El gran mestre de la música antiga a Catalunya ha estat guardonat amb el premi Prat de la Riba, el més prestigiós dels que concedeix l’Institut d’Estudis Catalans.
Amb el seu parlar suau i pausat, Jordi Savall i Bernadet (Igualada, 1941) sembla el prototip de l’home tranquil, però el cert és que el gran mestreuu de la música antiga a Catalunya i un dels especialistes més reconeguts del món és un treballador infatigable i d’una productivitat gairebé llegendària. Prova d’això són els més de 200 enregistraments discogràfics que ha realitzat al llarg de cinc dècades de trajectòria artística, la majoria sota el seu propi segell, Alia Vox, i un ritme d’actuacions en directe que, abans de la pandèmia, se situava en uns 140 anys concerts a l’any.
Concertista, director, pedagog, investigador i impulsor permanent de nous projectes, la seva polièdrica trajectòria l’ha fet creditor a tota mena de distincions i reconeixements, als quals ara se suma el Premi Prat de la Riba 2021, que concedeix l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
El guardó, el més prestigiós del conjunt de premis Sant Jordi que atorga la institució, l’ha estat adjudicat per “la seva trajectòria artística i acadèmica en la recerca musicològica de la música antiga i, en particular, la del nostre país”.
Enguany, la cerimònia de lliurament dels reconeixements tornarà a tenir caràcter presencial, després que la pandèmia obligués a suspendre la de l’any passat, i tindrà lloc el divendres 23 d’abril, a les dotze del migdia, al pati de la Casa de Convalescència, seu de l’IEC. El premi Prat de la Riba es va instituir l’any 1916 per distingir una persona o entitat que hagués contribuït de manera decisiva a l’estudi, difusió i desenvolupament valors culturals, científics o humans de les terres de llengua i cultura catalanes. Una tasca en la qual, sense dubte, Jordi Savall ha deixat fonda empremta.
Defensor fervent de la pau i el diàleg intercultural, darrere cadascun dels projectes que Jordi Savall presenta s’acumulen hores i hores d’investigació meticulosa i rigorosa, una recerca apassionada que excedeix amb escreix l’àmbit musical, convertint els seus treballs en veritables tresors no només des del punt de vista musicològic, sinó també històric, filosòfic i humanista. “No puc fer música antiga si no conec el context històric; si no conec la poesia de l’època; si no conec l’art, la filosofia… “, deia en una entrevista amb EL TEMPS fa uns anys.
Nascut a Igualada, la seva relació amb la música es va iniciar a la seva infantesa, al Conservatori de l’Ateneu Igualadí i com a membre d’una coral infantil. Més endavant es va formar com a violoncel·lista al Conservatori de Barcelona, estudis que va finalitzar el 1965. Segons ha explicat ell mateix, va ser precisament la recerca de repertoris inèdits per a aquest instrument el fet que el va portar a descobrir l’oblidada viola de gamba. I a partir d’allò, el pas a la música antiga va ser inevitable.
El 1968, tot just després de contraure matrimoni amb qui va ser també la seva gran companya artística, la soprano Montserrat Figueres (1942-2011), va marxar cap a Suïssa, per completar la seva formació a la Schola Cantorum Basiliensis. Aquest va ser un període fonamental de la seva vida que es va estendre durant 18 anys. Allà van néixer els seus dos fills, Ferran i Arianna, ambdós músics, i allà també va sorgir la primera de les tres formacions de referència de les que n’és fundador, Hespérion XX, amb el canvi de segle rebatejada com a Hespérion XXI.
A principis del 1987, Savall i la seva família van prendre la decisió de tornar a una Catalunya en la qual la recerca i la interpretació de la música antiga es trobava encara a les beceroles. La tardor d’aquell mateix anys, amb un concert al Saló del Tinell, es donava a conèixer La Capella Reial de Catalunya, pedra angular del projecte artístic que l’artista ha anat bastint des de llavors. Dos anys després naixia Le Concert des Nations, eina també fonamental en el seu treball de recuperació i divulgació d’un patrimoni musical que s’estén, també en paraules seves, “des de l’edat mitjana al Renaixement i el primer Barroc” i que abasta des de “les Cantigues d’Alfons X el Savi, les músiques dels pelegrinatges, dels trobadors, de la cort d’Alfons el Magnànim, del Duc de Calàbria a l’obra de compositors com Mateu Fletxa, Bartomeu Càrceres, Lluís Milà, Joan Baptista Cabanilles o Joan Cererols.”
Al llarg del temps, aquest afany per desvetllar un patrimoni injustament oblidat, en particular el repertori hispànic i mediterrani, s’ha anat enriquint amb un fecund diàleg intercultural, en el qual la música sobrepassa l’àmbit estrictament artístic per esdevenir un poderós llenguatge universal que permet l’entesa entre pobles, cultures i religions. Fruit d’això són els seus projectes que connecten Orient i Occident, el nord i el sud, l’antic i el Nou Món i en els quals sovint coincideixen en el mateix escenari músics àrabs, israelians, turc, grecs, armenis, afganesos o americans. Una tasca que va comportar que l’any 2008 fos nomenat Ambaixador de la Unió Europea pel Diàleg Intercultural i a l’any següent, Artista per la Pau, per la UNESCO.
Una cita del diari britànic The Guardian, que es pot llegir a la pàgina web de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga, que ell també va crear el 1997, el defineix clarament en aquest sentit. “Allò que de debò distingeix Jordi Savall —diu el rotatiu— són les seves incursions més enllà del temple de l’alta cultura. Trobador omnívor, tresca i remena les biblioteques de Manchester o els vilatges colombians a fi de rescatar tradicions musicals amb enregistraments que van des dels ritmes berebers fins als èxtasis d’un raga, des de la quietud emocional d’un lament armeni fins a la vivacitat d’una gallarda isabelina”.
Així mateix, als darrers anys, Jordi Savall s’ha anat apropant a grans obres del repertori universal, un camí que mai havia tingut urgència de transitar. Allò ens ha permès sentir les seves lectures personals d’obres com la Passió segons San Mateu, de J.S. Bach, que abordà per primera vegada al Palau de la Música Catalana el 2015, o de les simfonies de Beethoven, que va dirigir a l’Auditori de Barcelona l’octubre de 2019. “Estic en una fase de la meva vida que tenia ganes de visitar obres que tothom coneix. És un repte amb mi mateix, per treballar l’obra com si no s’hagués fet mai”, ha dit al respecte.
Artista plenament compromès amb la cultura, l’any 2014 va renunciar al Premio Nacional de Música que li concedia el ministeri d’Educación, Cultura y Deporte, llavors encapçalat per José Ignacio Wert, per considerar que l’Estat espanyol mantenia en l’oblit el mil·lenari patrimoni musical hispànic i menyspreava “a la immensa majoria de músics que, amb grans sacrificis, dediquen les seves vides a mantenir-lo viu”. La seva, sense dubte, n’és el millor exemple d’aquesta enorme passió i dedicació.
