Música clàssica

Un recital liederístic de primer món

Hores després que encara ressonessin al Palau les genialíssimes notes de nostre Eduard Toldrà i el seu Giravolt de Maig, en bona versió d’Antoni Ros Marbà, la mezzosprano Anna Alàs va regalar-nos un recital de cançó d’una excel·lència i versatilitat estilística dels que fan època. Durant els anys setanta i vuitanta, les nostres millors veus (especialment les estrelles operístiques) treballaren d’ambaixadors de la cultura catalana arreu del món i ara, si les autoritats públiques del país i els programadors exercitessin de tant en tant les neurones, podria repetir-se l’operació amb una generació de liederistes que poden competir sense cap mena de complex amb les primeres goles d’Europa i, a més a més, excel·lir en el repertori musical de la tribu que, contra allò que pensen molts, es pot programar al costat dels grans noms de la tradició continental sense que el públic badalli.

Anna Alàs i Jove, mezzosprano. Alexander Fleischer, piano.
Petit Palau. Palau de la Música Catalana. 7 de juny del 2021

Anna Alàs es troba en plena maduresa vocal i va demostrar-ho aquest passat dilluns al costat del seu germà putatiu Alexander Fleischer, un pianista que és un tros de músic i supera en escreix la mera categoria d’acompanyant. Escalfàrem la vetllada amb les  Quatre cançons de Manuel Blancafort, de qui Alàs ha gravat l’obra complerta pel segell Naxos. En destacà especialment la bellíssima Capvespre, amb lletra del poeta López-Picó, una balada melangiosa en què la mezzo demostrà que els cantants catalans poden interpretar el nostre repertori sense estrafer les consonants labials i bilabials i torturar-nos amb un idioma que no és el nostre i s’acosta a l’arameu. A La mort de Bebros i Aigües de primavera la cantant escalfà paulatinament un centre de veu carnós com el primer mos d’una mandonguilla i uns aguts molt ben afinats sense la necessitat de matxacar-los amb el vibrat.

Continuàrem amb Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel del compositor reusenc Joan Magrané (de cos present a la sala), uns brevíssims lieder amb la intèrpret com a dedicatària que ja havíem pogut escoltar en el magnífic disc Legacy de l’excelsa discogràfica Seed. Inici de campana gela la sang pels seus primers compassos d’ànima guitarrística (oju amb la lletra, Alàs, que vas cantar “la llum dels blats apaga” on havies de dir “la pols”), per una línia de cant dificilíssima (a la frase “avui mateix”, Magrané desafia la gravetat amb salts de setena descendent, sisena ascendent i quarta descendent que la intèrpret va clavar com Guillem Tell a la poma filial) i una frase alentida final (“girant adesaira”) d’una bellesa extrema. Fleischer va demostrar una capacitat digital pictòrica espectacular en els arpegis aquàtics de la miniatura Pluja en el jardí de l’Ateneu (aquí un pèl més alentit que en la versió discogràfica, cosa que servidor corregiria) i Alàs caminà excelsa fins el fa sostingut que celebra l’apogeu del text (“I damunt tot”). Fleischer excel·lí de nou en l’acompanyament endimoniat de brodadures, trinats i els ritardandi que confereixen un caràcter hipnòtic a Leda, on Alàs traduí perfectament la genialitat magranesca a l’hora de mal·leabilitzar mots (compàs 37, “fatiga”; amb una pausa fals a la síl·laba del mig per encastar-hi una espècie de sospir) i els quasi parlando del final de la cançó (compàs 47, “malina”). Acabàrem la primera part amb las Cinco canciones negras de Montsalvatge, que sempre m’ha semblat un plom amb el seu antillanisme de pa sucat amb oli (només una cosa, Anna; jo faria la Canción de cuna un pèl més lenta).

El concert podria haver conclòs aquí i santes pasqües, però la generositat de la mezzo terrassenca ens va regalar una segona part dedicada a Schumann que va ser una cosa tremenda, molt grossa. Hom sap que el compositor de Zwickau no va escriure ni una sola nota fàcil de pensar, tocar o cantar… però la seva dificultat arriba a límits extrems de tècnica i saviesa narrativa en les cançons de Maria Estuarda (Op. 135) i d’Elisabet Kulmann (Op. 104), i la cosa emprèn una musicalitat desbordant a Der Handschuh (Op. 87), una cançó on l’intèrpret ha d’anar aguantant un recitatiu complexíssim al qual s’insereixen instant d’autèntica magnificència operística; una animalada! Alàs en va oferir unes interpretacions que, de cognomar-se Goerne o Schuen, la premsa de la tribu –provinciana ella– n’estaria parlant durant setmanes. També Fleischer, que traduí l’esperit turmentat schumannesc com si el tingués incrustat al cromosoma.

Un grandíssim concert, de primer món, del que tothom (programadors, toc, toc, toc) n’hauria de prendre bona nota.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close