Música clàssica

Pica-pica discogràfic de música clàssica pel gener de 2024

Per a aquest inici d’any oferim un recull d’enregistraments discogràfics sobre música catalana i feta per músics catalans de l’àmbit de la clàssica, que combina alguna novetat de 2023 amb altres discs que presenten interès per l’escassa difusió que vam rebre en publicar-se o per estar vinculada a alguna efemèride com en el cas de Manuel Valls Gorina. Totes, però, són suggestives per l’aproximació a un repertori i figures que van contribuir al teixit musical de la seva època i que han estat objecte de reexhumació. En aquest repàs ens atansarem a repertoris tan variats com el repertori per a piano sol; la cançó i el lied; l’obra per a clarinet sol; i, també, abordem un disc de lieder amb creació contemporània a l’entorn de dues poetes de la Generació del 27 com Carmen Conde i Angela Figuera en un homenatge arran de les efemèrides del 2022. Comencem, doncs, per aquest.

Angela Figuera Aymerich, Carmen Conde. Lorena Paz, Albert Nieto. LMG.

Cançons sobre dues poetesses

Cal felicitar al pianista Albert Nieto i la soprano Lorena Paz Nieto per la iniciativa de commemorar el 120è aniversari del naixement d’Angela Figuera Aymerich i 115è aniversari de Carmen Conde celebrats el 2022, ambdues escriptores de la Generació del 27 que van destacar com activistes femenines i intel·lectuals unides per l’amistat i el respecte mutu com a, tal i com recorden les substancials notes de carpeta centrades en donar a conèixer el perfils d’ambdues poetesses. Un text, per cert, en espanyol i anglès, sense atribució d’autoria i que no ofereix una guia d’audició de les 18 cançons pertanyents a deu compositores i dos compositors dels que tampoc s’ofereix cap més dada curricular. Quelcom que deixa a l’oient força nu davant la majoria de les peces compostes en ocasió de l’efemèride i les maneres de dramatitzar els textos a partir d’ un ventall estilístic i formal heterogeni que va des de les breus “Primavera” i “Otoño” de Besos composta pel mateix pianista Albert Nieto; fins a les extenses i quasi com a poema liederístic de Ya sé que me acabaré de Fernando Lázaro, Desvelo ante el agua de Matilde Salvador o Los días duros de Carolina Valencia. Altres tenen posicionaments més arrelats a l’avantguarda atonal i dissonant com la de Beatriz Arzamendi a “El sol” i “Caperucita roja” pertanyents a Dos canciones para ninos varietat de registres, petits jocs obstinats i un cert sprechgesang. O bé, segueixen una estètica  melòdica gens artificiosa o efectista amb melodies transparents, sense ornamentació –amb excepcionals compassos en vocalise-. Algunes com Pobre d’Iluminada Pérez Frutos afegeixen percussió tibetana mentre que altres com “Rapto” de Matilde Salvador, composta el 1957 i pertanyent al Cancionero de la enamorada, havien estat enregistrades –en aquest cas pel tenor José Ferrero l’any 2012 per a Columna Música-.

Acompanyada per Albert Nieto, la soprano lleugera Lorena Paz Nieto les aborda amb una veu que s’intueix bonica quan poleixi l’accentuat vibrato i corregeixi una emissió que, no obstant, no impedeix copsar i elogiar la perseguida línia canora, ben estudiada en expressivitat i en la dicció notablement intel·ligible amb què també declama alguns versos. Per a exemple a Ni autora fue de Maria José Arenas i Poemas del Duero de David del Puerto, que amb aquests incisos trenquen la línia melòdica emulant els melòlegs i potenciant l’expressivitat directe de la paraula, alhora que diversifiquen la vocalitat de les composicions. En resum, aquest disc editat per La mà de Guido (LMG2174 DDD 77 minuts) és una bona eina per a comprovar com la música contemporània espanyola no deixa de banda dues autores literàries que van ocupar un lloc destacat fa dècades en l’ambient cultural.

Clarinet solo. Josep Fuster. Columna Musica

Josep Fuster: la idiosincràcia del clarinet

El clarinetista i pedagog Josep Fuster sempre ha cregut en la difusió de la música més enllà de les sales de concert. Per aquest motiu, els darrers vint-i-cinc anys ha enregistrat una quinzena de discs compactes amb un repertori variat, molts d’ells editats per Columna Música (1CM0363 DDD 78 min). Ara hi afegit un treball igualment personal, diferent, versàtils i que explora estètiques del segle XX i XXI. El repertori amalgama un mosaic proper al virtuosisme, exigent, no exempta de bellesa en graus diversos. Sis de les catorze composicions aplegades són primers enregistraments mundials (Brotons, Rodríguez Picó, Niblock, Olm, Messeguer i Pascual). D’entre elles, les d’Olm, Rodríguez Picó, Messeguer i Pascual són dedicades al clarinetista; i les dels tres darrers citats neixen com a encàrrec. A més, en les Chansons Innocentes de Rodríguez Picó, Josep Fuster assumeix el repte d’enregistrar-se a si mateix interpretant una partitura pensada per a dos clarinets. Quelcom que exigeix una absoluta precisió en el ritme i el fraseig per tal que les dues particel·les se superposin adientment en la mescla final.

Com a intèrpret, el domini tècnic de Fuster destaca per la densitat del so, compacta, fonamentada en un fiato extraordinari que li permet frasejar amb naturalitat. Aquesta naturalitat evidencia un personalíssim sentit del color i un fraseig expressiu amb algunes inflexions sobtades, mai violentes, sempre tenyides d’un vel de sensualitat que el fan exemplar en els repertoris clàssic, romàntic i contemporani. Destaca igualment per la varietat i pulcritud d’atacs, especialment perceptibles en les pauses i silencis, sempre dotats d’alt valor musical amb una increïble deliqüescència i un magistral domini de les sfumature i smorzature. Fuster és un músic que, com els més grans, transforma el virtuosisme en emoció i la dificultat en expressió, fins i tot en discs heterogenis com el present però homogenis en l’excel·lència dels resultats.

Marti Cristia. Obra piano. LMG

La sensibilitat de Martí i Cristià

Atesa la recent publicació de la monografia publicada per FICTA Edicions sobre el pianista, compositor i professor de llenguatge musical, Josep Martí i Cristià (1884-1918), val la pena recuperar un dels dos enregistrament monogràfics de la seva obra. En aquest sentit, la seva difusió va suposar fa uns anys una altra de les troballes del patrimoni català que l’incansable pianista Daniel Blanch ha posat en òrbita en recitals i enregistraments. Aquest és el segon monogràfic que li dedica demostrant la mateixa vàlua com a intèrpret que com a investigador. La filiació centreeuropea del llenguatge de Martí i Cristià parteix de  Schumann i Grieg com a ombres perllongades en un moment on brillaven Granados, Manén, Albéniz, Morera, Lamote de Grignon i Pahissa i s’hi albirava el Noucentisme. Amb Granados com a icona en el treball harmònic i en l’herència d’unes peces de saló expandides ambició i qualitat, la seva música respira una gran sensibilitat. Combina els arravataments i l’organicitat d’alenada romàntica amb tocs pseudoimpressionistes i l’exquisidesa d’un idiomatisme bressolador lluminós, malenconiós i esperançat (Papallones, Muntanyes tristes, Consolació). A grans trets són melodies encisadores, amb textures transparents i superposicions de plans sense excessives complexitats, d’aparent senzillesa, en una música deliqüescent que desdibuixa les danses quan les empra i sublima l’herència de les formes lliures sorgides al llarg del segle XIX (des de la full d’àlbum a l’ impromptu passant per la balada i la romança sense paraules) en un camí que començava a ser personal quan la prematura mort el va truncar.

El disc inclou la Dansa trista per a quatre mans; Passeig pel llac per a violí i piano; l’amable Marxa tzigane per a trio de corda amb piano; dues filiacions albenicianes i modalismes hispànics com Añoranza i Entre naranjas; i tres exemples de poemes propis musicats com són Cançó d’estiu, Voreta el bosc i Els esmolets. Musicalment brevíssimes, aquestes cançons són ben cantades per Júlia Farrés amb dicció clara i naturalitat. També destaquen peces d’un cert aire popular com En les muntanyes de Montserrat, quasi un poema simfònic per a piano amb un final lisztià. La discogràfica sabadellenca La mà de Guido l’ha comercialitzat (LMG 2156 DDD 79 min) amb el recolzament de diverses entitats, entre elles la que duu el nom del compositor, creada el 2010.

Valls Gorina. Obres diverses. COLUMNA MÚSICA

40 anys sense Valls Gorina

Enguany farà 40 anys de la mort de l’advocat i músic Manuel Valls Gorina (1920-1984), recordat com a crític musical i autor de diversos llibres que van fer-se un lloc entre les referències musicològiques a casa nostra durant les dècades centrals del segle passat com La música catalana contemporània: visió de conjunt (1960), La música espanyola después de Manuel de Falla (1962) i La música en el abrazo de Eros (1982). No obstant, al murri Manuel se’l recorda per ser l’autor de l’himne del Barça del 75è aniversari, amb arranjament de Francesc Burrull i lletra de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas.

Involucrat constantment en tota instància intel·lectual com a escriptor, activista, professor, historiador, conferenciant o comentarista, va esdevenir una de les figures més importants i polifacètiques del panorama cultural català del segle passat. No obstant, com altres autors contemporanis a ell, la seva vessant com a compositor resta molt desconeguda i fora de cercles interpretatius. A diferència de nombrosos autors de l’àmbit català, Valls Gorina va defugir les avantguardes musicals que arribaven d’Europa, potser per haver estudiat amb Lamote de Grignon i el Pare Donostia. Inclinat cap a les troballes d’Stravinski i el Grup dels Sis francès, la seva música es recolza en l’ús de petites peces amb un clar predomini de la melodia cantable, sense caure en el nacionalisme en allò referent al folklore. A més, juntament amb el compositor dodecafònic Joaquim Homs d’una banda i Raimon de l’altra, va ser dels primers a musicar els textos de Salvador Espriu durant la dècada dels anys 50 com demostren les Cançons de la roda del temps (1953) i Primera història d’Esther (1957).

La selecció de composicions d’aquest disc editat l’any 2005 per Columna Música (1CM0122 DDD 69 minuts) s’inicia amb les brevíssimes nou Cançons sefardites (1965) per a soprano, flauta i guitarra com a bon exemple d’adequació a un esperit historicista. En elles hi participen la soprano Rosa Mateu, el flautista Antón Serra, el guitarrista de Víctor Valls i el pianista Mac McClure. També són cantades Estatua, Invocaré tu nombre, Alborada i Cançó del marxant, quatre peces breus que s’inspiren amb fortuna irregular en textos de Perucho, Alberti i Shakespeare. Una altra sèrie la conformen els originals i tenyits de nostàlgia 4 vals cantats per a soprano i piano que tenen el toc encisador del cuplet –El barret del prestidigitador- i la música de cinema i de barri. De patró semblant és la Suite Canalla i Sentimental (1983) per a piano a quatre mans formada per peces inspirades en havaneres i balls de saló amb un clar regust a l’època d’entreguerres. Juntament amb aquest aplec, són quatre les obres incloses per a piano sol, dues d’elles inspirades en altres compositors: l’epigramàtic Homenatge a Falla (1947) i les no menys breus i amb alguns desenvolupaments contrapuntístics Variacions sobre un tema de Bartók (1946), ambdues exercicis d’estil molt fins i de concentració d’idees. La clausura del programa l’ofereix la Sonata per a piano, també partícip de la seva estètica clara, elegant i admiradora de Bela Bartók –moviments extrems-.

En conjunt és un enregistrament interpretat amb la solvència i la professionalitat presumible en els intèrprets que hi prenen part. Entre ells, Mac McClure, el pianista “fetiche” del segell i gran coneixedor de la literatura pianística catalana. Rosa Mateu posa veu a totes les parts cantades adequant-se bé a aquesta música senzilla, amable i delicada. Evita caure en afectacions que la qualificarien de “simplona” i demostra comoditat, naturalitat i una introspecció que en realcen el contingut intel·lectual, caracteritzant-les suficientment cadascuna –4 vals cantats i la majoria de les Cançons Sefardies-. L’edició del compacte, a més, referma el ventall de bons projectes duts a terme pel segell barceloní durant els darrers dos anys. Digníssima carpeta: tots els textos cantables i un magnífic article d’Antoni Pizà que combina el comentari de les obres amb el retrat de l’autor i el context.

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art que des dels 16 anys ha participat en nombrosos mitjans de comunicació de premsa local, especialitzats en música i genèricament culturals tant escrits com de ràdio. També ha estat professor suplent al Conservatori de Sant Cugat i de l’assignatura d’Introducció i Història de la música al Campus de l’Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close