Per a aquest octubre seguim amb un recull d’enregistraments discogràfics sobre música catalana i feta per músics catalans de l’àmbit de la clàssica que combinen les novetats amb altres productes anteriors. Curiosament aquesta selecció ens porta a atendre dues discogràfiques: Columna Música i el gegant Naxos. En aquest repàs hi trobarem des d’adaptacions de ballets russos per a dos pianos fins a obres catalanes per a banda; passant per un trio amb clarinet versat en Reinecke, un compositor tan acadèmic com oblidat del segle XIX. En l’apartat de música per a instrument sol també ens aturarem a un enregistrament de l’obra per a guitarra i dues guitarres de Joaquim Homs.
Stravinski i Prokófiev a dos pianos
El pianista búlgar Vesko Stambolov juntament amb el català Emili Brugalla protagonitzen un enregistrament editat per Columna Musica (1CM0410 DDD 67 min), la captació de so del qual es va realitzar a l’Academia Nacional de Música de Sofia el gener de 2020. Es tracta d’uns arranjaments per a dos pianos mans molt suggestius tan per la tècnica com per l’evolució que impliquen de la música russa i, concretament, de ballet: el de La consagració de la primavera elaborat pel propi Stravinski i el de La Ventafocs pertanyent al pianista, compositor i director d’orquestra Mikhail Pletnev. L’edició en dijipack i disseny gràfic esmerçat en el llibret –en quatre idiomes- conté un article encertat article en fons i forma com a notes de carpeta que també signa Dragomir Yóssifov: posicionen molt bé al lector davant aquestes transcripcions, més enllà d’ubicar-lo amb els elements històrico-musicals bàsics oferint una perspectiva assagística sobre la proposta de l’enregistrament.
Solidesa, energia, claredat, concentració i sensibilitat fefaents són algunes de les qualitats amb què Stambolov i Brugalla alliberen una polirítmia sofisticada que basteix unes sonoritats beneficioses d’aspectes com la verticalitat d’Stravinski i, en general, la coordinació polifònica que dissimula el diàleg i la complementació de les veus confegint la sensació d’estar davant un sol instrument que, amés, sona amb una depuració de la percussivitat inherent en la mecànica executòria de les dues obres.
Homs a la guitarra
En l’atenció dispensada per Naxos als compositors espanyols –i catalans-, aquest gegant discogràfic va editar fa uns anys un disc compacte amb obres per a guitarra i per a dues guitarres del català Joaquim Homs (1906-2003). Aquest enregistrament (Naxos 8.573855 DDD 68 minuts) complementava un antic treball del segell Verso (VRS 2037) de l’Ensemble de Salamanca i el duo +que2, format per Fernando Colás i Orlando Echavarría. En aquesta ocasió Álex Garrobé i José Antonio Escobar van aplegar les creacions que des de 1941 a 1996 va deixar el compositor. Es tracta d’un arc que il·lustra l’ evolució del llenguatge homsià de manera panoràmica. No obstant, el seu serialisme, a vegades més rigorós i a vegades no tant, el seu velat neoclassicisme o l’ús lliure de procediments tonals i atonals, conformen referències que van més enllà d’èpoques creatives concretes en una síntesis d’investigació sonora radicalment moderna a l’època.
Homs sempre va ser fidel a si mateix fins i tot en la Suite d’Homenatges, composta a principis de la dècada dels 40, que mostra l’admiració per quatre compositors en la línia hispano-francesa de tall neoclassicista essent l’obra més accessible de les recollides. També ho reflecteixen Entre dues línies (1948/1975) miniatures sense estridències, amb una contenció que avança orgànicament, sense ús excessiu del contrapunt que s’anticipa a l’abstracció i el puntillisme webernià de Dos moviments per a dues guitarres (1959), així com la sèrie Soliquis I a IV, composta entre 1972 y 1980. Els dos primers soliloquis, per cert, originalment per a piano i ara transcrits per a guitarra. Como aquesta sèrie, Géminis I (1979), Diàleg (1981) i Impromptu per a dues guitarres (1985) participen d’una tendència a traslladar diàlegs imaginaris que mantenia amb els éssers estimats morts. En aquest sentit, el joc de silencis i ressonància són elements de tensió i dramatisme de primer nivell como també el tractament harmònic. Per últim cal ponderar la tasca interpretativa per la seva depuració tècnica i estilística en aquest enregistrament que agrupa totes les obres per a guitarra i dues guitarres d’Homs. Dins la seva migradesa habitual, l’edició de Naxos s’acompanya d’unes convincents notes de carpeta d’ Álex Garrobé.
El Trio Cervelló amb Reinecke
Aquest disc de Columna Música (1CM0373 DDD 62 minuts) és una raresa en el catàleg de segells nacionals i una lloable iniciativa del Trio Cervelló per tal d’explorar repertori més enllà del canònic com és el cas de Carl Reinecke (1824-1910). Aquest és un dels grans compositors oblidats del segle XIX, afamat en el seu temps i recuperat en l’àmbit centreeuropeu per diverses discogràfiques les dues darreres dècades. Més avesat al repertori instrumental que al vocal, de temperament clàssic, es caracteritza per una serenitat molt personal, amarada a l’ esperit romàntic necessari per a un tradicionalista arrelat a Mendelssohn i Schumann en temps de convulsions estètiques com el wagnerisme, l’impressionisme i les tendències nacionalistes. Austeres en estructures, generoses en arcs melòdics i curoses en les seves variants, aquestes obres per a clarinet i piano, per a viola i piano, i per a tots tres instruments pertanyen als períodes inicial i de maduresa del compositor.
La lectura és refinada, claredat de textures i una gran musicalitat com testimonien els temps lents, reeixits amb un notable parentiu amb lieder, o un caràcter folklòric com en el darrer moviment de la Fantasiestücke per a viola i piano Op. 43. Com de costum, Josep Fuster es caracteritza per la densitat del so, compacta, fonamentada en un fiato extraordinari que li permet frasejar amb naturalitat, sense perdre l’equilibri de conjunt ben emparat per Ashan Pillai a la viola i José Enrique Bagaria al piano en el Trio Op. 264 com demostra el passatge fugat de Légende, el tercer moviment. Per cert, s’hi enyora un incís formal i estètic major en les notes de carpeta.
La BMB i els compositors catalans
L’enregistrament de Naxos (Ref.: 8.573547. 61 min) Catalan Wind Music va corroborar l’esperit eclèctic i rigorós que permès inscriure la Banda Municipal de Barcelona en la història de la música catalana del darrer segle com una institució fonamental i versàtil, capça d’interpretar el repertori clàssic, romàntic i contemporani amb inqüestionable valor artístic. Una vàlua, per cert, palesa en nombroses transcripcions i arranjaments, així com obres creades ex professo. Un exemple del primer cas és el present compacte que inclou un repertori per a cobla en adaptacions diverses sense manllevar la riquesa de la música simfònica adaptada per a banda, assumint el compromís de difondre el nostre patrimoni. En aquest enregistrament realitzat el juny de 2015 s’hi inclouen tres obres que evidencien el talent i ofici de Manuel Oltra, Juli Garreta i Joan Lluís Moraleda. Tant Alimara, escrita per Oltra el 1983, com la Suite Tirant lo Blanc (1986) de Moraleda, inclouen xeremies i flabiol reforçant la brillantor i caràcter punyent de les transcripcions, alhora que atorguen una identitat catalana amb instruments ja contemplats per Lamote de Grignon com a base instrumental de la banda. En el cas concret de la Suite empordanesa, obra mestra del repertori escrita el 1921 per Garreta, aquests instruments també figuren en la versió original per a orquestra simfònica tal i com explica el musicòleg David Puertas Esteve en les seves excel·lents notes de carpeta. Unes notes que sorprenentment apareixen en català al marge de l’anglès.
En conjunt són tres composicions atractives que s’han enregistrat en aquesta transcripció per primera vegada. Revelen herència del Noucentisme català, derivat de l’harmonia tradicional amb puntuals girs wagnerians i impressionistes (primer moviment de la Suite empordanesa), fluïdesa discursiva, sentit del color i imaginació. Sense unes intencions programàtiques explícites, en la seva faceta pintoresca remeten a termes tan imprecisos i poc musicals com els de mediterraneïtat i catalanitat. La interpretació que n’ofereix la BMB sota la direcció del seu titular Salvador Brotons atén al detallisme i equilibri de seccions amb la vitalitat i frescor que caracteritza al director barceloní, que n’extreu una expressivitat suggestiva i rítmicament ben treballada. Hi ajuda la captació de so es deu a l’enginyer Albert Moraleda, un dels grans tècnics d’aquest país en aquest camp de les darreres dècades.
