Música clàssica

Patrimoni musical i risc

Per fortuna, les novetats discogràfiques que ressusciten el nostre patrimoni musical ja són més que habituals en el panorama d’enguany. És el cas d’aquests dos interessants cedés dels pianistes Isabel Félix i Eduard Fontbona, que no només recuperen noms inconeguts per a la majoria dels melòmans de casa sinó que, a més a més, tenen la gràcia de fer-ho amb interpretacions que sumen qualitat i risc.

Margarida Orfila. Obra Pianística. Isabel Fèlix, piano. Columna Música. D.L.: B-5868-2020.
Catalan Sonatas Vol 3. Rhodes Piano. Eduard Fontbona, piano. Ars Harmonica. D. L.: B-8129-2021.

He de reconèixer que no havia escoltat una sola nota de l’obra pianística de Margarida Orfila i Tudurí (1889-1970), pianista maonenca i compositora noucentista pel que fa la cronologia però imbuïda d’un claríssim esperit romàntic que estudià a l’Escola de Música Municipal de Barcelona amb sacrosantíssims noms de la pedagogia musical de la tribu com ara Millet, Nicolau i Pellicer. El pianisme d’Orfila és de bona escola i a qualsevol timpà atent li recordarà a Beethoven, Chopin i en especial a Schumann (el Primer temps d’una Sonata té un tremp meravellós amb uns vaivens emocionals als què la pianista faria bé de posar-hi encara més múscul interpretatiu), un empelt romàntic que a les Tres melodies també guanya una deliciosa vena de tramuntana mediterrània i illenca, uns lieder ohne worte en què Isabel Fèlix excel·leix sense embuts.

Escolteu també l’obra més madura d’Orfila, com un exigentíssim Scherzo dedicat a la pianista Maria Coquard, novament chopinià, que acaba amb un esclat sonor marmori. Les Petites semblances podrien semblar una peça més circumstancial i senzilla (són l’ofrena de la compositora als seus fills), però diria que és on Orfila hi posà més saviesa, com es palesa en la serenitat beethoveniana de Frederic, una peça simplement deliciosa (a l’intèrpret només li podríem demanar un pèl més de ductilitat en apianar l’instrument).

Al text del disc, Fèlix ens recorda que Orfila no és una illa solitària dels nostres espectaculars anys 30 musicals: hi havia també compositores com Ònia Farga, Lluïsa Casagemas, Rosario Simal, Narcisa Freixa, Carmen Karr, Magda Serra, Genoveva Puig i Júlia Marimón, una plèiade de noms i de carreres musicals (moltes d’elles estroncades per la guerra incivil espanyola) que encara esperen algú que les reivindiqui amb tanta traça com és el cas. Aquest és, doncs, un treball que no només sorprèn per la seva notable qualitat, sinó que també ens recorda fins a quin punt hem menyspreat la nostra tradició musical.

El pianista i també compositor Eduard Fontbona continua tossudament reclinat en arxius i biblioteques del país a la recerca de les millors sonates per a tecla del nostre passat sonor. Aquest Catalan Sonatas. Rhodes piano constitueix el tercer volum de la seva recerca i se centra en una sèrie d’interessants compositors del XVIII que Fontbona ha tingut la picardia d’interpretar amb un piano Rhodes (un instrument elèctric que fou molt popular en la música infantil i pop dels 70 en què la martellada, per comptes de cordes, entra en contacte amb plaques de metall, produint un so més eteri i naïve).

Hi escoltem música del terrassenc Pau Marsal (1761-1839) i del santjoanenc Josep Nonó (1776-1845), compositors de marcada escola mozartiana, amb un pianisme senzill però d’una teatralitat juganera que Fontbona sap traduir a la perfecció amb un ús mesurat del ritardando, una contenció de bona traça als staccati i una intel·ligència robusta en acompanyar-nos pels canvis temàtics i tonals. Escoltar música del XVIII en un Rhodes pot semblar una barbaritat als llepafils puristes, però a mi m’ha dut a una redimensió de la música molt interessant (“si la música és bona, sona bé amb qualsevol instrument”, diu l’autor a les notes del cedé, i nosaltres hi estem d’acord), que manté el caràcter operístic de les peces amb una espècie de sonoritat de festa rave passada de birres i droga. El so metàl·lic del Rhodes, és cert, pot fer que la claredat de l’articulació quedi un pèl boirosa, però la traça del nostre intèrpret i el resultat hipnòtic de tot plegat salva aquest prejudici de perepunyetes.

D’entre totes les peces restants en destacaria la més antiga, a quatre temps, ordida pel gran Pere Rabasseda, amb més reminiscències bachianes i una original tonalitat de Si menor poc habitual en aquest tipus de sonata. Només dues esmenes: a la presentació del cedé caldria acompanyar-la d’un text introductori dels compositors i el seu estil. Al seu torn, Fontbona ha trufat les composicions amb sons de la natura que voldrien representar el transcurs d’un dia de natura i pluja a l’Atmetlla del Vallès, un recurs que, com es deu imaginar l’intèrpret, a aquest urbanita de pro li sembla una mariconada detestable.

Escolteu, doncs, aquests dos magnífics treballs dels nostres notable pianistes. Ells estan pencant fent una feina de recuperació patrimonial exemplar. Ara només falta que les institucions del país (i especialment els auditoris públics!) reaccionessin i la programin d’una puta vegada.

Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close