Per a aquest octubre seguim amb un recull d’enregistraments discogràfics sobre música catalana i feta per músics catalans de l’àmbit de la clàssica que combinen les novetats amb altres gravacions més antigues però suggestives per l’aproximació a un repertori i figures que van contribuir al teixit musical de la seva època i que han estat objecte de reexhumació. Per exemple, si en l’article del mes de juliol recuperàvem un enregistrament amb obres pròpies de la pianista Alícia de Larrocha en ocasió del centenari del seu naixement, en aquesta ocasió comentarem una novetat de fa un parell d’anys promoguda pel segell de la Fundació Victoria de los Ángeles. D’aquesta manera també la recordarem aquesta tardor en que es compleixen 100 anys del seu naixement. A banda, i com de costum editorials com Columna Música i La mà de Guido, que juntament amb la també sabadellenca Picap completaran un recorregut per aquesta selecció de música vocal, per a piano i per a cobla.
L’evocació de Yoko Suzuki
La pianista i compositora japonesa Yoko Suzuki va arribar a Barcelona el setembre de 2001. Alumna de l’Acadèmia Marshall i d’Alicia de Larrocha, aquest és un nou enregistrament amb dotze obres pròpies (1CM0421 DDD, 57 min), d’entre 3 i 6 minuts de durada, que homenatgen la seva trajectòria, els vincles i els records viscuts des d’aleshores. N’ hi ha de dedicades als seus animals de companyia com Gatos jugando i Perros jugando. Aquest última és una mena d’scherzo sobre ritmes puntejats i llargues frases protojazzístiques encadenades que recorren les octaves del teclat a les seccions centrals. La majoria són poliseccionals amb llibertat interna, tot i algunes reexposicions variades com la del primer tema al final. Ho proven Lágrima de luna, la més hispanitzant gràcies a girs modals i hereva d’Albéniz i Granados, i la lisztiana El nacimiento, caracteritzada per la sonoritat del registre greu i per certa orquestralitat. Aquesta, a més, és la més extensa, juntament amb Fuente de luz-Homenaje a Antoni Gaudí que s’inspira en la llum de l’interior de la Basílica de la Sagrada Família. En canvi, Genpei nomo, dedicada a un arbre presseguer dels seus avis, s’atansa al món nipó amb melodies de perfil popular i sonoritats pentatòniques.
Recreades amb força, finor i personalitat, es tracta d’unes composicions sorprenents que evidencien l’escola de la que procedeix Suzuki. Entre els recursos que l fent ús d’una tècnica que sembla voler fusionar en un únic gest la preparació dels acords i l’atac; en incursions a les octaves agudes amb deliqüescents arpegiats o figures repetitives que generen contrastos, així com per una accentuació i riquesa de colors que sempre juguen amb un cantabile clar, elegant i hereu de Granados i Chopin, distingint la línia melòdica de les tènues ornamentacions. Ocasionalment, la densitat de textures s’enriqueix fortament com a Nuestro vals, que enganya l’oïda com si requerís tres mans.
En un marc tonal força ben referenciat i cadències occidentals, s’hi copsa una varietat expressiva (enjogassament, nostàlgia, tendresa, optimisme,….) dins una unitat d’estil d’aquesta música emparada en la tradició, però que sap sonar, diríem, moderna o almenys propera als nostres dies. Es percep a Mi tesoro, en forma de cançó de bressol dedicada a la seva filla a qui encara li canta, com la mateixa Yoko Suzuki explica a les notes de carpeta escrites en quatre idiomes (espanyol, català, anglès i japonès).
Qvinta essència polifònica hispana
Després d’un projecte anterior amb els madrigals de Luca Marenzio, el conjunt vocal Qvinta Essençia torna al mercat discogràfic amb un treball il·lustratiu de la vida musical profana espanyola dels segles XV i XVI. Ho fa a través de setze composicions polifòniques de Cristóbal de Morales Ginés de Morata, Rodrigo Cervallos i les més avantguardistes de Juan Vasquez (Si no os uviera mirado i ¡O dulce contemplación!) que s’inspiren en textos amorosos alguns anònims, i altres de Garcilaso de la Vega, Jorge de Montemayor i, particularment, del Cançoner de Medinaceli. Tot plegat queda molt ben contextualitzat a les notes de carpeta en tres idiomes (català, espanyol i anglès) signades per Manuel del Sol que ens ubica en relació a les influències europees, principalment de l’escola franco-flamenca i dels madrigalistes italians, diversificades en cançons, romanços, villancets i ensalades.
La qualitativa prestació d’aquest quartet vocal es fa palesa en la depuració tímbrica en color, vibrato i articulació que realcen les subtils dissonàncies i els agradables matisos en la texturació i equilibri de les veus, així com una prou intel·ligible dicció enriquida per la captació de so i la ressonància del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, on es va realitzar l’enregistrament entre el dia 1 i el 4 de desembre de 2021 (LMG 2179 DDD 54 min).
Francesc Pujol: una icona de la cobla
Com és sabut, si hi ha un segell català que destaqui per la seva col·lecció d’enregistraments de sardana i cobla és el sabadellenc PICAP. Amb l’assessorament i producció del també sabadellenc Josep Maria Serracant, la qualitat de les propostes en aquest camp és innegable i d’una importància no prou lloada per la seva recuperació patrimonial. Particularment impulsada per l’entitat Música per la cobla que custodia un fons documental imprescindible. Entre les edicions recents cal destacar el primer volum dels dedicats a Francesc Pujol i Pons (1878-1945): una figura cabdal i activíssima en la difusió i organització musical de país com a incitador de nombroses iniciatives i entitats. Com a compositor el seu catàleg per a cobla inclou un estimable nombre d’obres, de les quals la Cobla de Cambra de Catalunya dirigida per Jesús Ventura n’ha enregistrat dotze compostes entre 1915 i 1935 (PICAP 911346 DDD 54 minuts). Resultats musicals? Una interpretació impecable amb una captació de so excel·lent que corrobora l’alt nivell dels músics coblístic i la qualitat de les editorials autòctones.
Pujol va ser dels primers en escriure per a dues i tres cobles d’onze músics i va impulsar certàmens que van estendre la creació coblística a una perspectiva cambrística i simfònica, tal i com explica Albert Fontelles a les documentades i entenedores notes de carpeta en català. Al llibret també s’hi troba una relació de totes les composicions per a cobla i totes les combinacions amb què va treballar: 46 sardanes per a cobla, 3 sardanes per a més d’una cobla, 2 sardanes per a cor mixt i cobla, 3 arranjaments de sardanes de Pep Ventura, 7 obres simfòniques per a cobla i 12 més per a cor mixt i cobla que van ser escrites en un interval de 32 anys. La més primerenca, la sardana Eugènia, data de 1905 mentre que la més tardana, l’harmonització i instrumentació Ballet popular és de 1937. De les 73 composicions, n’hi ha vint sense una data de composició exacta.
El melodisme i instrumentació de Pujol i Pons són molt rics i variats en una dialèctica motívico-instrumental de resultats elegants i ben travat; textures i canvis de trama hàbils, amb presència de contra-melodies i segones veus elaborades, com a Cants de Mallorca (1932); elaboració de dissenys temàtics com a Entremaliada (1929) i el seu punyent interval ascendent que dóna joc a diverses tirades. Són obres que sedueixen per l’enjogassament, joiositat, fantasia i el lirisme que desprenen. També atrauen pel seu humor i espontaneïtat com en el caràcter scherzant sobre un tema en staccatto cantat per tibles i tenores a Flor de ginesta (1921). Amb llibertat formal, però sempre acotat a la necessitat rítmica i ballable de la sardana, va llegar peces brillants com El mestre (1923), Trapacera (1915), Graciosa (1921) amb els seus avalsejats i nostàlgics cants de la tenora o Garlaire (1923), on barreja tirades de les tenores amb girs virtuosístics amb penetrants ascensos a l’agut, respostes dels metalls amb sordina i amb un cant espontani i joiós puntejat pels metalls greus als llargs. En altres ocasions pren temes populars i els insereix com fa amb la cançó infantil “Deu pometes té el pomer” a Humoresca (1915). Globalment, excepcional.
L’escola pianística catalana
En el catàleg de Columna Música també hi destaca un compacte que recull onze composicions de figures catalanes actives al tombant cap al segle XX (1CM0392 DDD 64 minuts). Moltes es revelen dominades per un emmirallament en l’estètica romàntica, particularment chopiniana, com al nocturn Amàlia d’Antoni Nicolau, a Une larme de Blai Colomer i a Dolora núm 2 de Josep García. Altres també s’amaren de l’encant, afectuositat, elegància i senzillesa de la música de saló, com la masurca La Camèlia d’Antoni Nogués i l’scherzant nyo-nyeria de la Redowa.Elisa de Claudi Martínez Imbert. Unes terceres són digníssimes obres de concert: els valsos Cant d’amor de Joaquim Malats i Valse des Sylphies de Joan Baptista Pujol; l’albeniciana En el Poble Espanyol de Maria Dolors Calvet, i Message á Claude Debussy que amb la seva complexitat rítmica, combinació del modalisme hispànic i un fugaç passatge protojazzístic mostra el gran pianista que va ser Joaquin Nin Castellanos.
A aquest grup també cal sumar-hi l’Estudi Op. 101 núm. 10 de Pere Tintorer, clarament schubertià en el tema inicial i la secció subsegüent, a partir d’un material que reexposa, reelabora i transforma a la tercera secció, amb caire de nocturn i idil·li, encaminant-lo a una conclusió grandiosa sobre una figura obstinada de la mà dreta amb percussius acords com a accent harmònic a la mà esquerra. Igualment ambiciós descobrim a Ricard Viñes en les lisztianes Thrénodie ou funérailles antiques, caracteritzada per una introducció percussiva, per l’ús ric del pedal i per la construcció de la melodia a partir de progressions sobre la tensió harmònica. Sens dubte, és una de les peces més originals d’aquest dijipack excel·lentment interpretat en tècnica i idiomatisme per la pianista Montse Ríos.
Recuperant la veu dels àngels
Durant els darrers tres lustres, el llegat discogràfic de Victoria de los Ángeles ha crescut gràcies a l’incansable tasca de la fundació que porta el seu nom. Entre les moltes activitats cal destacar els cursos i masterclasses per a alumnes i, ocasionalment, l’activitat de la jove orquestra, així com també el Life Festival que en poc més d’un lustre de vida s’ha convertit en un puntal de qualitat indiscutible com a certamen liederístic cobrint un dèficit molt important a Barcelona.
A “Baroque & Religious Arias” , qualsevol de les onze peces compilades de Mozart, Haendel, Bach i Franck és una lliçó de cant en uns anys on la soprano estava al cim de les seves qualitats. Des del “Laudate Dominum” de les Vesperae Solennes de Confessore K.339 de Mozart al “V’adoro pupile” de Giulio Cesare de Haendel passant per l’ària “Ich dein detrübtes Kind” de la cantata BWV 199 de Bach destil·len l’excel·lència de la línia de cant, sempre elaborada i meticulosa en tots els paràmetres musicals que, sumats al text, va enaltir la poètica musical. Una sublimació basada en la fluïdesa i seducció, gens afectada, lluminosa i fruit de la homogeneïtat i naturalitat d’un cant sense un esforç aparent, de sensibilitat única amb que aconsegueix cims apol·linis poc igualats d’aquestes peces. El seu enfocament sembla seguir un mateix patró, de pregària, amb una setinada suavitat i amb una encoberta morbidesa a l’expressivitat i el timbre. Qualsevol ària “So shall the lute and harp awake” del Judes Maccabeo haendelià suposa una excel·lent mostra de la prístina dicció, meticulositat artística i elaboració rítmica, així com de la polida articulació i precisió a l’enllaç d’ornamentacions, picats i d’altres notes en stacatto perfectament col·locades sense perdre la riquesa de l’esmalt tímbric. “Sit nomen Dominum” del Laudate Pueri Dominum del mateix compositor suma un magnífic equilibri amb la segona veu que canta l’oboè obligat.
A les gravacions hi participen varies orquestres i solistes instrumentals el tenor Richard Lewis, el tremp Church Choir –en una recreació sensacional Ave Verum Corpus K.618 de Mozart-, la London Symphony Orchestra amb Sir Adrian Boult i la Bath Festival Orchestra dirigida per Yehudi Menuhin. La lentitud dels tempi casa amb un concepte anterior a criteris historicistes en unes recreacions austeres, de plans sonors transparents sense renunciar a la densitat de so conjunt com a La Procession de Frank construïda amb sobirana organicitat en aquestes gravacions d’estudi. Unes gravacions, per cert, que no es varen comercialitzar davant la desaprovació de la soprano i de Menuhin. Anys més tard, el segell Testament va acabar publicant-les en una edició limitada, avui ja exhaurida.
El disseny manté la línia de la col·lecció que, fins no fa gaire, havia editat el segell Columna Música tot i que les tres darreres referències publicades ho han fet amb el segell de la pròpia fundació. Cal assenyalar l’absència de l’autoria de Haendel en el Laudate Pueri Dominum (pista 8) en l’inlay de la contracoberta. El crític musical i professor universitari, Jaume Radigales, signa les notes de carpeta amb el rigor que el caracteritza centrant-se primordialment en el comentari de les obres. En resum, gràcies a un projecte de micromecenatge i al suport privat (Fundación Victoria de los Ángeles FVdA-15 DDD 66 minuts), el melòman té de nou al seu abast en format físic un disc excepcional, aparentment d’una altra època però la seva musicalitat i perfecció el converteixen en atemporal. Sens dubte, es tracta d’un disc antològic, una delícia, l’audició del qual narcotitza en un hedonisme majúscul des d’un emotiu i subjugant equilibri.
