A ‘Wagnerism’, el crític musical Alex Ross reflexiona sobre l’enorme transcendència de l’obra de Richard Wagner.
El temps dilatat i la predisposició anímica de l’estiu incentiven lectures de llibres que hom desa a les lleixes d’allò pendent, especialment si són de llargària considerable. En el cas de qui escriu, la magnífica traducció de Luis Gago del tercer treball bibliogràfic d’Alex Ross publicat a Seix Barral (Wagnerism) ha ocupat una setmana de canícula, amb el gaudi corresponent i l’admiració derivada per més de vuit-centes pàgines d’estudi aprofundit, erudició i capacitat divulgativa.
Ross, crític musical del New Yorker i autor d’una obra indispensable sobe la música del segle XX (The rest is noise) aborda ara la qüestió del wagnerisme, amb incursions en el món de la literatura, la filosofia, la política, les arts plàstiques, el cinema o la mateixa música.
Les contradiccions i la grandesa de Wagner
Ja en vida de Richard Wagner (1813-1883), l’artista de Leipizg va fer córrer rius de tinta entre partidaris i detractors. Cap altre músic al llarg de la història no ha despertat tants odis ni tants fanatismes entre intel·lectuals, artistes, polítics i filòsofs. L’autor de L’anell del nibelung va despertar l’òpera de la seva letargia, en va sacsejar els fonaments i va derivar-la cap al concepte de drama musical al servei d’un espectacle global, total i integrador, plasmat arquitectònicament en el singular Festspielhaus de Bayreuth, de cita obligada estiu rere estiu des de 1876.
La faramalla teòrica i l’escassa qualitat literària dels llibrets wagnerians no van impedir la gestació d’una música única, genial, tan megalòmana com sincera, tan innovadora com hereva de la tradició precedent, tan visionària com transcendental.
En el seu estudi, Ross ens parla de Lluís II de Baviera, de Hitler, de Yeats, de Nietzsche, de l’estat d’Israel, de Shaw, de Francis Ford Coppola i… sí, de Joan Brossa. Perquè en el seu estudi, el periodista, crític i assagista nord-americà no oblida la gran tradició del wagnerisme a Catalunya, des de l’estrena de Parsifal al Liceu la nit del 31 de desembre de 1913 fins al binomi Brossa-Tàpies, passant per una cita del poeta Joan Maragall. En aquest sentit, és d’agrair que des de l’altra banda de l’Atlàntic algú recordi que aquesta nostra “pobra, bruta, dissortada pàtria” ha estat la terra més wagneriana de la conca mediterrània, cosa que s’explica —i així ho reconeix Ross— pel nostre modernisme.
Més enllà de la música
El llibre d’Alex Ross no és un llibre sobre la música de Wagner, sinó un assaig sobre el wagnerisme com a part de la nostra història cultural, amb una voluntat —i amb un resultat— transversal. Des de l’alta literatura fins a Walt Disney, l’ombra de Wagner ha estat permanentment projectada en un devessall incomptable i difícilment catalogable del tot. Motius musicals, personatges, idees estètiques, intuïcions polítiques… Wagner va parlar alt i fort des de la segona meitat del segle XIX i la seva veu continua projectant-se al XXI. I ho fa amb problemàtiques encara obertes, amb actituds encara qüestionables, tot i que Wagner va ser tan sols—en algunes de les seves manifestacions— l’altaveu d’intuïcions no exclusives del músic alemany, sinó comunes en el sentir d’un col·lectiu que li era contemporani, amb idees fins i tot contradictòries. Em refereixo al cas de la relació entre Wagner i els jueus, després de l’abjecte pamflet Das Judentum in der Musik, que apel·la a la destrucció dels jueus en un terme (“Untergang”) tan ambigu com malintencionat i del que sens dubte Adolf Hitler —admirador fanàtic de Wagner— va prendre bona nota i que ha estat suficient per a la proscripció de Wagner a Israel fins als nostres dies. De fet, Woody Allen diu a Murder Manhattan Mistery que no li agrada Wagner perquè li agafen ganes d’envair Polònia. La frase és brillant, però lleument irresponsable si no se la posa en context. Certament —i així ho va dir Thomas Mann— “hi ha molt de Hitler en Wagner”, però cal tenir presents les contradiccions del mateix autor de Tristan und Isolde com a ésser humà, així com les seves mancances intel·lectuals, i posar en context el citat —i, repetim- abjecte pamflet.
Certament, en el cas de Wagner la contradicció entre l’artista genial i l’ésser humà envejós, egòlatra i que ningú voldria com a amic està ben present. Però negar la transcendència de l’obra, l’originalitat i la manera com va obrir les comportes al que ha acabat sent el fet musical —i fins i tot el fet artístic— del segle XX seria com negar que la terra gira al voltant del sol. I l’assaig de Ross no fa més que, mantenint una lúcida distància crítica, recordar la grandesa i l’enorme influència que Wagner ha tingut en la cultura occidental. I fer-ho amb un llenguatge planer, farcit d’informació, però sense que embafi té un mèrit enorme que mai deixarem d’agrair.
