El compositor barcelonès obté el premi Reina Sofia de Composición amb una obra que recrea en clau sonora el món impossible d’Escher.
Al primer cop de vista semblaria una torre renaixentista, una sort d’elegant minaret des del qual es pot contemplar el bucòlic paisatge que l’envolta. Però de seguida l’ull ens avisa que hi ha quelcom d’irracional en aquella edificació de tres plantes, les dues superiors sustentades per unes estilitzades columnes i connectades entre si per una escalera d’impracticable ubicació. Si observem acuradament la imatge, ens adonem que, perquè fos possible, caldria que l’última planta estigués girada en un angle de 90 graus respecte a la de sota.
Es tracta de Belvedere, un dels treballs més coneguts del dibuixant neerlandès M.C. Escher, famós per les seves obres en les quals la realitat, les seves dimensions i perspectives, es transformen en mons irreals i màgics. En aquesta litografia s’ha inspirat el compositor Octavi Rumbau i Masgrau (Barcelona, 1980) per escriure El Belvedere de Escher, una obra per a piano i orquestra simfònica que l’acaba de fer creditor del prestigiós premi Reina Sofia de Composición 2021, que convoca anualment la Fundació Ferrer-Salat.
L’obra, que s’estrenarà aquest octubre a Madrid, ve a ser també la culminació del treball que Rumbau ha vingut desenvolupant als darrers anys al voltant del tema de les paradoxes auditives. “Es un cicle d’obres que se centren en les il·lusions auditives; és a dir, enganyar l’oïda de l’espectador mitjançant eines electròniques o instrumentals per recrear una il·lusió, com la idea d’un so que va pujant de registre sense aturar-se mai i que es coneix com la paradoxa del glissando infinit”, explica el compositor.
Amb aquesta idea, Rumbau ha concebut obres com One paradox 1.1 o One paradox 2.0 basades en l’electrònica. “I la meva intenció era culminar aquest treball amb un concert per a piano i orquestra, per traslladar al camp instrumental aquests fenòmens que l’electrònica et permet crear fàcilment. I recrear no només la paradoxa del glissando infinit sinó també altres tipus de paradoxes temporals”, afegeix. Així va néixer El Belvedere de Escher, una composició que intenta convertir en material sonor els mateixos elements il·lusoris de la litografia que li dóna nom.
“Belvedere és una obra que ens ofereix moltes paradoxes. Per una banda hi l’element del cub de Necker, que és un cub impossible; per altra, l’escalera, que no pot conduir enlloc, i també el paisatge bucòlic que envolta l’edifici i que li dóna un tarannà contemplatiu que també està present en la meva música”, assenyala Rumbau. Tot això, traslladat als pentagrames, es converteix en una obra d’uns 20 minuts de durada, de gran exigència tant pel solista com per a l’orquestra. “Naturalment no es tracta d’un concert en l’estil clàssic. Hi ha una dimensió concertant entre el pianista i el conjunt, però també una relació de conflicte entre ambdós i de vegades sembla que no hi hagi cap relació perquè el piano s’amaga dins l’orquestra. Trobava també interessant reflexionar sobre la figura del piano solista en la música del segle XXI”.
Família d’artistes
Nascut en el si d’una família dedicada al món de la cultura i l’espectacle —“quan tenia tres anys ja anava de bolos amb els meus pares”—, Octavi Rumbau va estudiar la carrera de piano, però ben aviat “i de manera natural” es va decantar per la composició. Va tenir com a mestres a Enric Palomar, Yoshihisa Taïra i Agustí Charles. Al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París (CNSMDP) va realitzar els estudis de composició sota el guiatge de Frédéric Durieux i d’orquestració amb Denis Cohen i, en paral·lel, va fer també els cursos anuals d’informàtica musical de l’IRCAM.
“Aquest va ser un període apassionant que em va permetre conèixer gent i viure tota la vida cultural de la ciutat. També em va fer descobrir la música contemporània”, confessa l’artista, membre d’una generació (ara cal dir la penúltima) de compositors que ha donat moltes alegries a la creació musical catalana en els darrers anys. A aquesta fèrtil fornada pertanyen també noms com els de Raquel García Tomàs, flamant darrer Premi Nacional de Música, Joan Magrané, Luís Codera Puzo, entre d’altres. Creadors amb una sòlida preparació i que, a més, han fet camí col·laborant i ajudant-se mútuament.
“No crec que es pugui parlar de moviment perquè tots nosaltres som molt diferents, però sí que és cert que hi ha una coincidència generacional. Ens coneixem tots des de fa molts anys, som amics i de vegades hem desenvolupat projectes junts que han estat experiències molt maques”, explica Rumbau, que precisament va treballar amb alguns d’ells en la creació de dues òperes de cambra Dido & Æneas Reloaded (2013) i Go, Æneas, go! (2014).
Ara l’ha arribat a ell el torn de formar a les noves generacions de músics. Professor al departament de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu, a l’Escola Superior d’Estudis Musicals Taller de Músics i al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, Rumbau té clar el que pot dir als seus alumnes.
“Aquest és un camí molt llarg i lent. No són quatre anys d’estudi i ja està, ja ets compositor. A més, el món de la creació contemporània és molt fràgil de cara a la supervivència. Tot és molt volàtil i a Espanya els ajuts públics no són suficients. Per això, per a ser compositor, cal un punt d’inconsciència”, diu.
Creació en confinament
L’any passat, amb l’arribada de la pandèmia, va veure com es cancel·laven diversos concerts on estaven programades obres seves, inclosa l’estrena absoluta del seu String Quartet 1, a càrrec del Lassus Quartet, que finalment no va poder estar present a la Biennal de Quartets de l’Auditori de Barcelona.
Les setmanes de confinament també van estar un període difícil, “perquè em va agafar amb una nena de cinc anys i la parella embarassada. Va ser bastant dur treballar des de casa, però jo volia presentar-me al concurs, fet que sempre té una component una mica suïcida perquè mai saps si el temps que inverteixes servirà para alguna cosa o no”.
En el seu cas, afortunadament, la feina va donar els seus fruits. “Em sento molt content. El Reina Sofía és un premi important per tot el que representa. A més, per a mi és també un retorn al repertori simfònic, ja que en els darrers anys he estat més centrat en la música de cambra i en l’electrònica”.
Ara el músic treballa en nous projectes. Aquests dies es presenta Pendular Motion, un disc monogràfic que surt sota l’acurada edició de Neu Records i que recull algunes de les seves obres sobre les paradoxes auditives i el moviment pendular. A més, també treballa en un nou projecte per a marimba i electrònica, amb el percussionista francès Philippe Spiesser que s’estrenarà aquesta tardor a Barcelona.
Malgrat les dificultats, Octavi Rumbau no mira el futur amb pessimisme. Sobretot pel que respecte al públic de la creació contemporània. “S’estan fent molts esforços per sortir de l’academicisme i buscar nous escenaris. I jo crec que això està donant fruits, perquè cada veig més gent, i gent jove, als concerts”, conclou.