Música clàssica

Kebyart, la unió i la força dels saxofons

El quartet de saxofons Kebyart, format a Barcelona el 2014, va ser el guanyador de la tercera edició dels Premis El Temps de les Arts en la categoria de Música Clàssica gràcies al seu disc de 2022 ‘Lectures différentes’, una relectura de repertori clàssic i contemporani que suposava la culminació d’un treball encara en creixement. Coneixem millor aquesta reeixida agrupació, premiada i reconeguda internacionalment.

Pere Méndez Marsal (saxofon soprano), Víctor Serra Noguera (saxofon alt), Robert Seara Mora (saxofon tenor) i Daniel Miguel Guerrero (saxofon baríton), músics encara joves, són els components del quartet Kebyart, una formació gestada en l’ESMUC amb músics de Barcelona, Tarragona i Terres de l’Ebre i que, en sols una dècada, ha esdevingut un referent per la manera en què han aportat frescor a l’escena de la música clàssica i han posat sota el focus un instrument que, a causa d’una aparició tardana en el segle XIX, no disposa del repertori d’uns altres instruments. Repartits entre diverses localitzacions geogràfiques, vam fer una trobada digital amb els quatre membres per conèixer millor una formació que ja ha mostrat el seu talent en el Concertegouw d’Amsterdan, l’Elbphilharmonie d’Hamburg, el Musikverein de Viena, la Philharmonie de París o el Festpielhaus Baden-Baden, entre altres, a més de rebre invitacions d’un bon grapat d’orquestres europees.

Durant el programa que serveix per lliurar els guardons, els membres de Kebyart qualificaven Lectures différentes, el disc que els va fer guanyar la distinció d’El Temps de les Arts, com un treball de culminació quasi una dècada després de començar a caminar. Els demanem que aprofundisquen en aquesta idea. «Com a quartet naixem en un àmbit bastant acadèmic. El primer disc, Accents, del 2017, és com una carta de presentació, però bastant lligat encara amb el que havíem estat fent a Barcelona, amb els nostres professors, amb un repertori per construir un so de quartet. En els vuit anys que transcorren fins el següent disc el que vam fer és construir una personalitat. No tenim un repertori original tan gran com altres instruments, perquè ha hagut grans compositors que ni tan sols arribaren a conèixer el saxofon, i la manera de construir aquesta personalitat va ser a través del repertori, amb obres que consideràvem que podien agafar un nou aire a través del quartet de saxos. Amb això i amb música contemporània més recent, amb autors que han escrit per nosaltres o per un quartet de saxos», explica Robert Seara.

En Lectures différentes el vessant clàssic es traduïa en l’adaptació d’obres de Haydn i Ígor Stranvinski a les quals s’afegia el quartet homònim de Péter Eötvös, un compositor hongarès contemporani. I fins i tot hi havia un clàssic de la cançó d’autor, el Take this waltz de Leonard Cohen. Per què aquest repertori en concret? «Nosaltres sempre hem abraçat l’eclecticisme, no ens hem sentit còmodes en cap etiqueta més que no fora la d’eclèctics. Això es trasllada a les nostres gravacions i programes», aclareix Pere Méndez.

Robert Seara, Daniel Miguel Guerrero, Víctor Serra i Pere Méndez: Kebyart @David Ruano

Una línia semblant però una mica més temàtica la trobem en el tercer disc, Traum der jungend (2023), en què hi ha un repàs històric, lineal, de diversos autors germànics, de Bach als germans Fanny i Felix Mendelssohn acabant en un autor contemporani, Jörg Widman, qui va escriure una obra expressament per Kebyart, «7 Capricci»: la manera amb la qual el quartet insuflava nova vida al repertori clàssic va cridar l’atenció d’aquest clarinetista i compositor alemany. «Segueix sent un disc eclèctic, un diàleg amb els compositors, però amb Lectures différentes hi havia com una mena de comissariat de nosaltres mateixos, com una exposició amb una sèrie d’obres sense cap tipus de connexió aparent i que, gràcies al comissari, acabem trobant aquella connexió», aprofundeix Méndez.

Projectar música clàssica amb esperit del segle XXI

El quartet ja sap què són els premis i fins i tot els guardons internacionals: les seues qualitats interpretatives van ser reconegudes en l’Orpheus Swiss Chamber Music Competition de Suïssa i en el Concurs Internacional Franz Cibulka a Àustria, però també a casa, amb el Premi BBVA de Música de Cambra organitzat pel Palau de la Música Catalana. Amb el premi d’El Temps de les Arts, tanmateix, eren reconeguts en uns guardons amb diferents disciplines, lliurat amb un programa de televisió i, per tant, amb una difusió més gran entre públic no iniciat. «Un premi a casa nostra fa el doble d’il·lusió. Nosaltres hem hagut de moure’ns cap a l’estranger per intentar fer una carrera. I clar, quan ens han arribat els reconeixements des de casa ens fa molt de goig. El premi va ser una gran alegria, vam trobar una aposta molt valenta i encertada reunir diferents disciplines. Això és molt necessari, perquè de vegades les arts fan la lluita per la seva banda i està molt bé que hi haja un premi interdisciplinar», intervenia Daniel Miguel Guerrero.

El magnífic vídeo de ‘Schubertiade’

Dots interpretatives a banda, un dels aspectes ressenyables de Kebyart és una actitud molt contemporània que es tradueix en un directe no estàtic, dinàmic. Però sobretot en la gravació de videoclips molt treballats pel que fa a la imatge però també amb esperit juganer i fins i tot humorístic. Víctor Serra agraïa que es valorara aquesta feina de fora de l’escenari que «també forma part del projecte». «Nosaltres ens definim com una petita democràcia, Kebyart no és sols el que hi ha a l’escenari, darrere del teló hi ha una gran elaboració. Tractem de tenir en compte totes les possibles eines i anar-les desenvolupant. Tampoc podem negar que és una cosa que hem anat aprenent al llarg d’aquests deu anys de carrera. Som d’una generació interconnectada, acostumada a veure vídeos de l’altra banda del món i, per tant, per a nosaltres la imatge sempre ha estat molt important. Quan estem a dalt de l’escenari, quan ens fem una sessió de fotos o fem videoclips».

Parlem en concret d’un especialment brillant, el vídeo de la peça «Shubertiade», «una aposta bastant forta», afegeix Serra. «En un món tan ràpid i immediat en què la gent mira vídeos un màxim de 20 segons, vam escollir una música molt pausada, amb imatges a càmera lenta, una decisió que vam prendre d’acord amb Roger Comella, el director, qui també dirigeix el curtmetratge per al nou disc, Traum der Jugend. Tractem d’utilitzar les eines del present però sense caure en allò fàcil, fent-li la volta i que tingui el segell Kebyart, que no siga únicament una cosa comercial».

El trailer d’una altra bona peça audiovisual, en aquest cas el curtmetratge realitzat per Roger Comella per al nou disc, Traum der Jugend.

Pel que fa els trets humorístics en un gènere sovint tan solemne, Pere Méndez aclareix que “el quartet de Haydn conté gestos retòrics que estan carregats d’humor. La societat del segle XXI segurament no estem codificats per entendre aquests gestos retòrics que ens proposaven al segle XVIII, però les fonts històriques ens ajuden a descobrir-los. Per què no combinar l’eclecticisme amb les emocions? Perquè l’humor pot ser una de les emocions que tractem de transmetre”.

Parlant d’emocions, una qüestió interessant és saber com es troba l’equilibri entre expressivitat i perfecció tècnica en un quartet de virtuosos com aquest. Méndez apunta que la tècnica “és el mitjà per arribar a l’expressió artística, però no és el destí final de l’objecte artístic, allò que et permet més dinàmiques i registres. Per la nostra manera de ser mai hem intentat fer de la tècnica un aparador artístic. Nosaltres l’expressivitat l’hem trobat fora de l’instrument, en les fonts musicals i en les expressions artístiques ens inspiren”.

Robert Seara arrodoneix l’argument: “La música de cambra és un dels gèneres en què és més fàcil poder fugir de la tècnica individual, perquè l’objectiu final és establir un diàleg. És més important la conversa musical i no tant l’expressió individual. És la suma de les quatre veus el que fa que el resultat sigui més o menys interessant. Òbviament, la individualitat és important però queda diluïda en el col·lectiu, com la tècnica, en benefici de l’expressivitat conjunta de les quatre veus”.

Dignificar una sonoritat

El vell axioma de la unió i la força. I en el fons de tot plegat, la reivindicació de l’instrument que també els uneix, el saxofon. “Fa la sensació que és un instrument cada vegada més integrat en el circuit, el tema ha canviat molt de fa vint anys ençà”, apunta Pere Méndez. En tot cas, “el que està dignificant Kebyart és una sonoritat, més que un instrument. Perquè el saxo està cada vegada més ben acceptat, però el que fem és dignificar una certa especificitat o estètica”.

Això és veu clarament, per exemple, quan aborden els quartets de Haydn, concebuts òbviament per a uns altres instrument, obres que el quartet recrea amb noves sonoritats. Amb resultats francament sorprenents. “Aquesta és la nostra força i el que ha fet que compositors com Widman s’acosten a nosaltres. És el nostre segell, el gust per una estètica curosa i excel·lent”, dictamina Méndez. Víctor Serra afegeix que “un problema en el passat és que els saxofonistes s’emmirallaven en l’instrument i, en acabant, el món musical és molt divers i el que vol qualsevol músic és inspirar-se en el que fan altres músics. El que ens permet fugir d’aquest món tan tancat és fer música i cuidar tots els aspectes que esmentàvem abans”.

Per acabar, una reflexió sobre el guardó. Robert Seara argumenta que els premis musicals solen donar-se a músics de manera individual, “però un premi a un quartet no és tan comú i, a la vegada, és una manera de reivindicar aquesta petita societat democràtica, una posta personal i professional molt forta”. La força del grup, del sentit col·lectiu. Una actitud sortosament premiada i reconeguda.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close