Música clàssica

Una més de festivals d’estiu: BBC Proms

Els Proms de Londres és un dels festivals d’estiu de música clàssica més antic i més cèlebre d’Europa. A l’escenari del mític Royal Albert Hall, seu del festival, han pujat els més grans artistes i les més importants orquestres d’arreu del globus terraqüi, si bé les orquestres angleses hi ocupen sempre un lloc preeminent. No obstant això, al costat de formacions i artistes de nivell internacional, també hi participen d’altres menys reputades, però no per això de menys qualitat. És el cas de l’Aurora Orchestra que, des que es va fundar en 2005, ha consolidat un projecte d’orquestra de repertori eclèctic, amb projectes innovadors i amb un plantejament ben interessant: tocar de memòria.

La consagració de la primavera, d’Ígor Stravinski
Karl Queensborough, actor
Charlotte Ritchie, actriu
Jane Mitchell i James Bonas, concepte i direcció d’escena
Aurora Orchestra
Nicholas Collon, director
BBC Proms, 2 de setembre de 2023

En el panorama internacional de festivals d’estiu, els Proms de la BBC (The Henry Wood Promenade Concerts presented by the BBC) és un dels més populars en el sentit etimològic de l’adjectiu. En efecte, és un festival creat per al poble i pensat per al poble, tant pel que fa normalment al repertori, com pel que fa a l’organització i la infraestructura. De fet, l’entrada a la platea del Royal Albert Hall és senzillament espectacular, perquè s’hi accedeix a un enorme pati de butaques sense butaques. És a dir, tota la platea està lliure de cadires, de manera que les places en aquest indret, i també en algunes galeries, s’ofereixen a un preu molt econòmic. És cert que el concert s’ha de veure dret, però això permet també una certa llibertat de moviments i té un cert atractiu.

A mi, personalment, el que menys m’atrau és que la gent puga menjar i beure qualsevol cosa durant els concerts. Els de la platea, s’hi asseuen a terra abans de l’espectacle i fan els pícnics abans o durant la pausa. A més, és curiós veure’ls alçar-se i anar en tromba cara a l’escenari quan el concert està a punt de començar. No obstant això, si el tema dels àpats és el preu que he de pagar en benefici de la consolidació d’un públic heterogeni socialment, variat econòmicament i ampli culturalment, doncs faig el cor fort i m’hi llance de ple.

I és que la voluntat de l’empresari Robert Newman, un dels fundadors del festival, era eixamplar el tipus de públic de música clàssica que solia assistir de manera regular a les sales de concert. Per a tal fi, des de l’inici, s’hi oferien preus baixos i un ambient diguem-ne més informal que el dels auditoris ordinaris. Per això, es permetia als assistents menjar, beure i, en aquells anys, també fumar. Per sort, l’única cosa que ha canviat hui dia d’aquell esperit inicial ha estat la prohibició de fumar. Així, ens trobem que, gràcies a aquest ésser dels Proms, el respectable no només gaudeix de la música, sinó que també s’instrueix auditivament, es crea uns gustos musicals i s’educa culturalment gràcies a uns concerts que moltes vegades combinen música i formació.

Aquest és el cas del Proms 62 d’aquesta edició al qual vaig tenir ocasió d’assistir. Els protagonistes absoluts de l’espectacle foren Ígor Stravinski (1882-1971) i la seua emblemàtica obra La consagració de la primavera. Comptat i debatut, la funció estava organitzada en dues parts: una primera, de caràcter didàctic, en què es narraven les peripècies del compositor durant el muntatge i l’estrena de del ballet en 1913 i, el més important, en què es feia partícip el públic de les característiques musicals més rellevants de la peça; i una segona, exclusivament musical, en què es duia a terme la interpretació, en versió concert, de la citada obra.

Espectacular imatge dels Proms, amb part del públic dret @BBC Music Magazine

Tot plegat estigué amanit per la genial interacció d’actors, músics de l’orquestra i director, a partir de la proposta dramàtica de Jane Mitchell. Perquè resulta que en la primera part, els actors Charlotte Ritchie i Karl Queensborough van saber desenvolupar tota una trama, interessant i divertida, al voltant del muntatge del ballet La consagració de la primavera, en aquell París de 1913, amb la participació d’Stravinski, Diàguilev o Nijinski. El director, Nicholas Collon, com una espècie xaman, feia cantar els músics de l’orquestra el cant popular rus a partir del qual Stravinski va compondre la famosa introducció de l’obra, o interpel·lava el públic per incitar-lo a cantar un dels acords del Rapte o a tocar amb les palmes un passatge polirítmic. Això al costat de la interpretació de diversos fragments, per part dels integrants de l’orquestra, a fi de garantir una audició activa de la peça en la segona part.

I quina segona part! Feia molt de temps que no participava d’un devessall d’energia tan extraordinari. D’aquesta vibrant i electritzant interpretació de La consagració de la primavera, no només se’n va desprendre un alt voltatge emocional, sinó també una gran mestratge tècnic. L’obra, una de les més difícils del repertori orquestral, va funcionar a la perfecció tenint en compte que fou executada de memòria per part dels artistes que omplien l’escenari. O potser caldria dir que, gràcies al fet que l’obra fou interpretada de memòria, el resultat final fou tan brillant. I és que resulta més que possible que, aquesta circumstància, que requereix molt de temps previ de preparació i d’assajos, done com a resultat una maquinària orquestral òptimament greixada, un control tècnic magistral i una lectura musical esplèndida. De fet, tocar el repertori de memòria, és una de les marques d’aquesta orquestra, al costat d’altres projectes innovadors, de vocació educativa, que li proporcionen un tarannà ben particular en el marc de les orquestres simfòniques britàniques.

Precisició i concisió

En resum, el magnífic guió formatiu ideat per Mitchell va esventrar una obra complexa, com és La consagració de la primavera, a fi que el públic assistent a l’espectacle poguera conèixer-ne l’esquelet i els procediments creatius que hi ha a la base. El moviment escènic, dirigit per Mitchell i Bonas, fou ben hàbil, àgil i efectiu, acompanyat d’una il·luminació intel·ligent i d’altres elements escènics que feien la representació atractiva i, alhora, plàstica i pedagògica. La interpretació musical de l’orquestra fou excel·lent i la direcció de Collon va ser precisa i concisa, però sense perdre mai de vista la poesia que hi ha al darrere de la peça. Els molts aplaudiments que reberen foren correspostos amb la interpretació de dos bisos: dos extractes de l’obra de la nit. Aquesta vegada, però, interpretats per uns músics escampats aleatòriament pels diversos indrets del Royal Albert Hall, de manera que, fusionats amb el públic, feien sonar els seus instruments sempre ben compassats, malgrat les distàncies que quasi segur dificultaven l’execució d’aquesta música endiablada.

Per a acabar, es pot afirmar que Aurora Orchestra, tot i no ser cap de les orquestres de la BBC, o cap de les orquestres principals de Londres, Manchester, Liverpool o Birmingham, ha deixat el llistó ben alt amb aquest muntatge i amb la seua versió de La consagració de la primavera, i ha demostrat que és una orquestra a seguir en el futur i que continuarà oferint productes d’alt nivell. En aquest sentit, convé no oblidar que els punts principals del seu ideari són l’orientació envers audiències de diversos orígens, edats i condicions i el desenvolupament de la passió per la música orquestral. Heus ací, doncs, la coincidència perfecta amb l’esperit inspirador dels creadors dels Proms: música i formació musical per a tots els públics.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close