Per a aquest juliol presentem un recull d’enregistraments discogràfics sobre música catalana i feta per músics catalans de l’àmbit de la clàssica que combinen les novetats amb altres gravacions més antigues, però suggestives per l’aproximació a un repertori i figures que van contribuir al teixit musical de la seva època i que han estat objecte de reexhumació. Per exemple, l’obra coral del mossèn Rué i Gené que va desenvolupar una important tasca local a Valls. Com que costum, les discogràfiques que prenen protagonisme són La mà de Guido, Columna Música i Picap. Com caracteritza a aquesta última, s’hi suma com a principal referent en l’àmbit de la cobla, recolzada per la indispensable entitat Músics per la cobla gestionada per l’incansable Josep Maria Serracant. Per acabar i en ocasió del centenari del naixement d’Alicia de Larrocha comentem l’edició de les seves pròpies composicions que va ser possible fa uns anys gràcies a la cooperació dels segells La mà de Guido i Columna Música.
Impressions de natura
Columna Música també difon un significatiu treball de l’incansable Daniel Blanch, eminent recuperador del patrimoni musical català a través de la Fundació Joan Manén que presideix. Fruit d’un recital al Petit Palau de la Música Catalana, es presenta una selecció de lied català, especialment potenciat a partir del Modernisme (1CM0364 DDD. 67 minuts). A partir de textos de Maragall, Garcés, Verdaguer, Mestres i de Segarra, entre altres, s’apleguen una vintena llarga de cançons cultes en què el capvespre, les estacions, la ginesta o les vinyes verdes confegeixen part de les “Impressions de natura” com a fil conductor. En general, hi domina una línia melòdica amb puntuals i simbòliques vocalitzacions i melismes dins una adequació mètrica respectuosa també amb la musicalitat d’uns textos bastits sobre formes breus i estructures simples. S’hi percep una essència i fluïdesa properes a la terra, molta bellesa, tot i un avenir força homogeni —puntualment monòton—, dins la varietat expressiva i d’afectes suggerits. En destaquen Cançó del capvespre de Lamote de Grignon fill, plena de melangia; la vital És juny!, de Joan Lamote de Grignon; el cicle Les estacions de Francesc Montserrat; La ginesta de Francesc Pujol per la captivadora sensibilitat; la rítmica La dansa de les fulles de Montserrat; i dos hits del repertori com Maig i Canticel de Toldrà.
Totes són recreades amb homogeneïtat de registre, calidesa tímbrica i molt cura en la dicció i l’articulació del fraseig pel tenor David Alegret defensant molt bé unes peces en què la veu queda molt exposada en musicalitat i gust. Daniel Blanch l’acompanya amb la professionalitat que el caracteritza en un disc que també ha produït. Les notes de carpeta de Miquel Desclot encerten en la contextualització del repertori i els compositors, però resulten nul·les en característiques musicals de les peces. L’edició en dijipack és elegant i curosa, inclou els cantables només en català, però sembla haver perdut les traces distintives de la col·lecció de Columna Música. Com canta Raimon: qui perd orígens, perd identitat.
Rué i Gené: obres vocals
Nascut a Cervià, mossèn Sebastià Rué i Gené (1916-1975) va arribar a Valls el 1949 com a capellà de la Casa de Caritat i del Santuari de la Mare de Déu del Lledó, i organista de Sant Joan. En ocasió del seu centenari diverses institucions i entitats catalanes van aplegar-se per a confeccionar un disc amb part de la seva obra vocal (Propostes Creatives SL CD14 DDD 66 minuts) en un gest d’exemplaritat cívica i cultural. L’edició és modesta, deslligada de segells discogràfics catalans de referència però amb el saludable suport de la Fundació Carulla, l’Institut d’Estudis Vallenc, la Diputació de Tarragona i els Ajuntaments de Valls i Cervià. Ara bé, cal retreure l’absència del minutatge de cada peça en l’inlay. Quelcom tampoc compensat en l’interior del llibret, que compta amb notes de carpeta signades per Joan Màndoli i Rovirosa, qui va tenir accés als arxius del mossèn. Uns arxius batejats com “La vinya closa” per Rué, on es van localitzar unes 130 composicions perfectament agrupades en deu sèries segons la temàtica i la majoria dedicades a la Mare de Déu. Per exemple la sèrie R era pels rosaris, la sèrie C per a corals, la sèrie N per a nadales, etc.
Cal lamentar l’absència de les dates de composició (en cas que les partitures estiguin datades), dels cantables i d’un text explicatiu de les característiques musicals de les composicions. Tot i que el llibret no ho especifiqui clarament, la selecció es vincula amb Nadales —sèrie N de l’arxiu de Rué— interpretades amb bona dicció i entusiasme per la soprano Laura Morlà i per la Coral Espinavessa sota la direcció musical de Joan Màndoli des del teclat. La majoria són cançons breus (entre un i tres minuts), amb línies melòdiques que es mouen per graus conjunts, sense exigències vocals ni en l’extensió ni en l’ornamentació. Hi predomina una tendència a l’homofonia i la melodia acompanyada en una escriptura tonal sense dissonàncies acusades, on el piano és el suport rítmico-harmònic. Rué tendeix a emmotllar-se en l’estructura estròfica dotant de naturalitat cada peça en una música planera i austera que evoca tendresa, calidesa i nostàlgia. Una bona mostra són el grup de peces vinculades a la temàtica de Nadal com Nadalenca, les diverses composicions titulades Pessebre, així com Infants, ocells i nadales que entronquen amb les directrius de la música eclesiàstica vigents des del Motu Proprio de 1903 i amb la tradició de lied i cançó catalana, especialment la noucentista pel seu sentit d’ordre i proporció.
Narcisa Freixas, compositora
La recuperació de cançons de compositores catalanes del Modernisme i del Noucentisme a càrrec de, per exemple, la soprano Maria Teresa Garrigosa acompanyada amb altres cantants i pianistes o aquest compacte amb l’obra per a piano sol d’una d’elles, Narcisa Freixas (1859-1926) participen de la revisió epistemològica amb què la musicologia feminista fa anys que intenta sacsejar el cànon musical establert. Com a mínim amplien el fet musicològic amb investigació i recuperació patrimonial. Ester Vela presenta una selecció (La mà de Guido. LMG 2161 DDD 55:40) que és un clar exemple d’integració en els corrents artístics del moment, fonamentades en un progrés basat en la recuperació de les arrels culturals del poble català, alhora que la dignificació de la dona en la societat. Figures com la sabadellenca Freixas van canalitzar les aspiracions artístiques i socials a través del piano com a vehicle d’autorealització. Al marge d’una distracció, l’instrument fomentava oficis com el de mestra de música mentre que les lliçons de cant i piano eren l’incentiu per a desenvolupar unes carreres musicals que sovint també combinaven l’actuació solista —tot i els perjudicis de l’època— amb la facultat compositiva.
A grans trets, les obres Piano infantil sèrie 1 i 2, Llibre de les danses i les Peces característiques són col·leccions de melodies d’àmbit restringit, amb superposicions de plans sense excessives complexitats i textures transparents, d’aparent senzillesa, en unes peces la majoria de les quals tendeixen a l’aforisme i la concisió a partir d’estructures i seccions molt senzilles, Tècnicament no exigeixen virtuosisme tècnic i estilísticament aposten per contrastos accentuats però sense exageració, així com per una cantabilitat amarada a la tonada popular i a les peces de saló. La digitació d’Ester Vela recrea aquestes partitures amb una combinació de flexibilitat rítmica, vitalitat i calidesa expressiva que realça matisos, s’adequa estilísticament i fraseja fent evidents les simetries i els arcs i períodes melòdics i estructures rítmiques —especialment en les d’arrel folklòrica—, alhora que l’essencialisme dels acompanyaments, l’ornamentació mesurada amb què Freixes desplega una suggestiva sensibilitat a cavall entre l’emotivitat continguda i la contemplació. Una percepció que encaixa amb l’expressió “mare agradosa” amb què l’icònic Santiago Rusiñol es referia. Ho palesen l’exquisidesa i afectuositat de “La son” i “L’ocell” de la primera sèrie Piano infantil i Elegia; la temprança i força de les tres sardanes A Sant Medir, Flors de la Terra i Dolça Catalunya; i també la grandesa i humil solemnitat de la marxa que basteix Corpus. No menys atractiu és l’esquitxada de frenesí festiu introductòria a Non-Non o “Els caminants” al Llibre de les danses. A més, Vela signa un dels dos textos de les excel·lents notes de carpeta en l’hagiografia i en la mínima guia d’audició de les obres amb apunts de la tècnica pianística.
Integral per a cobla de Juli Garreta
Picap va tornar a demostrar perquè és el segell discogràfic català més destacat en l’edició de música per a cobla, gràcies a la publicació de la integral de sardanes de Juli Garreta (1907-1957). Repartides en cinc discos compactes, les 62 dues composicions són recreades per la Cobla de Cambra de Catalunya dirigida per Bernat Castillejo corroborant l’alt nivell dels músics i agrupacions en aquest camp musical (PICAP 911375 DDD 296 minuts). La transparència de les veus, l’equilibri de conjunt, el refinament en el fraseig i la inequívoca relació en el tractament motívico-instrumental són alguns dels trets ben resolts tècnicament i dels quals se’n desprèn l’ofici i l’ample coneixement de Castillejo. Hi ajuda la captació de so igualment qualitativa de David Casamitjana, realitzada entre 2009 i 2016 (PICAP 911346 DDD 296 minuts). I és que el projecte es va llaurar durant deu anys fins que es va comercialitzar el 2019 i va esdevenir una de les edicions discogràfiques més importants de música catalana de l’any. Com tantes altres ocasions, l’assessorament i producció de l’entitat sabadellenca Músics per la cobla hi va jugar un paper preeminent.
Totes les sardanes apareixen ordenades cronològicament i faciliten la percepció de l’evolució d’un corpus sempre ric en melodisme (melodies principals, contra-melodies i segones veus), instrumentació i estructura. Aquesta última, per cert, tendent a una llibertat en el tractament formal, sempre acotat a la necessitat rítmica i ballable de la sardana, tot i la voluntat de difuminar el contrast entre tirades curtes i llargues i, a vegades, el puntejat d’aquestes últimes. En conjunt són obres que sedueixen per la fantasia, la personalitat i la pluralitat de recursos, així com per una considerable ambició simfònica. La fada, Griselda, Flor de Neu, Zaira i Agna Rosa prenen la inspiració en personatges i obres de la literatura catalana del seu moment. N’hi ha que prenen melodies folklòriques o juguen amb entrades d’algun solista (principalment tibles o tenores) en dinàmiques fluixes (piano) en comptes del tutti, que sí, apareix però després i, a vegades, com a resposta al passatge precedent. Algunes, com La fira (1902-04), són exemple de festivitat i rauxa populars; mentre que altres com Un plat de carn d’olla (1899) resulten pintoresques per la inclusió de melodies foranes de caràcter no popular com la de l’aleshores Marxa Reial espanyola, La marsellesa i la melodia del cor de soldats de l’acte IV de l’òpera Faust de Gounod.
L’edició es presenta en un estoig que manté l’estil del segell. Entre els encerts del llibret cal citar el detall del nom de tots els músics que han participat en la integral i l’extens article de la investigadora i doctora en musicologia Anna Costal, que contextualitza la producció garretiana i comenta particularitats de sardanes com La Llumanera (1899), La rosada (1902), Flor de Neu (1902-04), El cant d’aucells (1902-04), Somni dolç (1905), Somni gris (1905), A en Pau Casals (1913), Carmeta (1915) i Juny (1920). Sens dubte edicions com aquesta dignifiquen el llegat i el repertori de compositors de la grandesa de Garreta que és una figura imprescindible pels amants de la cobla i pels interessats en la història musical catalana.
Alícia de Larrocha 100 anys: també compositora
No és freqüent que dues discogràfiques cooperin en una coedició, però La mà de Guido i Columna Música han publicat un dels compactes —doble— més significatius dels darrers mesos: “Pecados de juventut” amb composicions per a piano i cambra de la pianista internacional Alícia de Larrocha (1923-2009), escrites entre 1930 i 1953 quan tenia entre 7 i 30 anys. Són composicions per a cambra (veu i piano, piano, violí i piano, violoncel i piano) que trasllueixen l’herència del cànon clàssico-romàntic i modulacions atrevides en un llenguatge que revela talent malgrat la joventut de la seva concepció. Plenament accessibles i tendents a la miniatura cal citar Homenaje a Schumann (1941), Jota (1937) per la seva rauxa, l’oracional i emotivament continguda Romanza para chelo y piano (1936), el virtuosisme d’ Estudio (1942), l’estudi de digitació de Sonata antigua (1941), l’encisadora Cajita de música (1931), els vestigis noucentistes de les Vuit cançons per a veu i piano (1942-1946) i els ecos bachians que impregnen nombrosos passatges de la Suite para piano (1939).
Les interpretacions decoroses i adients dels pianistes Albert Guinovart i Marta Zabaleta, el violoncel·lista Peter Schmidt, la violinista Ala Voronkova i la soprano Marta Matheu arrodoneixen l’encert del projecte. No obstant això, les notes de carpeta repartides entre tres firmes només cobreixen parcialment el vessant musicològic d’aquesta exhumació. Calia un text més transversal, profund i complet. S’agraeix que l’inlay contingui la data de cada composició.
