Música clàssica

Músiques per a Nadal: una tria (personal)

Les tradicions hi són per mantenir-les, tot i que també per revisar-les i, si convé, trencar-les. Indubtablement, Nadal és la tradició més tradicional de totes les tradicions que es fan i es desfan. Mes enllà de la redundància i del joc de paraules, aquest període litúrgic del calendari cristià segrestat pel capitalisme devorador i pels pocs escrúpols d’un comerç alienador, té un patrimoni musical d’indubtables ressonàncies populars, però també de caire culte o acadèmic.

Entre les primeres, evidentment, hi ha els villancets (o nadales) que s’endinsen en la nit dels temps, amb autories anònimes o amb falses atribucions, com ara Stille nacht (‘Santa nit’), que s’ha arribat a atribuir a Mozart o a Schubert. O amb usos més enllà del Nadal, com per exemple el nostrat Cant dels ocells, un villancet anònim del segle XVIII popularitzat per Pau Casals (l’hamonització és seva, però no l’obra original) i que ara tant serveix per a funerals, o per a manifestacions en pro de la pau. La intenció d’aquest article és repassar i qui sap si proposar algunes de les obres més significatives sobre el Nadal, o a partir d’ell, en el terreny d’allò que mal anomenem “culte” (tota música és culta perquè poua en una cultura determinada) o “acadèmic”. Sempre, és clar, sota el prisma personal de qui signa aquestes línies.

El qüestionable Messies

Des de fa dècades, programadors d’arreu s’entesten a programar l’oratori Messiah (El Messies) de Georg Friedrich Händel (1685-1759) en dates properes al Nadal. Certament, la música de la primera part fa referència als temps d’advent i de Nadal, amb cites de textos profètics o de l’Evangeli de Lluc. Però la segona i tercera parlen de la passió i la resurrecció de Crist. Una passió que tanca la segona part amb el cèlebre cor “Hallelujah” i que remet a tres fragments de l’Apocalipsi (19: 6; 11: 15; 19: 16), de manera que res de pensar que el triomfal cor es correspon a l’escena del pessebre amb els àngels glorificant el fill de Déu en una establia i envoltat de bous, mules, pastores, pastors i reis mags. Al contrari, el famós cor händelià al·ludeix a l’omnipotència del regne de Déu i a la seva suposada eternitat. D’aquí el caràcter triomfal i pompós. Una triomfalitat que el rei Jordi II va saludar, posant-se dret quan l’oratori es va estrenar a Dublín (1742). D’aleshores ençà, és habitual que els anglesos s’alcin, sempre que sona aquest cor conclusiu, i que els fills de la Gran Bretanya escolten dempeus.

Partitura autògrafa d’El Messies (Händel)

En tot cas, programar l’oratori de Händel en temps nadalenc és qüestionable, mentre que no ho seria fer-ho per Setmana Santa, complementant-lo amb l’obra per antonomàsia d’aquell període: la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach. Confrontar les dues obres de dos homes nascuts el mateix any, però de mentalitats ben oposades (tot i ser de tradició protestant) tindria la seva gràcia.

Obres alternatives

El que sí que escau a aquest temps és el conegut com a Oratori de Nadal de Johann Sebastian Bach (1685-1750), el Weihnachts-Oratorium BWV 248, que, de fet, és el conjunt de sis cantates amb textos luterans, vinculats a Nadal i que Bach va escriure entre 1734 i 1735 per a les esglésies de Sant Tomàs i de Sant Nicolau de Leipzig.

El compositor va usar fragments de composicions anteriors per narrar els fets testificats als evangelis, amb la veu d’un narrador (evangelista) i amb àries, cors, corals i recitatius que segueixen el relat que parteix del pessebre i que acaba amb l’epifania o el dia de Reis. Música i textos narratius i reflexius, com escau a una peça arrelada de ple en la tradició luterana.

J. S. Bach, autor de L’oratori de Nadal.

La prolífica i intensa activitat d’Héctor Berlioz (1803-1869) el va dur a concebre l’oratori L’enfance du Christ, programada al Palau de la Música aquest mes de desembre. El músic francès va gestar aquesta peça com a “trilogia sagrada”, escrita entre 1850 i 1854, amb text propi inspirat en els evangelis i estructurada en tres parts: “El somni d’Herodes”, “La fugida a Egipte” i L’arribada a Egipte.

La simplicitat i la naïvitat, enfrontades al tòpic del Berlioz grandiloqüent, es donen la mà en un oratori que respon al caràcter dramaticomeditatiu propi del gènere i ubicat en el context d’un debat a l’entorn de la música sacra i més en concret sobre si aquesta havia o no d’eliminar tota connotació expressiva. En el seu oratori, Berlioz busca una expressió versemblant, a partir de situacions reals, “veristes”, que permetessin palesar les situacions del drama. Una cosa està clara: L’enfance du Christ és una obra que apel·la al misteri del temps litúrgic, sense faramalles ensucrades, però també a la humanitat dels personatges, especialment Maria i Josep, a Betlem, mentre Jesús alimenta les bèsties del ramat en un passatge dolç i tendre, que insisteix en la maternitat (i, per tant, en la humanitat) de Maria en frases com “Ô mon enfant, mon cher enfant!”.

I si fem un salt alt segle XX, no ens podem estar de reivindicar la immensa figura de Benjamin Britten (1913-1976), “pare” de la música anglesa de la modernitat i que entronca directament amb el barroc Henry Purcell.

La producció de Britten inclou música simfònica, de cambra, instrumental, òpera, oratori i cançó. Amatent als signes dels temps, el músic anglès va establir sempre el savi control i equilibri entre tradició i modernitat. I va saber també atendre les necessitats pedagògiques d’una música adreçada als nens. De fet, són diverses les peces musicals de Britten que tenen en compte els infants, inclosos en moltes d’aquestes obres.

Benjamin Britten

A Ceremony of Carols és una peça de joventut de Britten, escrita el 1942 quan el músic va descobrir en un antiquari un volum amb textos medievals de temàtica nadalenca. A poc a poc, el músic li va anar donant forma, pensant sempre en una composició per a cor infantil, solistes i arpa.

El resultat són dotze peces o moviments molt suggerents pel que fa a l’estil, a la forma i sobretot al timbre i als colors.

Podríem també referir-nos a Pau Casals i El Pessebre (1960), amb textos de Joan Alavedra. L’oratori, escrit per Casals durant el llarg exili, remet directament a la tradició oratorial, però també a la de la música catalana de caire popular, gràcies a instruments com la tenora o a aires de sardana que poblen la geografia d’una peça que en si mateixa no és gran cosa, si bé té un pes simbòlic en la nostra cultura i història recent.

Un complement perfecte a una tradició, la dels oratoris nadalencs, a la qual el gran Pau Riba va donar resposta amb una obra punk, divertida, inclassificable i irreverent, que entronca amb la tradició musical i del teatre de Pastorets: Jisàs de Netzerit o capítol zero de la Guerra de les Galàxies. Però aquesta ja seria una altra història…

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close