Música clàssica

Nadal, música, músiques i d’altres frivolitats

Ara que arriben les festes més estimades (i odiades) de l’any, unes pinzellades de reflexió musical sempre ajuden a posar “banda sonora” al solstici d’hivern.

Independentment de les creences individuals o col·lectives, Nadal és una època assenyalada dins de la cultura occidental. Sigui com a herència del solstici d’hivern -ja festejat pel “Natalis Solis Invicti” dels romans- o per assimilació del cristianisme, tothom qui més qui menys del nostre món celebra aquests dies amb entusiasme desigual: uns diuen odiar aquestes festes, d’altres les adoren i la majoria fan i fem el que podem, sobretot si hi ha mainada a casa, no fos cas que els esguerrem les cagades del tió, les rebudes a ses majestats blanca, rossa i negra o les diferents assimilacions artificials i artificioses (papá Noel, l’arbre, etc.) amb què impregnem aquests primers dies d’hivern. Amb o sense pessebre, amb o sense arbre, amb o sense ornamentació a base de cintes daurades i vermelles i boles de cristall tintades, Nadal sempre és Nadal.

I, com sempre, Nadal arriba sempre amb la seva “banda sonora” musical: nadales de sempre i per sempre, nostrades o alienes, jingles publicitaris que formen part de la memòria col·lectiva traspassada per no pocs deixos de nostàlgia… fins arribar a la “clàssica”, que aquests dies també fa l’”agost” (quina paradoxa!) amb suposats hits parade que associem a aquests dies, traçant un arc que va de Nadal fins a any nou i fins i tot més enllà. En forma de gales televisades, de concerts amb més o menys imaginació o de cantades col·lectives, espontànies o programades.

Händel autor del Messies, una obra no nadalenca

Malentesos i rituals artificials

Si fem una ullada a la cartellera dels auditoris o teatres de casa nostra, no sorprendrà constatar que hi ha una programació amanida a base de Trencanous, Messies o menús a base de valsos i polques de regust insofriblement vienès. Ja ho hem dit en alguna altra ocasió, però sorprèn encara que tinguem el -d’altra banda genial- Messiah de Händel com una obra nadalenca. Certament, l’oratori que el músic alemany va escriure (per cert que en tan sols vint-i-dos dies) el 1741, s’obre amb una part dedicada als dies d’advent i al naixement de Crist, però la segona i tercera parts es corresponen amb la passió i resurrecció de Jesús de Natzaret: fins i tot el cèlebre cor que clou la segona part («Hallelujah») és la culminació de l’episodi dedicat a la passió i procedeix del llibre de l’Apocalipsi (19, 6), el darrer del Nou Testament. I bona part de l’oratori conté textos de l’Antic Testament. Estem, per tant, ben lluny d’una obra nadalenca. Curiós (i trist) que els nostres programadors no optin majoritàriament per les cantates que integren l’Oratori de Nadal de Johann Sebastian Bach i que no relleguin l’obra de Händel a qualsevol altra època de l’any que no sigui aquesta, la que menys li escau.

Per altra banda, la tradició austríaca ha popularitzat massivament i televisiva una cosa tan Kitsch com el concert de valsos i polques que cada ú de gener es programa a la sala daurada del Musikverein vienès. Any rere any, la Filharmònica de Viena davant d’una brillant batuta (cada any diferent, tot i algunes puntuals repeticions) mostra al món les preteses bondats d’una ciutat eminentment musical, però també abocada a una imatge xarona a base de fonts i palaus rococó, i que la realitat catòdico-televisiva ens du a les nostres llars, sovint després de nits ressacoses. Res a dir si s’ho confiten a casa seva. El problema és que les cartelleres nostrades, abocades a un lamentable complex d’inferioritat, també programen els seus concerts a base de valsos i polques que ni ens van ni ens vénen. I a sobre, repetint fórmules insofribles com aquell picar de mans sobre la tornada de la vulgaríssima Marxa Radetzky de Johann Strauss (pare). Vergonya aliena, especialment si TV3 transmet els inclassificables concerts dirigits per André Rieu, anunciat a bombo i plateret pels fanals i pirulís de la Ciutat Comtal com si fos una estrella del pop (en certa manera, ho és).

No tenim altra cosa que programar que tanta amanida reciclada? No podríem recórrer a concerts -tarda de Sant Esteve amb l’Orfeó Català a banda- com els de les nadales nostrades, amb harmonitzacions tan sàvies com les d’Antoni Pérez Moya, Manuel García Morante o Albert Guinovart?

Ell mestre Pau Casals dirigint un assaig de l’oratori El Pessebre

Per no parlar d’una obra menor però d’alt contingut simbòlic com l’oratori El Pessebre de Pau Casals i amb text de Joan Alavedra, a la que l’amic (e amat) Oriol Pérez Treviño dedica un lúcid article al número d’aquest desembre a Serra d’Or… El musicòleg manresà ho clava quan afirma «La lectura del text d’Alavedra va fer que Casals s’adonés, possiblement, que la temàtica del pessebre el traslladava a recordar la mirada innocent i pura d’un infant davant d’aquella representació del naixement de Jesús feta amb figures de fang, molsa, suro i petits troncs d’arbre ideada, en el seu moment, per Francesc d’Assís. En el record d’aquesta mirada, el músic hi troba un estat ontològic d’anhel dels sentiments de pu, fe i esperança ». Exacte, això sí que és música nadalenca. La resta, trons i ganes d’emprenyar, tot venent estampes de fum i de frivolitat musical i, per extensió, cultural.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close