Festival Bachcelona. Breaking Bach. Carles Marigó, piano i espai sonor. Francesc Isern, projecció. Auditori del Caixafòrum. 7/07/2021.
El pianista Carles Marigó s’acosta descalç i temorós al piano, i podem veure que interpretarà Bach, el sancta santòrum d’això nostre, car li tremolen fins i tot els pèls del recte, i així també ho sap l’instrument, que l’espera farcit d’objectes de fantasia infantil i de follia tecnològica, però amb la tecla expectant d’una vergonya silent, com si la pantera imperial encara reposés endormiscada i únicament li permetés al músic el do d’imaginar pizicatti en sordina, que és com l’intèrpret, acariciant-lo, inicia les primeres notes del BWV 847 del Das Wohltemperierte Klavier, en Do menor, i és així també com, a partir de la percussió de les notes de la fuga, Marigó, ja pot alçar-se del seu tro per desconstruir el piano i follar-lo amorosament des de dins, primer fent saltar les boles de plàstic sustentades al cordam i després acariciant cada fil metàl·lic fins a fer-ne parir els harmònics, però també jugant, per què no, a llençar els objectes de coloraines a dins del gong amb què ha decorat el seu instrument, una capsa de fer màgia a la qual torna de seguida per continuar amb la cascada de preludis i fugues i, a través de les imatges de Francesc Isern i de les pintures de colors que vessen com la sang mateixa, és com veiem la cara del músic mentre va enfollint amb el ritme, i també mentre pateix amb la insistència del baix i el poder de l’harmonia, però també ensenyant-nos com Bach l’obliga a mirar enlaire per allunyar-se del teclat, com si aquest fos un desert del qual hom s’hauria d’alçar per fer música i acostar-se a la divinitat, perquè el crim que està perpetrant Marigó, amb la màxima fidelitat a les partitures que interpreta, és explicar-nos què vol dir tocar Bach per un músic i que, en aquest cas que comento amb frase llarga i sense punts, com el mateix concert, implica que ell mateix sigui Johann Sebastian Marigó per retratar el més amorosament possible l’esperit del compositor i també d’alguns intèrprets que s’hi han adreçat, i d’aital manera en Carles s’agenolla davant del piano i va disparant la mateixa fuga amb què un altre Carles, Santos, tocava a dues mans i dos pianos mentre estirava els braços em creu (concretament a La pantera imperial, i mira si en fot d’anys!) i, per si encara no n’hi hagués prou, Marigó obliga a desfilar Bach per la bossa nova, per la música flamenca de de Lucía i per la discoteca, perquè estimar el compositor és, i en això té raó Francesc Isern, com dansar sol com un mussol posseït pel ritme en una sala de ball sòrdida, davant la incredulitat de la resta dels humans, i és també tocar Bach aquesta espècie d’esgotament i aquest crit interior que sorgeix del coral Nun Komm Der Heiden Heiland, que Marigó decideix electrificar i pervertir singularment amb ritmes del més enllà, però conservant-ne l’alè interior, desesperat, que va cantant amb una lletra desnodrida però essencial, i és amb tota aquesta cascada i en poc més d’una hora de música com Johann Sebastian Marigó ha creat un espectacle de música que és una petita obra mestra, que només pot ordir un musicarro com ell i que únicament, tot sigui dit, pot glosar una prosa genial com la meva, i ja que hi som també caldria dir que aquest és un concert que, d’ésser la tribu estulta nostra un país normal, hauria de veure’s a la majoria de teatres i sales de concerts del territori, cosa que no passarà perquè mira, som una mica soques profunds, però bé, tant li fot, que això no és el determinant, car aquí la cosa important, la dada a recordar, és que Carles Marigó ens ha ensenyat com tocar Bach esventrant un piano en uns minuts d’una bellesa musical d’un altre planeta i que, potser en el futur, si l’espectacle encara es fa encara més rodó i guanya encara més precisió, servidora podrà dir aquella cursileria egòlatra, horripilant i nauseabunda dels crítics, del “jo hi era!”. Felicitats, mestre pianista, músic ordidor, Johann Sebastian Marigó, torna-hi aviat.
