Opinió

Per a una història femenina de l’òpera (II)

Explicàvem en un anterior article que al llarg de la història de la música la figura de la dona compositora ha estat, lamentablement, poc prodigada i coneguda. I menys encara la de la creadora al servei de l’òpera. Vistos algunes de les compositores operístiques dels segles XVII a XIX, fixem-nos ara en les dels segles XX i part del XXI. I deixem el panorama hispànic per a un tercer (i darrer article).

Si el segle XX va començar a deixar espai per a la composició femenina, les causes poden ser diverses: acceptades paulatinament a departaments de composició dels conservatoris, malgrat que alguns homes neguessin a la dona la seva capacitat creadora, el cert és que en alguns casos algunes artistes femenines van optar per no casar-se i, per tant, tenir un espai de temps lliure de determinades obligacions domèstiques. Això facilitaria la dedicació a un gènere com l’òpera, molt més complex que no pas les formes instrumentals. I els primers moviments feministes de la passada centúria facilitarien l’accés de la dona a un ventall literari ampli, cosa que inspiraria sense dubte els nuclis embrionaris de futures composicions operístiques. Tanmateix, els teatres d’òpera seguien estant a mans d’empresaris (homes), reacis a acceptar en les seves programacions obres líriques procedents del sexe femení. D’aquí que –lamentablement- moltes d’aquelles obres quedessin desades en armaris o calaixos, acumulant pols, i sense que ni tan sols poguessin ser editades. Amb algunes excepcions.

Adela Maddison

Alguns grans noms

Deixant de banda Espanya i Catalunya, a la que dedicarem un apartat específic, un dels primers grans noms és el d’Adela Maddison (1862-1929), compositora britànica que va escriure força música vocal i escènica, cosa que inclou cançons, ballet i òpera.

La seva trajectòria va estar marcada, en bona mesura, per la influència de música francesa –especialment de Fauré-, tot i que durant la seva estada a Berlín o Leipzig va donar una pàtina clarament germànica a la seva òpera Der Talisman (1910). De retorn a Anglaterra, on exerciria com a productora i empresària d’espectacles, va escriure encara una altra obra per al teatre musical, la comèdia romàntica Ippolita in the Hills (1926), basada en una novel·la de Maurice Hewlett.    

També és britànica Thea Musgrave (1928), nonagenària compositora escocesa formada a París amb Nadia Boulanger i que ha desenvolupat bona part de la seva carrera als Estats Units. De la dotzena d’òperes que ha escrit, podem destacar la seva propensió a personatges històrics com ara Mary, Queen of Scots (1976) o Simon Bolivar (1995), sense oblidar d’altres títols basats en referents literaris com ara The Decision (1967), The Voice of Ariadne (1974) o A Christmas Carol (1978-79). Coneguda i reconeguda per la militància en el serialisme, Musgrave tampoc ha estat aliena a la folk-song que ha impregnat bona part de les seves creacions operístiques.

Thea Musgrave

Des del Japó, una terra que lamentablement ha negligit sovint a la dona la seva capacitat per a la creació artística, l’obra de Kazuko Hara (1935-2014) inclou diverses òperes escrites quan aquesta autora depassava la quarentena. Prèviament, s’havia format a Tokio i a París, on va ser deixebla entre d’altres d’Henri Dutilleux. De retorn al Japó, va ser professora de composició i va arribar a escriure divuit òperes, bàsicament sobre temàtica japonesa, tot i que el 1981 va escriure una òpera basada en el personatge de Sherlock Holmes (The Case-book of Sherlock Holmes (Confession)) i que la seva última òpera (Tsumi to batsu, 1999) és una adaptació de la novel·la Crim i càstig de Dostoievski. Aquests títols cal afegir, entre d’altres, Iwai Uta ga Nagareru Yoruni (1984), Shita wo Kamikitta Onna (1986), Sute Hime (1989), Yosakoi Bushi (1990) i Petro Kibe (1991).

El pas al segle XXI

Amb la finesa Kaija Saariaho, l’òpera europea arriba a traspassar el llindar de segle: L’amour de loin (2000), Adriana Mater (2006), Émilie (2010) i Only the sound remains (2015, estrenada el 2017) són les quatre òperes d’aquesta immensa artista, formada i lligada a l’IRCAM parisenc fundat per Pierre Boulez. Amb records dels aires musicals de la Finlàndia de Sibelius, però amb una mirada posada sobre els aires de la música de finals del segle XX, Saariaho ha combinat un tractament electrònic amb solucions netament tradicionals, amb gran orquestra.

Kaija Saariaho

L’eclecticisme i la interculturalitat són alguns dels eixos motrius de les obres de Saariaho: la trilogia que formen les tres primeres òperes, amb llibrets de l’escriptor libanès (afincat a França) Amin Maalouf, estableixen ponts de diàleg entre orient i occident, amarats per les no poques ambigüitats tonals de les partitures. Si L’amour de loin va ser un encàrrec de Gerard Mortier quan dirigia el Festival de Salzburg, Adriana Mater és el títol que el director belga va encarregar a Saariaho i Maalouf per a l’Òpera de París, on es va estrenar. Una obra molt madura, en què la compositora va voler plasmar els records del seu primer embaràs en el context d’un marc argumental que plasma una situació bèl·lica.

Per altra banda, Only the sound remains és un díptic que aposta per un estatisme i un hieratisme propers al teatre Nôh japonès, en què s’inspiren els dos episodis. A l’escriptura vocal la compositora finesa inclou la veu del contratenor (l’òpera va ser escrita entre d’altres per a Philippe Jaroussky) en un nou pont de diàleg entre tradició i modernitat. En tots quatre títols, Saariaho ha comptat amb Peter Sellars com a director escènic de les seves propostes.

Per la seva banda, la nord-americana Sarah Hutchings (1984) és autora –per ara- de quatre breus òperes, de les que Styria (per a nou veus) va ser escrita com a tesi doctoral amb què la compositora va acabar els seus estudis a Cincinnati, el 2013. El mateix any, i com a fruit del premi de la Boston Metro Opera‘s International Composers’ Competition, Hutchings ja havia estrenat Remember Me, una escena operística per a soprano, baríton i piano.

Sarah Hutchings

El 2015 va ser l’any de  Twenty Minutes or Less, encarregada per la Washington National Opera com a part de l’American Opera Initiative que aplegava òperes de vint minuts de durada a càrrec de joves compositores i compositors. Un projecte, per cert, que havia estat endegat el 2012 per Christina Scheppelmann quan dirigia el teatre d’òpera de la capital dels Estats units i poc abans del seu trasllat a Muscat i abans del seu periple al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Molt més madura, i també de Hutchings, és l’òpera Rodman in North Korea (2015), una satírica reflexió sobre Corea del Nord escrita per a tres solistes, cor i orquestra de cambra. El títol és el resultat d’un taller del Houghton Lyric Theater 2015.

Queden altres noms al tinter. I, per sort, cada cop més la presencia femenina en el tapís compositiu operístic és més complet i complex. També a casa nostra: però les compositores espanyoles i catalanes hauran d’esperar un tercer (i, per ara, darrer) article.

Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close