Música clàssica

Música i passió

El programa del concert de Dijous Sant de l’Orquestra Nacional de Lió (ONL) va experimentar un canvi d’última hora, atès que la Simfonia inacabada de Schubert havia d’acompanyar l’obra ‘In this brief moment. An evolution cantata’, del compositor australià Brett Dean. Tanmateix, aquesta peça fou substituïda per una sort de suite orquestral de l’última òpera de Wagner, ‘Parsifal’, confeccionada per Andrew Gourlay que, d’altra banda, se sol associar temàticament amb els rituals del Divendres Sant.

Orchestre National de Lyon
Markus Stenz, director
Obres de Schubert i Wagner
Grande Salle de l’Auditorium de l’Orchestre National de Lyon, 28 de març de 2024

L’Orquestra nacional de Lió (ONL) va oferir el passat Dijous Sant un concert protagonitzat per la música de dos dels grans compositors del romanticisme germànic, a saber, Franz Schubert (1797-1828) i Richard Wagner (1813-1883). En concret, s’hi interpretaren dues obres escrites en els últims anys de les seues vides, en el cas de Schubert, quan rondava la trentena, i en el de Wagner, ja en el seu període de maduresa. El repertori que es va escoltar era, a priori, coherent amb la procedència i l’època dels compositors triats i, en el cas de Wagner, amb les dates de la Pasqua. No obstant això, aquest no era el programa previst, ja que, per motius desconeguts, l’obra que ocupava la segona part del concert, i que era un encàrrec de diverses orquestres al compositor Brett Dean, va caure en l’últim moment i fou reemplaçada per una selecció instrumental del Parsifal de Richard Wagner. De rebot, el repertori del concert va prendre una càrrega cohesionadora ben forta i un atractiu innegable per als amants d’aquesta música.

El mestre de cerimònies fou el director d’orquestra alemany Markus Stenz, que amb unes mans lliures de batuta va saber dibuixar en tot moment les línies interpretatives que emanaven de la seua exegesi de les obres. Així, Stenz va oferir una lectura fortament romàntica de la Simfonia inacabada de Schubert, contraposant, d’aquesta forma, la seua interpretació a les maneres més classicistes d’altres directors i d’altres conjunts. De fet, va comptar amb la totalitat del dispositiu de les cordes que utilitzà en la segona part en l’obra de Wagner. En aquest sentit, la nodrida secció de baixos de l’ONL respongué perfectament a la variació dinàmica, i fins i tot de tempo, exigida pel mestre en la introducció, la repetició, l’inici del desenvolupament, la reprise i el final. Aquest petit detall, juntament amb d’altres, vinculats sobretot amb l’associació dinàmica-agògica, xoca de manera frontal amb les visions clàssiques d’aquesta simfonia, més aviat estàtiques i amb un component sonor netament exigu.

L’experiència de Markus Stenz es deixava notar en cada un dels fraseigs dels temes cantables tant de l’Allegro com de l’Andante. A més, va aprofitar el gran instrument que és l’ONL per a dotar els dos moviments de la simfonia d’una plenitud sonora, alhora combativa i delicada, amb un control permanent dels trombons. Tot això sense oblidar l’atenció als pianissimi de les cordes en eles introduccions del segon tema de l’Andante. Cal destacar els solistes dels instruments de vent fusta, en especial, el clarinet i l’oboè, que demostraren un nivell artístic extraordinari en cada una de les intervencions i una gran compenetració en les mixtures.

Pel que fa a la suite orquestral de Parsifal, val a dir que per als amants de l’òpera i, en especial, els wagnerians, pot resultar difícil escoltar de manera descol·locada, respecte a la posició en la versió operística, aquests fragments instrumentals de música sublim. Potser el mateix Wagner, inventor i defensor a ultrança de l’obra d’art total (Gesamtkunstwerk), en la qual tots els elements que intervenen estan units indestriablement per a una finalitat suprema, seria contrari a aquesta ordenació dels números orquestrals de Parsifal. Tanmateix, cal dir que el conjunt resulta musicalment coherent, equilibrat i funcional, la qual cosa és producte d’una reflexió profunda i madura per part d’Andrew Gourlay, l’artífex de l’arranjament.

De nou, mestre i orquestra experimentaren una comunió perfecta que es manifestà en una interpretació intensíssima de la música de Wagner i contribuïren, així, a donar cohesió i continuïtat a aquesta proposta instrumental de Parsifal, sense pensar en la història, i només fixant l’interès en l’equilibri dels clímaxs i les distensions del discurs musical. Al final, el públic present en la Grande Salle de l’Auditori de l’ONL va agrair amb forts i prolongats aplaudiments el bon treball dels artistes, i els artistes valoraren l’excel·lència dels solistes i, especialment, el guiatge fi, entregat i coherent del summe sacerdot de la cerimònia que fou Markus Stenz.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.
Vincent Le Baron
Vincent Le Baron, diplômé de droit à la Sorbonne à Paris, a débuté la critique de danse il y a environ vingt ans. Formé par René Sirvin au quotidien Le Figaro, il collabora à deux revues de danse mensuelle, Danse Light et Ballet 2000. Vincent a couvert pour ces supports les saisons de l’Opéra de Paris mais également des représentations en région ainsi qu’en Europe, à New York et à Tokyo. Pendant quelques années de 2014 à 2018, Vincent collabora à altamusica, un site principalement spécialisé dans la musique mais comportant également une tribune de danse. Sa dernière collaboration fut à la prestigieuse Ballet Review qui compta de longues années les signatures prestigieuses de Clement Crisp et Clive Barnes. Occasionnellement il participa à la rédaction des programmes dont ceux du Théâtre du Châtelet à Paris.

Vincent Le Baron, llicenciat en dret per la Sorbona de París, va començar a escriure crítica de dansa fa uns vint anys. Format per René Sirvin al diari Le Figaro, va col·laborar en dues revistes mensuals de dansa, Danse Light i Ballet 2000. Per a aquests mitjans, Vincent va cobrir les temporades de l'Òpera de París però també actuacions a la regió i a Europa, a New York i Tòquio. Durant uns anys, del 2014 al 2018, Vincent va col·laborar a altamusica, un lloc principalment especialitzat en música però que també inclou un fòrum de dansa. La seva darrera col·laboració va ser amb la prestigiosa Ballet Review que durant molts anys va incloure les prestigioses signatures de Clement Crisp i Clive Barnes. De tant en tant va participar en la redacció de programes, entre ells els del Théâtre du Châtelet de París.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close