Música clàssica

Soc un crític barceloní mandrós

A casa som una gent seriosa i això de mirar gales d’entregues de premis sempre ens ha semblat una cosa molt socialista, de mal gust. No obstant això, i qui em conegui sap que no escric mai per corporativisme, dilluns passat vaig cruspir-me ben feliç una bon part de l’emissió dels I Premis El Temps de les Arts (com sabeu, simultània a TV3, À Punt, RTV Andorra i Alguer Catalan TV), un producte televisiu ben ordit per Lluís Danés qui, a pesar de la seva malaltissa obsessió amb el plom insofrible d’en Lluís Llach, va configurar un bon viatge musical per tot el territori de parla catalana (la direcció sonora d’Alfred Tapscott mereix aplaudiments),  aconseguint salvar l’habitual monotonia narrativa de les gales tradicionals i la seva espantosa tirallonga de discursos abominables i funestos monologuistes.

Pel que fa el meu àmbit, el de la mal anomenada música clàssica, comparteixo la traça d’haver premiat el compositor Benet Casablancas, mereixedor del guardó per l’òpera L’Enigma di Lea, estrenada amb èxit el febrer del 2019 al Gran Teatre del Liceu (no ens oblidem del llibretista Rafael Argullol, que les òperes no existirien sense els seus respectius textos!). Casablancas mereix aquest reconeixement per la gosadia d’una peça excel·lent i per una carrera marmòria tant en l’àmbit compositiu com en l’assagístic-pedagògic. Pel que fa als accèssits del premi, és important haver reconegut els 15 anys de feina i tremp de l’Orquestra Camera Musicae (tot i que el seu projecte artístic sigui ara per ara ben poc interessant) i la tasca de la Capella de Ministrers i el seu comandant Carles Magraner, a pesar que Germanies no sigui ni de bon tros l’àlbum més interessant d’aquesta formació que ens ha regalat tantes alegries. Em fa fer especialment content que el jurat valorés la tasca periodística i investigadora de l’Albert Torrens qui, amb el seu llibre La dama de l’orgue (un retrat biogràfic de l’organista Montserrat Torrent que és d’absoluta referència, a banda d’una lectura apassionant), està recollint elogis més que merescuts per una feinada feta amb traça i persistència. Sigui com sigui, el repartiment de premis també fou una expressió de la riquesa musical del territori, amb un compositor sabadellenc, una orquestra simfònica que té epicentre al Camp de Tarragona, un grup d’antiga valencià i un periodista barceloní.

A l’ànima del crític musical sempre s’hi amaga un tossut perepunyetes, però aquesta qualitat no sempre s’aplica a hom mateix, i també val la pena que de tant en tant s’esmeni al crític. Mentre veia i pensava en els premis que us he citat, rumiava com, encara enguany, la vida musical clàssica (i la crítica resultant) encara és tremendament barcelonacèntrica. Els crítics de la ciutat viatgem més aviat poc pels Països Catalans; o, més ben dit, ens plau viatjar a les grans capitals d’Europa per a admirar l’última producció operística de moda, però encara ens reca moure el cul fora de la capital del país per fer quelcom més que no sigui visitar els execrables festivals musicals de l’Empordà, aprofitant que molts hi tenim un petit cau. Cal recordar que les administracions no han estat prou generoses amb els projectes que s’impulsen des del territori, però també cal denunciar (o denunciar-nos, vaja) la mandra supina dels crítics barcelonins com servidor a l’hora de trescar una mica i ressenyar les múltiples formes d’art que habiten en això que els cursis anomenen “el territori” i que cada dia són més interessants que la conservadora vida musical capitilina.

Que ningú no se m’enfadi, perquè aquest és un país que hom excel·leix en sentir-se ofès: hi ha companys que exerceixen molt bé d’excursionistes i fan la feina. Però no cal fer un estudi excessivament rigorós per veure com els fangues estem massa acostumats a davallar gràcilment de l’Eixample fins el Palau, El Liceu o, com a molt, l’Auditori per anar a exercir la nostra (per altra banda mal pagada) feina. Servidor entona el mea culpa, demana als companys músics una mica de clemència i prega que siguin tossuts a l’hora de reclamar-nos que fem el fotut favor d’eixir de la urbs per anar a descobrir el nou món. Amics músics, feu-vos pesats, denuncieu-nos quan calgui i feu que patim una mica de vergonya. Jo accepto la meva condició de crític barceloní mandrós, però faig propòsit d’esmena. Perseguiu-me, assetgeu-me, que això del centralisme s’ha d’acabar.

Felicitats, insisteixo, a tots els premiats i, de seguir així, llarga vida als nostres guardons, encara que sigui amb la quota Lluís Llach de sempre. 

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close