Que quedi clar que qui signa aquestes ratlles adora els cicles liederístics de Schubert i el “Winterreise” en particular. I que celebra que Ficta Edicions hagi publicat recentment el poemari complet de Wilhelm Müller traduït per Miquel Desclot en una edició que compara l’original amb la disposició que en va fer Franz Schubert a l’hora de posar música als textos tardorencs del poeta alemany, que posen en boca d’un imaginari Wanderer (caminant) poemes que canten la fi del nostre darrer viatge vital. Uns poemes que, ben defensats gràcies a la magnífica traducció de Desclot disten molt de ser mediocres, com sovint s’havia dit fins ara.
Ara bé, el cicle schubertià s’ha convertit darrerament en una obra hiperprogramada i fins i tot sintetitzada en formes diverses, des de versions escenificades fins a espectacles de dansa, passant per instal·lacions escultòriques. Penso que comencem a patir una sobredosi de Winterreise, cosa que pot acabar banalitzant una de les obres fonamentals del primer romanticisme. Déu no ho vulgui, però pot passar amb el cicle schubertià el mateix que en certa manera ja ha passat amb la novena simfonia de Beethoven o amb el Rèquiem de Mozart: de tant programar les mateixes obres, embafaran el públic i perdran el perfil auràtic que demanen peces musicals que, per la seva singularitat i unicitat, caldria programar només de tant en tant. O potser no embafaran, però passaran a ser una mena de fil musical permanent, una part del teixit confegit a base de llistats de Spotify que sentirem però que no escoltarem.
I és que a casa nostra, i a mans de determinats programadors, la presència del Winterreise sembla denotar més aviat cert postureig, esnobisme i una pretesa intel·lectualitat que acaba sent la màscara que oculta la manca d’imaginació i de creativitat per programar obres alternatives. Per no parlar d’una manca de coherència i de coordinació entre aquests mateixos programadors, que coincideixen en el temps amb propostes que deixen de ser engrescadores a força de repetir-les.
Quan escric aquestes ratlles, per exemple, el Liceu programa l’espectacle Winterreise a càrrec de la companyia de dansa contemporània Preljocaj. Paral·lelament, aquest cicle liederístic i els altres dos del compositor (Die schöne Müllerin i Schwanengesang) s’han programat els mateuxs dies al Life Victoria. És més, el dimarts 9 de novembre, hi havia Winterreise al Liceu, al Recinte Modernista de Sant Pau (Life Victoria) i a L’Auditori. Tres en un mateix dia. Coincidència o gestió maldestra? Un bon amic, que coneix a la perfecció el cicle liederístic em feia notar que en total aquesta temporada s’haurà escoltat el Winterreise un total de tretze vegades.
El Liceu ha esdevingut una institució que pretén establir (i ho fa) diàlegs entre diverses obres artístiques, cosa que em sembla molt bé. Però també ha caigut en el parany del Winterreise, amb la instal·lació escultòrica de Chiharu Shiota (Last Hope) al Saló dels Miralls. I després de l’espectacle del citat Ballet Preljocaj, el pintor hiperrealista Antonio López hi dirà la seva el mes de maig mentre el baríton Benjamin Appl cantarà el cicle schubertià a centres penitenciaris. Bon intent, tot i que no sé si el cicle de Schubert és el més adequat per dur a presons. És clar que reclusos i recluses poden repetir l’experiència de la presó de Rebibbia (Roma) recollida pels germans Taviani en el meravellós film Cesare deve morire: després d’haver participat en un muntatge del Juli Cèsar de Shakespeare, un reclús torna a la seva cel·la i mirant a càmera proclama: “Des que he tingut contacte amb l’Art m’adono que visc en una presó”.
Tornant al tema que ens ocupa, i vist en perspectiva, s’ha de dir que Winterreise era un cicle rarament programat fa dècades i quan ho era aplegava els pocs acòlits que sabien de què anava, quan ara te’l trobes fins a la sopa. La cosa té un perill: banalitzar una obra única, sublim i que pot acabar caient en els mateixos paranys en què han caigut les esmentades obres de Mozart i de Beethoven, per no parlar de la proliferació de Messies que començaran a poblar el proper mes de desembre la nostra geografía musical, sostinguda a base d’inèrcies conceptuals equivocades, com per exemple creure que el de Händel és un oratori nadalenc. El mateix error que viuen molts melòmans davant del Rèquiem de Mozart, ignorant que el 60% del que escolten és de Franz Xaver Süssmayr i no de l’autor de La flauta mágica.
Enllaçant amb el tema d’arrencada d’aquest article: ¿I si aturem el viatge d’una punyetera vegada, el repensem, l’interioritzem a les nostres llars amb algunes de les seves millors versions en disc i el reprogramem d’aquí a unes quantes temporades, però tan sols una vegada l’any? Schubert ens ho agrairia des de la tomba, qui sap si amb un somriure esbatanat.
