Música clàssica

John Eliot Gardiner & Orchestre Révolutionnaire et Romantique. A la conquesta de Beethoven

Encara que els anglesos hagin aconseguit sortir d’Europa, el cert és que en l’àmbit artístic i, concretament, en el de la música clàssica, el seu lligam amb Alemanya i amb França té gruix de segles i a aquestes alçades és més indissoluble que mai. Bona prova és el tour de force que ha fet Sir John Eliot Gardiner i els seus conjunts instrumental i vocal que van omplir durant tota la setmana, del 9 al 14 de febrer, el Palau de la Música Catalana amb les 9 simfonies de Ludwig van Beethoven i altres obres per celebrar els 250 anys del naixement d’aquest compositor. Precisament, el famós “Himne a l’alegria,” que ha esdevingut l’himne popular de l’esperit europeu, configura el tractat harmònic més complet del que significa aquesta europeïtat que s’ha posat de manifest en aquests concerts extraordinaris amb un dels directors d’orquestra més cobejats i més emblemàtics del pedigree britànic.

Gardiner és un artista amb veu pròpia que fa dècades que lidera un projecte molt personal –l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique (que a fundar amb nom francès el 1989) i el Monteverdi Choir- que buscar fer una revisió dels grans monuments sonors germànics, especialment de Bach i de Beethoven, però també de Schumann, al qual vam poder sentir-li fa anys un monogràfic també magnífic al mateix Palau. És una de les figures habituals de les darreres temporades a Barcelona, perquè aconsegueix omplir les quasi dues mil localitats que té la nostra sala modernista i, sobretot, tenir el públic amb el cor en un puny, pendent de l’impacte sonor que proporciona, sigui de bellesa o de sublimitat. A l’hora d’afrontar-se a una partitura mastodòntica com la de Beethoven, sigui quina sigui la simfonia, Gardiner té una manera artúrica (sí, de Rei Artur) de dirigir els seus homes i dones, amb violins i violes a peu dret, com una mena d’exèrcit sonor o de confradia musical amb regust medieval, de negritud austera, amb el qual “ataca”, mai millor dit, la complexitat de cada compàs que aquest geni de la música ens va llegar amb el convenciment d’estar fent una obra que està més enllà de la Història.

En Gardiner, Beethoven és una conquesta que es fa amb la suor de la noblesa. És un terreny estètic a conquerir i ho fa amb intel·ligència i amb destresa, conscient de quins són els seus flancs, els punts forts i febles, per dur a terme una estratègia clara del que és important d’expressar. El seu Beethoven té caire narratiu, no metafísic, com el que podríem sentir en una Filharmònica de Berlin o en les simfonies que va fer Harnoncourt poc abans de morir. Gardiner és literari, shakespearià, i la seva narrativa musical així ho denota, portant-nos cap a les escenes sonores més dramàtiques i contrastades, amb el màxim realisme sonor que es puguin fer de l’obra de Beethoven. A més, ho fa amb una tímbrica àcida, rebel, gairebé violenta, però que ens fascina per la seva utilització dels materials més nobles de la música, de nou tractats de manera aristocràtica, com només un Lord sap fer. La tripa de les cordes ressona seca i alhora amb una finesa daurada; la pell de les timbales és tensa i i el seu cop, rotund; els vents ens transporten a una sonoritat de cacera enmig dels boscos tupids i humits d’Anglaterra o de la Selva Negra. Tot agafa un caire d’aquella Europa imperial tan estètica, la des dels quadres de David o d’Ingres, la nepoleònica que va sucumbir a les tropes franceses per acabar esclafada al mur gelat de Rússia, com sempre. Una Europa prerrevolucionaria que no s’adiu amb la modernitat de Beethoven, sino amb la dels aristòcrates com el Príncep Lobkowovitz que van ser els seus mecenes i el van enlairar en vida, soportant-li el mal caràcter que li devia provocar la sordesa.

John Eliot Gardiner dirigint.

La música de Beethoven la volem entendre ara com una bandera de l’individu fet a si mateix, “lliure” o liberal, democràtic, capaç de decidir el seu destí sol o contagiant la comunitat. El sentim com la música de la Il·lustració, de l’Il·luminisme, amb una passió conscient, enraonada, oposada al lirisme de Schubert o al sentit tràgic que arrossegaria tot el Romanticisme posterior al 1830. Beethoven és, per damunt de tot, triomfalista, per això contagia força i entusiasme, fins i tot en la poètica minuciosa dels seus temps lents. Esdevé la música de Kant i de la seva Crítica a la raó pura. Pequè, com deuria ser aquella societat que va donar un geni com el de Beethoven? La que devia escoltar aquestes simfonies com un progrés, com un idea sonora que els empenyia endavant, com una autèntica revolució romàntica? Com devia ser aquella Europa mitificada que es representava musicalment amb una orquestra simfònica, de sonoritats de fusta i metall col·lades en la verticalitat dels acords o fent dibuixos melòdics subtils? Sentint Gardiner el 10 de febrer, amb el programa de la segona i la tercera simfonia, amb la famosa “Heròica,” no em podia estar de pensar en la distància mental que ens separa d’aquella societat emmidonada, classista i sacsejada quotidianament per guerres inacabables esperonades per una aristocràcia que aniria decandint fins a caure definitivament cent anys després.

Són moltes les reflexions que provoca la música de Beethoven i la seva figura lleonina immortalitzada amb guix a l’escenari del Palau, sota el somni de les Walquiríes, principi i final d’una grandesa germànica que sentim tan fascinant com estranya des de la vora del Mediterrani. La seva calvalcada en solitari va ser la d’una creació feta de pedra picada, de ferro forjat, de matèria dura només maleable pels sentiments més profundament insoportables: la solitud i la decadència física, que cap obra d’art pot arribar a sublimar. Beethoven aconsegueix aquesta autosuperació i se’ns apareix com si es tractés d’un redemptor laic que ens revelés que només l’art ens farà immortals. I així ho va predicar el sumesacerdot de Gardiner amb un gest incisiu i amb la suor al front, com el mateix rei Artur en plena batalla.

Mònica Pagès
És periodista i s’ha especialitzat en temes culturals, especialment en l’àmbit de la música clàssica i de les arts plàstiques, col·laborant en diversos mitjans de comunicación, com l’emissora Catalunya Música (Catalunya Ràdio), Revista Musical Catalana, Opera Actual, Ritmo, Serra d’Or o L’Avenç, i en projectes culturals diversos com el centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall (2001), el cicle 30 Minuts de Música de la Fundació Mas i Mas (2007-2008) o el Festival de Pasqua de Cervera (2010-2016). A més, és la responsable de coordinar els actes de la Fundació Catalunya Cultura.
Ha comissariat les exposicions “Conxita Badia. Vine tu i les cançons” (Biblioteca de Catalunya, 1998), “Centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall” (Palau de la Música Catalana i Oficina de la Generalitat a Lleida, 2001), “Cuixart” (MACUF, A Coruña, 2003), “Baldomer Gili i Roig, l’objectiu del pinzell” (Museu Morera de Lleida, 2007), “Els Nin, l’arrel de l’art” (Palau Moja de Barcelona, 2008), “Alicia de Larrocha” (Palau de la Música Catalana, 2009). I ha col·laborat en l’exposició “Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals” de la Fundació Pau Casals (Museu Vil·la Casals, 2005; Museu de la Música de Barcelona, 2008; El Vendrell 2016).
Ha publicat el següents llibres: Conxita Badia. 1897-1997. Centenari del seu naixament (Institut Català de la Dona, 1997, i Infiesta Editor-Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000); Gaspar Cassadó, la veu del violoncel (edicions catalana i castellana, Editorial Amalgama, Berga, 2000); Acadèmia Granados-Marshall, cent d’anys d’escola pianística a Barcelona (Acadèmia Marshall, Barcelona 2001); la primera biografia sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografia inacabada (Edicions Parsifal, 2003). També ha traduït al català i al castellà la novel·la de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). El 2016 també ha publicat la biografia Alicia de Larrocha, notas para un genio (Alba Editorial) i Granados, el so de la mirada (Pagès Editors, 2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close