Fundador de Joventuts Musicals i del llegendari Festival Internacional de Música, Manuel Capdevila retrata a les seves memòries la vida musical de la Barcelona de postguerra.
Als seus 91 anys, Manuel Capdevila i Font (Barcelona, 1931) continua anant a concerts amb el mateix entusiasme de quan, nen encara, assistia a les funcions matinals de l’Orquestra Municipal de Barcelona, acabada de crear per Eduard Toldrà, amic íntim de la seva família. Des de llavors, aquest apassionat melòman ha estat present en 9.694 concerts —en data d’entrevista—, dels quals guarda registre en una col·lecció de petites llibretes, on va deixar constància, amb lletra menuda i pulcre, de tots els detalls de cada audició.
Ara, aquestes llibretes, a més de centenars de llibres, discos, partitures i àlbums de fotografia, omplen de gom a gom les parets del seu pis de la zona alta de Barcelona. Perquè Capdevila no només ha gaudit amb fruïció d’aquest art: també ha estat un agent cabdal per a la seva difusió, ja fora com a actiu organitzador de concerts, ja com a musicògraf erudit o fins i tot, com a traductor de més de sis mil lieder.
Fundador de Joventuts Musicals de Barcelona i del seu llegendari Festival Internacional de Música, Creu de Sant Jordi i Gran Creu d’Honor de la República Austríaca, la seva presència ha estat fonamental per a la configuració de la vida musical de la capital catalana al llarg d’un decisiu període que abasta prop de mig segle, des dels difícils anys de la postguerra fins a l’esclat de la Barcelona olímpica.
Tot això (i més) és el que recull la primera entrega de les seves memòries, Records d’un animador musical (1952-1976), un volum de 450 pàgines, guanyador del premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2021 i que enguany ha vist la llum de la mà de Viena Edicions. Però la seva edició —que es complementa amb tretze annexos documentals accessibles a través d’un codi QR— només és una part de l’ampli ventall de publicacions que Capdevila té en preparació.
Pregunta de manual: què l’ha portat a escriure les seves memòries?
Les he fet per divertir-me i també perquè tenia molta documentació que pensava que podria ser d’interès per a aquelles persones que potser un dia vulguin estudiar una etapa de la història musical de Barcelona. El problema és que em van sortir 2.500 pàgines, masses per ser publicades. Per això vaig dividir-les en tres parts i vaig presentar la primera al concurs. Va guanyar, es va publicar i ara espero tenir la mateixa sort amb les altres dues.
Al seu llibre vostè es defineix com a “animador musical”. Avui en diríem “gestor”, quina és la diferència?
Jo crec que el concepte “animador” és més ampli que el de gestor. Amb animador vull dir una persona que promou la participació dels altres en una activitat col·lectiva. Jo he dedicat la meva vida a l’animació musical i sempre ho he fet per amor a la música, no per un interès econòmic.
El 1952 vostè va ser un dels fundadors de les Joventuts Musicals de Barcelona. Què ens pot explicar d’aquella etapa?
Un grup d’amics em va parlar d’aquesta iniciativa. Era un grup de joves que coneixent l’existència de les Joventuts Musicals a Europa volien fundar-les aquí. Vaig anar a una reunió, em va semblar bé i em vaig apuntar. De seguida es van iniciar les activitats i vam organitzar un primer cicle de concerts. Després vindrien moltes altres iniciatives: fèiem conferències i audicions comentades, més endavant vam posar en marxa un programa d’audicions per a escolars, el Festival Internacional de Música, un cicle que es deia Serenates al Barri Gòtic, el Festival de Cadaqués…
De totes les activitats que varen posar en marxa, de quines se sent més orgullós?
Jo crec que les audicions per escolars van ser una activitat molt important. Això no s’havia fet mai. Recordo que al principi vaig trobar molta reticència entre els directors de les escoles, perquè nosaltres teníem clar que aquesta activitat s’havia de fer durant l’horari escolar. Però al final vam tirar endavant i cada any fèiem un cicle de concerts temàtic: gèneres musicals, períodes, instruments… Sempre amb músics de molta qualitat i un material didàctic molt ben editat.
Però potser l’activitat més significativa va ser la creació, el 1963, del Festival Internacional de Música a Barcelona, un referent que encara es recorda.
Sí, això va ser l’activitat més rellevant de cara al públic. Vam aconseguir fer-ho gràcies al suport d’una persona de l’Ajuntament, Esteve Bassols. Jo em cuidava de tot i gràcies a les bones relacions que tenia amb Viena vaig aconseguir moltes coses. Molts artistes i formacions van actuar per primer cop a Barcelona, com l’orquestra del Concertgebouw, amb Bernard Haitink, o els italians I Solisti Veneti. Vaig portar tres vegades a la Filharmònica de Viena, dirigida per Karl Böhm. També va ser molt important la vinguda a Barcelona de la Filharmònica Txeca, que jo havia contractat durant la Primavera de Praga, però que en aquell moment, després de la invasió soviètica, semblava impossible que pogués sortir del país. Fins que l’avió no va arribar a l’aeroport del Prat, no ens ho crèiem.
No devia ser fàcil programar concerts en aquella època i menys que grans figures musicals vinguessin a Barcelona.
No, no ho era. Algunes vegades sortia bé i altres no. Per exemple, no vaig poder portar a la Filharmònica de Berlín ni a Karajan i Dietrich Fischer-Dieskau ens va cancel·lar el concert dos dies abans d’actuar. A més, jo no volia que fessin un concert més d’una gira internacional; volia programes específics per a Barcelona i sempre demanava que es toqués una obra d’un compositor català o bé, que hi hagués un solista d’aquí.
Quina diria que va ser la principal aportació del festival a la ciutat?
Jo crec que el festival va donar molta projecció a Barcelona en el món musical europeu i més quan ens vam incorporar a l’Associació Europea de Festivals. El més difícil era que els artistes vinguessin la primera vegada, però un cop ho feien tots volien tornar.
Vostè també va estar en l’organització del Concurs Viñas els primers anys.
Sí, perquè encara que no havia estat una iniciativa nostra, Joventuts Musicals es va encarregar inicialment de la seva organització. Però en la pràctica ho feia tot jo. Recordo que quan el jurat donava a conèixer el nom dels guanyadors, els havia de perseguir perquè em diguessin el repertori que cantarien en el concert final, i després trucava a Madrid per demanar les partitures per a l’orquestra, que viatjaven en camió tota la nit perquè el concert de cloenda es pogués fer l’endemà.
Un fet poc conegut que vostè explica és la participació de Joventuts Musicals en la reconversió de l’Orquestra Municipal de Barcelona en Orquestra Ciutat de Barcelona i el nomenament d’un nou titular.
Sí, és cert. Després de la mort de Toldrà l’orquestra havia quedat sota la batuta de Rafael Ferrer, però calia trobar un director de prestigi. Jordi Roch, el nostre president, insistia molt en això i ja havíem fet un parell de temptatives. Una va ser Sergiu Comissiona, que es va fer enrere al darrer moment, i Serge Baudo que no va poder acceptar per problemes d’agenda. Finalment, vam convèncer a l’ajuntament per convertir-la en orquestra “de la ciutat” i es va escollir com a director Antoni Ros Marbà. Entre ell i jo, aquí mateix on seiem ara, vam redactar el reglament de la nova orquestra que vam batejar com a Orquestra Ciutat de Barcelona.
A més dels dos volums pendents de les seves memòries, també té en preparació altres publicacions. Quines són?
La veritat és que són moltes coses. Enguany s’ha publicat Schubert vist pel seu millor amic [Arpegio], que recull texts de Joseph von Spaun que fins ara no s’havien traduït ni al català ni al castellà, i d’aquí a poc arribarà a les botigues Eduard Toldrà, músic… i més, una miscel·lània on hi he aplegat nombrosa documentació inèdita sobre aquest gran músic que va tenir una relació d’amistat molt estreta amb el meu pare, qui va ser el seu biògraf més important. Aquest llibre és el segon volum d’una sèrie que està publicant Dínsic i que es va iniciar l’any passat amb Giravoltant al maig, un recull de documentació sobre la gestació de la seva òpera El giravolt de maig. Per a més endavant tenim previst altres lliuraments que recullen epistolari personal i professional inèdit de Toldrà i també del Quartet Renaixement, durant la seva gira europea els anys 1913-1914.
Veig que feina no li falta. Al seu llibre vostè diu que se sent content perquè ha tingut una vida “bastant útil”.
És cert. He tingut una vida útil i molt plena. N’estic molt satisfet d’haver-la viscut i tot ha estat possible gràcies a la música.
