, Danusia. Un lloc màgic on parlen els arbres: la generosa figuera centenària que olora a estiu, l’esvelt nesprer de formes àgils visitat per cotorres i lloros o la romàntica xicranda que espolsa a terra les seues flors violetes dibuixant una catifa de fantasia. És el paradís habitat per una bonica biodiversitat d’ocells que nien, ballen i canten a la babalà. L’avi del propietari de Villa Rosita, Vicente Montesinos, és l’exemple de com a finals del segle XIX i inicis del XX la burgesia valenciana va posar els seus ulls en aquestes terres articulant un nou paisatge amb explotacions de tarongers presidides per un gran edifici central que servia tant de lloc d’estiueig, com de casa de la família que tenia cura del camp. L’accés a la finca, construïda en 1904, el fareu a través d’un camí de conte de fades flanquejat per xiprers. Quan esteu a tocar de la casa, asseguts al pòrtic del pati, sentireu el viu plaer d’assaborir la música de cambra.

Per arribar-hi, ho fareu a peu passejant a través d’un paisatge agrícola protegit, els horts de Picanya. El punt de partida el trobareu al carrer Antonio Machado on està l’estació del metro (tardeu deu minuts des de València) i on es poden aparcar els cotxes per a iniciar la xicoteta ruta fins l’Hort de Montesinos. Realitze aquesta entrevista a Antonio Galera, director artístic i creador del Festival, recorrent el quilòmetre i mig que ens porta a Villa Rosita. Menys de mitja hora en què el pianista descriu els detalls d’aquest esdeveniment cultural. Un recorregut que podeu seguir en aquest timelapse.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

El rellotge s’atura en un entorn rural protegit i pràcticament inalterat. Podríem dir que aquest és un slow festival que combina passeig, patrimoni i música?

I tant que sí. Animem als assistents a que obliden les presses. No cal arribar al concert amb l’alè accelerat i responent des del mòbil als correus electrònics o whatsapps que encara tenim pendents. Tot va massa veloç i la música de cambra ajuda a recuperar, de manera conscient, les palpitacions del nostre cor. L’any passat no vam poder fer el festival i en temps de pandèmia la gent té ganes d’abaixar el ritme trepidant del dia a dia i passejar. L’Ajuntament de Picanya ha obert aquesta zona a vianants i ciclistes i des del Festival dels Horts instaurem una idea que ja portàvem fent en altres edicions: convidar als espectadors a fer el camí caminant, a excepció de les persones amb mobilitat reduïda que podran accedir a Villa Rosita amb vehicle. Seguint la nostra filosofia de tindre cura del medi ambient, l’ús del paper l’hem reduït a la mínima expressió i el que abans era el llibret imprés, ara és un codi QR des d’on es podran descarregar i escoltar uns mini-podcasts que faran de guia i proposaran un programa musical. Es tracta d’un procés molt més amigable per a una cita cultural que genera una confluència de belleses. Val la pena traure un poquet de temps per a viure l’experiència completa. Fa només deu anys aquests horts no formaven part dels passejos per a la majoria de la gent. El fet de vindre ací caminant ajuda a prendre consciència de la importància vital de protegir l’entorn per al futur, perquè resulta molt fàcil destruir-lo. Crec que és necessari explicar-li a la gent que aquest és un tipus de ciutat on hi ha camps, regadius i flors i que cal viure d’una altra manera, més sostenible.

El festival vincula la música a un espai que té història. És aquesta la seua filosofia?

Des de la primera edició he volgut treballar aquests lligams. Durant els meus anys d’estudiant hi va emergir una febre per construir auditors i llocs megalomaníacs, creant espais des de zero sense cap sentit. Pense que cal fer unes altres propostes on tot tinga un perquè, on el contenidor i el contingut es relacionen entre ells. 

És curiosa la coincidència entre l’inici de la ruta, al carrer Antonio Machado, i el primer concert, el dia 15, on Elvira Lindo estrena Literatura al compás.

Sí, el text d’Elvira és una defensa de la importància de l’educació a través de l’arrel i la cançó on hi ha molt d’Antonio Machado, el pare del poeta, qui usava el pseudònim de Demófilo. Era antropòleg i va ser un folclorista pioner que investigava la música i la poesia d’arrel. Va editar una vasta obra que recollia les tradicions populars andaluses, galleges, asturianes o catalanes, amb les seues varietats lingüístiques. 

El festival pivota al voltant d’una idea central: l’educació i la cultura que rebem, i el llegat popular de la música, formen part del camí iniciàtic d’una ment oberta. La cultura entesa com a protecció de la barbarie i transmissió de saviesa. 

Un moment del recorregut. Fotografia: David Rodríguez

El primer dia de festival posaré la música al piano, mentre Elvira farà la lectura dramatitzada. Combinarem la improvisació amb temes populars i música clàssica com ho feia Manuel de Falla en els contes que treballava amb Federico Garcia Lorca. Sonaran peces d’autors valencians com Vicent Asencio i Mariángeles Sánchez-Benimeli. La producció, comptarà amb la col·laboració, en la direcció escénica, de la companyia Cashalada conformada per Noèlia Pérez i Josep Zapater, compositors i directors musicals d’esdeveniments reeixits com els Premis Max de les Arts Escèniques i, tot plegat, serà un bonic homenatge a les cançons populars que escoltem des de la infantesa. 

Mentre fem la volta als horts contemplem camps de flors, tarongers, alguns caquis i horta. Ens crida l’atenció l’alqueria de l’Hort de Sant Vicent. Aquesta va ser una de les cases que van acollir els xiquets, fills de republicans. Eren colònies escolars? 

Sí, aquesta zona fou refugi durant la Guerra Civil quan el govern republicà va traslladar a milers de xiquetes i xiquets, des de la primera línia del front a Picanya. En aquesta àrea s’establiren tres colònies per tal d’apartar de l’horror als infants, fer-los oblidar els bombardejos i disfrutar d’un projecte educatiu innovador fonamentat en la participació, el respecte i els valors de la convivència. El llibre Els Horts Solidaris. Les colònies escolars de Picanya 1937-1939 de Cristina Escrivà i Rafael Mestre editat per l’Ajuntament de Picanya així ho recull. Aquella xicalla va poder menjar els aliments del horts. Es distribuïen les tasques de la casa, feien gimnàstica tots els dies i rebien un model d’ensenyament molt modern. Li vaig contar aquesta història a Elvira Lindo i ella em va explicar que son pare també va ser xiquet de la guerra en un altre lloc, en aquest cas, en una casa d’Aranjuez. La vivència traumàtica durant la postguerra del seu progenitor, Manuel Lindo, va ser transformada en un conte, “El niño i la bestia”. Una mena de road movie a través dels ulls d’un xiquet que és capaç d’eixir de situacions dramàtiques i dures amb la seua capacitat per a imaginar i veure el món des de la fantasia. Un conte musical amb leitmotivs i una part d’improvisacions a càrrec del quartet del Linien Soundkraft, ensemble internacional, integrat per Ander Perrino (contrabaix i direcció musical), Rodrigo Bauzà (violí), Constance Ricard (violoncel) i María Lindo (corn anglés i direcció artística). La música és del compositor finés Jarkko Riihimäki. L’obra es va estrenar a l’Admiralspalast, un dels pocs teatres de Berlin que va sobreviure a la II Guerra Mundial.

És en el marc de la II Guerra Mundial i l’holocaust on es completa el programa del Festival dels Horts amb la interpretació del Quartet per a la fi dels temps d’ Olivier Messiaen. Podem imaginar com, enmig de l’horror absolut, va nàixer la bellesa més sublim? 

En els moments de crisis col·lectives les eixides poden arribar des de la germanor, l’expressió artística i la solidaritat, o bé des de l’odi i tot el que aquest sentiment provoca. Davant l’actual situació d’emergència sanitària volem anar sembrant llavors d’art. En eixe sentit, persones com Messiaen ens obrin el camí. Quan tenia trenta-un anys, aquest compositor francés va ser capturat pels nazis i presoner de guerra en Stalag VIII-A, un campament de Görlitz, Alemanya (ara Zgorzelec, Polònia). Messiaen li va mostrar al clarinetista Henri Akoka, qui també estava pres, l’esborrany del que seria Abîme des oiseaux. Altres dos músics, el violinista Jean le Boulaire i el violoncelista Ètienne Pasquier, estaven entre el seus companys  i, després d’apanyar-se-les per a obtindre un poc de paper i una llapissera, Messiaen va escriure el quartet. L’obra té vuit moviments que reflecteixen el seu catolicisme i l’obsessió pel cant dels ocells com a material sonor. Els músics tenien instruments decrèpits, però malgrat aquesta circumstància, fou estrenada a l’exterior del campament sota la pluja el 15 de gener de 1941 davant de mig miler de reclusos. Messiaen, anys més tard,  ho recordava afirmant que mai abans havia sigut escoltat amb tanta profunda atenció i comprensió. El pròxim dimecres 16 de juny, amb l’empatia plena, s’escoltarà Quartet per a la fi dels temps al bell mig de la natura on la música de cambra es fusionarà  amb els ocells de Villa Rosita. Els seus intèrprets seran la clarinetista local Lídia Tejero, Rodrigo Bauzà (violí), Constance Ricard (violoncel) i Enriqueta Somarriba (piano).

Passada edició del Festival dels Horts @ContraVentiFusta

Com en les anteriors convocatòries, els músics gaudiran d’una residència artística a Villa Rosita. Una setmana en què conviuran i treballaran el repertori que han d’interpretar en cada concert. Aquest és un dels incentius per als artistes i el públic?

La residència és molt important per als músics i això és possible gràcies a la família Montesinos que obri les portes de la casa i els cedeix un apartament. Els nostres amfitrions Danusia i Vicente (ella polaca i ell valencià. Es conegueren a Bèlgica i viuen a Picanya) representen l’esperit del festival, obert al món, on volem vincular els artistes locals amb els internacionals. En la primera edició començàrem amb una Schubertiada,  nom amb el qual s’anomenaven les reunions privades en casa de Franz Schubert amb els seus amics i  on tocaven les seues obres i les d’altres compositors intercanviant-se els instruments entre els artistes. En la segona edició, el compositor de Torrent,  Javier Martínez Campos, va fer una peça per a la cantadora Rosario la tremendita i el grup resident d’aquell any. En estiu de 2020 no vam poder realitzar el festival però en la tardor sí que férem una activitat engrescadora per a commemorar el 250 naixement de Beethoven. Amb el títol Bit-Thoven, visitàrem l’obra del compositor alemany a través  de l’electrònica de la mà de Laura Blasco, música especialitzada en vídeojocs. Enguany, els artistes residents són els integrants del Linien Soundkraft, la pianista madrilenya resident als Estats Units, Enriqueta Somarriba i la clarinetista picanyera Lídia Tejero que ara estudia a Amsterdam.

Hi ha altres propostes artístiques suprimides a causa de la pandèmia com les instal·lacions de Fuencisla Francés, de l’última edició, situades en diversos racons de Villa Rosita on hi havia miniconcerts i el públic anava traslladant-se d’un lloc a un altre. Tampoc podem dur a terme l’oferta gastrònomica delicatessen. Enguany hi haurà copa de vi o aigua i un únic concert ubicat en un sol espai i amb cadires.  

Dilluns 14 com a preàmbul dels concerts, presentareu el llibre Les alqueries de Picanya.

Sí, hi participarà el seu autor, Joaquín Vila-Belda, l’alcalde de Picanya, Josep Almenar y Alfred Ramos (director del l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, IDECO). A continuació, hi haurà una taula redona sota el títol, “Festival dels Horts. Per què ací?” on intervindran Vicente Montesinos y Danusia Pustkowska (propietaris de l’Hort de Montesinos – Villa Rosita); el periodista, Carlos López-Olano, autor del podcast El Mur, -on rescata la memòria democràtica- parlarà de les colònies escolars, i l’arquitecta, Amparo Casabán,  hi intervindrà com a especialista en el paisatgisme de Picanya, un dels pocs pobles de l’Horta Sud que encara conserva la seua fisonomia. La gent es posa a la porta de casa i allí podem comprar directament les carxofes, les creïlles o les taronges… és meravellós! 

La infantesa és la nostra vertadera pàtria, va escriure Rainer Maria Rilke. Quanta raó tenia el poeta austríac si atenem als orígens primigenis d’aquest festival. Antonio Galera vivia de manera natural la música a casa. La seua besàvia tocava el piano i va ser qui li va fer descobrir i estimar l’instrument; la germana d’aquesta, la tia Carmen Benimeli va ser una pianista rellevant fins l’època de la postguerra i era amiga i companya de la compositora castellonenca Matilde Salvador. L’altra tia, Mariàngels Benimeli va ser catedràtica de guitarra a Berlin durant molts anys. I ell, nascut amb un pentagrama sota el braç, va estudiar piano a València, París i  Brussel·les i va ampliar la seua formació viatjant a Nord-Amèrica i Àsia. Però abans de tot això, aquell xiquet  somiador que creixia a l’escola pública de Paiporta, explorava els Horts de Picanya en bicicleta acompanyat de sa mare i la seua mestra quan eren descampats i ningú xafava aquelles terres. Bocabadat amb eixes cases senyorials que recollien l’essència de la burgesia valenciana, pensava que allí ell faria alguna cosa quan fora adult. I l’ha feta. Ara és el director d’aquest esdeveniment. Com va sorgir l’oportunitat de fer realitat el Festival dels Horts?

La Societat Filharmònica “Música i Art”, de la qual en sóc el director artístic, desenvolupa temporades regulars de concerts a Picanya des de fa temps. Fruit de la qualitat d’aquesta programació s’ha anat creant un públic fidel i exigent. D’aquesta manera naix la proposta que accepta l’Ajuntament de Picanya i la família Montesinos amb la col·laboració de diversos patrocinadors com Pianos Clemente, l’Institut Valencià de Cultura o la Fundació Cañada Blanch.

Després de la passejada pels horts, arribem a Villa Rosita pensant en la Fundació Cañada Blanch creada en la dècada dels setanta per l’empresari i mecenes de Borriana, Vicente Cañada, amb l’objectiu de posar en comú experiències culturals i impulsar el progrés social dels universitaris valencians. Si tinguérem una màquina del temps per tornar a mirar els inicis del segle XX ens trobaríem amb els dos prohoms, Vicente Cañada i Vicente Montesinos, raonant entre els tarongers de Villa Rosita sobre la necessitat d’obrir nous mercats i introduir criteris empresarials en la gestió dels cítrics. Els imaginem, també, posant-li entusiasme a l’impuls de la cultura des del Festivals dels Horts.

Amàlia Garrigós. Llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Porta més de trenta anys de trajectòria professional que li han permés tocar tots els gèneres de la comunicació: informatius, reportatges, debats o magazíns. Com a periodista va començar als informatius de TVE i va formar part del primer equip que va inaugurar la ràdio pública valenciana, Ràdio 9, on ha desenvolupat gran part de la seua carrera generant continguts i marques de programes. Posteriorment va repetir la mateixa experiència estrenant la ràdio d'Àpunt. Actualment realitza pódcasts, grava àudiollibres i escriu reportatges i articles socials i culturals en diverses publicacions. Fotografia: Ulisses Ortiz.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close