Música clàssica

Masaaki Suzuki i un periple per a fans de l’orgue que passa per Andorra

Masaaki Suzuki, un dels especialistes vius més grans en l’obra de Bach, va passar per Andorra amb motiu d’una nova edició del festival que organitzen els Amics dels Orgues. Part d’un periple que incloïa concerts a Barcelona i Andorra. Aquesta és la crònica de la seua esperada estació musical per terres andorranes.

Dissabte xafogós de juliol. Pel centre d’Andorra la Vella camina un cavaller, home menut, de cabells blancs, camisa estampada amb grans motius blaus sobre blanc i maleta petiteta, de rodes. Es confon entre la munió de turistes, que poc sospiten que s’estan creuant amb Masaaki Suzuki, un dels més grans especialistes vius en la música de Johann Sebastian Bach (amb permís de Sir John Eliott Gardiner, és clar). Camina mirant amunt. Més que contemplar els bastiments (per aquí tot és anodí), intenta respirar alguna ràfega de frescor. Està difícil. “Però molt millor que a Barcelona i Granada”, s’acontenta. Ha passat pel Bacelona i el Festival de Granada, abans de recalar en la vint-i-quatrena edició de l’Orgue&nd, que organitzen els Amics dels Orgues d’Andorra, amb Ignacio Ribas Taléns (un valencià importat) com a director artístic i que es desplega pels tres instruments històrics del Principat, a la Massana, la capital i Escaldes-Engordany.

Al mestre japonès li va tocar seure a l’orgue de Sant Esteve d’Andorra la Vella, un instrument modern, construït a la dècada del 1990 pel mestre Georges Danion —hereu de la gran tradició d’orgueners de Montpeller—, el més gran del Principat i que s’adapta a tota mena de repertori. En aquest cas, un repertori titulat Bach i Espanya, el mateix ofert a Granada i la ciutat comtal. “No és que n’hi hagués cap relació directa de Bach amb Espanya, és clar, però sí que la música barroca espanyola és molt concentrada, densa, amb moltes polifonies i, especialment, diversitat de ritmes, i per això vaig pensar que era una bona combinació” amb les obres del mestre d’Eisenach, explicava l’organista i director del Bach Collegium Japan. Qui, per cert, s’havia d’enfrontar al programa amb dos dits embenats, molt visible a la pantalla on es podia seguir el concert: fruit d’una desavinença amb la planxa d’un hotel. Vida d’artista.

Masaaki Suzuki @Xavi Moreno /Festival Orgue&nd

Correa de Arauxo, Juan Bautista Cabanilles, Pablo Bruna són els compositors que el mestre Suzuki va contraposar a la música de Bach. “En realitat, últimament no els havia tocat massa, no des de fa temps”, però havien estat part important de la seva etapa formativa. “L’orgue, sap?, va ser el meu punt de partida en la música. D’adolescent estava boig per la música d’orgue, per anar a visitar orgues arreu”. La relació amb la música, confessa, es pot fer més íntima a través de l’instrument que dirigint una formació. I això que molts intèrprets consideren l’orgue com una orquestra sencera. “O més aviat amb un cor”, proposa Masaaki. “L’orgue barroc té tanta polifonia, hi ha tanta estructura polifònica especialment en Bach, que em sembla molt similar a una coral. Dirigir un cor i tocar l’orgue em sembla tan similar! Per exemple, quan toques una fuga, és com si arribés la soprano i després el tenor”.

Cert que la d’orgue és una música minoritària, “sí, crida menys que la música simfònica o l’òpera, però en cada país, a Europa, fins i tot al Japó, hi ha seguidors que estan bojos per l’orgue, ni que sigui una petita comunitat, formen un club de fanàtics absoluts”, riu. En canvi, es mostra desinteressat per experiències que pretenen fer de l’orgue un gran espectacle a l’estil pop-rock, com la proposta de Cameron Carpenter. “Un estil molt diferent, el meu interès va cap a l’instrument històric, no tinc cap pretensió de posar-me jo al centre”. Ell se situa en l’estela de Nikolaus Harnoncourt i Gustav Leonhardt, grans impulsors del moviment historicista. “Suposa anar resolent problemes un per un i ells en van donar resposta a molts. Requereix molta recerca”. A ell, ha dit alguna vegada, li agrada menys el concepte d’interpretació que la idea de donar vida a la música. “Interpretar suposa que ets tu qui manipula. Interpretar està en relació amb el teu ésser”. Això tenint en compte que ningú pot saber com sonava una cantata, o qualsevol altra obra històrica, originalment. “Només podem fer-ho el millor possible”.

El mestre, saludant el públic andorrà @Xavi Moreno /Festival Orgue&nd

També l’interessa explorar la diferent sonoritat amb què es troba quan es posa a l’orgue en una església, una catedral, catòlica, més profusament ornamentades que els austers temples protestants. “Hi pots sentir la influència de l’església mateixa, converteix cada concert en quelcom de totalment diferent, el so és totalment diferent, també fa l’acústica més complicada allà on hi ha molta escultura”. A banda, “la caixa de l’orgue és sovint tan bellament tallada, ornamentada, fins i tot en l’església de la Reforma”.

Bach. Com és que algú que no és religiós, que potser ni té un ampli coneixement musical, pot caure embruixat per la seva música?, li preguntem. Els espais radiofònics que se li dediquen proliferen i són dels més seguits, sembla ser. “Sí, no sabria per què, però és una música molt atractiva, fascinant”. Els fidels protestants poden estar “particularment interessats per seguir cada paraula, cada petit detall, en les cantates per exemple; però si no és el cas, també la gent queda subjugada per la seva música, sigui d’orgue, harpshicord o instrumental, també per la música vocal”, coincideix. “Penso que Bach va anar més enllà de qualsevol limitació, expressa idees totalment universals, en la música i en els textos”. Hi ha “evidències”, prossegueix Masaaki, que perseguia idees universals, que anessin més enllà de la música per a església. “I la gent ho aprecia així arreu del món, fins i tot al Japó”.

Bach amb kimono

A casa seva, quan engegava el Bach Collegium Japan, el van rebre amb una certa reticència: Bach amb quimono, en va dir algú. Riu: “Encara me’n recordo. Una crítica dura. Però finalment, Bach pot ser interpretat en quimono o amb el que sigui. En cada cultura pots trobar la manera de gaudir de la música de Bach. Sigui al Marroc, a l’Amèrica Llatina o als països asiàtics, està ple de fans de Bach. Ple. Societats de Bach. Molt interessant”. A la formació que dirigeix es barregen també músics de cultures diferents: és la música un llenguatge tan universal, o influeix molt el rerefons de cada intèrpret? “No crec que nosaltres, en realitat, tinguem cap relació amb el context japonès. El caràcter de la gent pot ser diferent. Sovint convidem solistes europeus, hi col·laborem, això ajuda a inspirar-nos mútuament, a estimular-nos. Per exemple, estic convençut que els japonesos tenim molta més capacitat de concentració, podem concentrar-nos durant molta més estona, que els europeus”, i torna a riure. “És cert, és cert. A banda, en un cor japonès, la tendència és a imitar al del costat. Al mateix temps, ens resulta més difícil expressar una personalitat individual”, així que “sovint als cantants japonesos se’ls critica que estan perfectament afinats però no tenen caràcter, expressivitat”.

La formació, amb Masaaki al capdavant, es va passar vint anys gravant la integral de les cantates de Bach. “Ens vam anar fent grans i més grans. Vam anar aprenent, vam saber escurçar els temps d’assaig. Però al mateix temps, no era fàcil mantenir-nos frescos tot el temps, així que en contrapartida la preparació s’allargava”. Però mai, insisteix, se’n van cansar ni avorrir. “I de fet tampoc teníem cap intenció d’acabar, de completar, sap? Continuem endavant perquè interpretem cantates de Bach de manera regular, en directe; només vam acabar la gravació, però seguim i seguim en directe. Feliçment”.

Masaaki, en un moment de l’entrevista @El Temps de les Arts

Pregunta absurda per acomiadar-nos del mestre: i si un dia es trobés amb Bach, què li preguntaria, qüestions tècniques a banda? “Això seria al cel, oi?”, bromeja. “No estic massa segur, no, de si m’agradaria veure’l. És suficient amb tota la gratitud que sento envers ell”.

El pas de Masaaki per l’Orgue&nd dins d’aquest periple seu per a fanàtics d’inaugurar la programació estiuenca del festival. Encara li queda metxa. Per si algú s’anima, que per aquí dalt sempre corre una mica de fresca. El 12 d’agost s’hi passarà (en aquest cas a l’orgue de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Massana) Ana Mínguez, acompanyada per un grup folk, El Mantel de Noa. La diversitat és una de les claus del cicle, “volem obrir el ventall, que cada concert tingui un plantejament diferent”, defensa Ribas. Per això el 19 d’agost el convidat és el suec Gunnar Idenstam, una altra de les figures mediàtiques de l’orgue, amb la fusió entre música clàssica, romàntica, i el pop-rock, fins i tot el tecno. Al setembre, Michael Utz, que tocarà a l’orgue escaldenc amb el guanyador del Sax Fest, el festival i concurs de saxo que se celebra al país per Pasqua. I el quart trimestre, els bascos Ignacio Arakistain i Peio Irigoien, amb orgue i txistu; Olivier Penin, una de les primeres figures de l’orgue a França, i per posar el punt final, el duet d’Ana Aguado i Ana Belén García, dues organistes de renom del panorama hispànic.

El festival ha arribat a les vint-i-quatre edicions. “Han passat moltes coses, han canviat criteris, han canviat les mides, amb un festival que abans se centrava en el mes d’agost, mentre que ara hem pensat que és millor ampliar l’oferta durant tot l’any”. En surt afavorit el públic i en surten guanyant els instruments mateixos, “que així estan en ús durant tot l’any i això n’afavoreix el bon manteniment, que amb l’ús litúrgic no és suficient; amb un festival que s’allarga durant l’any garantim que els orgues de les valls estiguin ben vius”. L’any vinent serà la vint-i-cinquena edició, i arribant les xifres rodones, Ribas augura una programació especial i ampliada. Però, naturalment, fins aquí pot llegir.

Alba Doral
Periodista. Llicenciada per la UAB. Ha treballat en mitjans gallecs (La Voz de Galicia, El Progreso) i des de fa 14 anys es mou per Andorra: al Diari d'Andorra va exercir com a redactora de cultura i des de febrer del 2020 explora nous àmbits al BonDia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close