Música clàssica

La primera òpera de Mozart

El nen prodigi que va ser Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) li va permetre tastar ben aviat les mels de la composició a través de formes i gèneres diversos, que més endavant engrandirien un catàleg senzillament prodigiós. De nen, i entre els 10 i els 15 anys, el músic de Salzburg va escriure fins a cinc òperes. L’oportú estudi que Pere Albert Balcells acaba de publicar a DINSIC Publicacions Musicals sobre Apollo et Hyacinthus és una bona excusa per parlar d’aquesta primera òpera mozartiana.

En un sentit estricte, el primer treball teatral de Wolfgang Amadeus Mozart va ser un acte de l’oratori escènic L’acompliment del primer manament, (Die Schuldigkeit des ersten Gebotes). Els altres dos van ser escrits per Michael Haydn i Anton Cajetan Adlgasser, dos músics pertanyents a la capella arquebisbal de Salzburg i col·legues de Leopold i Wolfgang Amadeus Mozart.

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), aquí amb tretze anys d’edat

Així doncs, la primera òpera íntegra i en sentit estricte, va ser Apollo et Hyacinthus. Mozart hi va treballar l’abril i maig de 1767 i es va estrenar el 13 de maig d’aquell mateix any a la universitat de la ciutat, després del llarg viatge fet amb els seus pares i la seva germana Nannerl: un trajecte que havia dut el petit Wolfgang a Viena, París, La Haia i Londres, entre altres ciutats europees.

La primera òpera de Mozart és una comèdia llatina, destinada a la festa de final de curs i com a tancament de l’any acadèmic universitari. La institució estava regida per l’orde benedictí i el pare Rufinus Windl havia escrit Clementia Croesi. En els entreactes d’aquella obra teatral es van presentar les tres parts de què consta Apolo et Hyacinthus.

El gènere en què s’emmarca aquesta obra és genuïnament salzburguès. Es coneix com a “Finalkomödie” o “Schuldrama” i fusiona l’òpera italiana amb recursos textuals destinats a erxercir de funció pedagògica.

El catàleg que Leopold Mozart, pare de Wolfgang, va elaborar a Viena el 1768 es refereix a Apollo et Hyacinthus en aquests termes: “música per a una comèdia en llatí per a la universitat de Salzburg. Per a cinc cantants. La partitura original conté 162 pàgines”. El llatí, evidentment, s’empra en aquesta obra d’acord amb la seva destinació institucional: temps era temps, i quan Europa era realment civilitzada, la llengua universitària per antonomàsia era la d’Ovidi, Virgili i Sèneca.

En Apol.lo et Hyacinthus no hi ha relleu psicològic en els personatges, ni elements de la genialitat d’òperes posteriors de Mozart: el músic començava a aprendre l’ofici, però ho feia amb convicció i amb esforços i constància. Destaquen, això sí, els recursos descriptius que el compositor fa servir per subratllar elements naturals com la tempesta, o el meravellós duet “Natus cadit” entre Òbal i Mèlia.

Apol·ló i Jacint, un quadre pintat per Nicolas-Rene Jollain el 1769, dos anys després de l’estrena de l’òpera de Mozart.

El resultat és una peça breu, integrada per cinc àries, dos duets i un trio final, enmig dels quals hi ha els recitatius que expliquen la història d’Apol·ló, enamorat de Jacint, fill del sacerdot Èbal. Però Zèfir també està enamorat de Jacint, a qui matarà per gelosia. Entremig també hi ha el personatge de Mèlia, germana de Jacint. El text, inspirat en les Metamorfosis d’Ovidi, segurament és del mateix Rufinus Windl, que va llimar els aspectes explícitament homosexuals del passatge d’Ovidi, introduint el personatge de Mèlia, germana de Jacint. Així, serà ella i no pas Jacint la destinatària de l’amor d’Apol·ló.

L’estrena va suposar un èxit clamorós per a Mozart. Els participants en la representació eren estudiants de la universitat: Òbal, per exemple, va ser el tenor Matthias Stadler, estudiant de 23 de teologia. La resta dels cantants eren membres integrants de la capella musical de la universitat.

Pere Albert Balcells, una vida dedicada a Mozart

Pere-Albert Balcells i Mozart

Fa anys, d’ençà aquell Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència (La Campana), que Pere Albert Balcells és un just predicador de la causa mozartiana. Aquell primer volum, traduït després al castellà per Acantilado, va donar pas a sengles monografies que el pianista i professor barceloní va dedicar a quatre peces cabdals del teatre de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte i La flauta màgica (Duxelm). Balcells, que a més va col·laborar en els programes de l’Any Mozart (2006) a Catalunya Música, sempre ha sabut trobar el punt just entre erudició i divulgació: ningú com ell ha sabut explicar allò complex amb paraules diàfanes i amb una prosa senzillament prodigiosa, d’innegable arrel noucentista però adreçada a lectors del segle XXI.

El que traspuen els estudis mozartians de Balcells és Amor, en majúscules. Amor a una música i amor a un personatge, tan conegut com alhora enigmàtic en molts dels seus aspectes biogràfics. Però Balcells ha sabut trobar sempre aquella clau secreta que, com la darrera porta del castell de Barbablava, amaga la veritat essencial d’allò que deixa de ser secret. Balcells, senzillament, dissecciona la música de Mozart amb un bisturí fi i esmolat i ens mostra el que hi ha: puresa i transparència. Dit d’una altra manera, els treballs de Pere Albert Balcells ens permeten entendre que per saber realment qui era Mozart cal trobar-ne el retrat en la seva pròpia música: en la que hi ha escrita i en la d’un interliniat que Balcells, com a precís demiürg, tan bé ens sap explicar.

Això és el que ha fet també ara amb un recent estudi sobre Apollo et Hyacinthus editat per DINSIC Publicacions Musicals. Però, a diferència de les monografies abans citades i editades per Duxelm, el treball sobre la primera òpera de Mozart es fa a partir de les teories de les formes musicals, ben justificades a la bibliografia i al llarg del text.

Com en els anteriors estudis, Balcells es fixa en tots els detalls del text musical, del teixit de les formes, de l’estructura de les frases. I, sense renunciar a un llenguatge entenedor, s’arrecera en una metodologia de caire musicològica més que no pas musicogràfica. Serà un llibre per a lectura massiva i adreçada a tots els públics? En absolut. Però aquesta no crec que fos la intenció de l’autor o de l’editorial. Al contrari, el rigor i el sotmetiment a les normes d’anàlisi musical són una mostra clara de l’honestedat d’aquest treball, necessari per conèixer de primera mà que, amb la seva primera òpera, Mozart ja coneixia a la perfecció el funcionament d’aquesta forma musical.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close