Música clàssica

Verdi, dramàtic fins a la mort

El Palau de les Arts va acollir una ‘Messa de requiem’ de Giseppe Verdi, amb l’esperat debut en el coliseu com a director de Daniele Gatti, ajornat per la pandèmia, que es va engegar amb un cert desassossec inicial convertit en joia en acabar el concert.

Messa de requiem
Giuseppe Verdi
Eleonora Buratto, soprano
Sonia Ganassi, mezzosoprano
Francesco Meli, tenor
Michele Pertusi, baix
Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director
Orquestra del Palau de les Arts
Daniele Gatti, director
Dijous, 1 de juliol de 2021, Auditori del Palau de les Arts

En l’aire es respirava un ambient estrany. Era una mescla de sensacions resultant de diverses circumstàncies, quatre en particular, que es reuniren en aquella soirée musical protagonitzada per la Messa da requiem (1874) de Giuseppe Verdi (1813-1901). La primera eventualitat venia marcada per l’expectativa que havia generat el debut del mestre Daniele Gatti al Palau de les Arts; els dos intents anteriors (al tercer cop no falla) no es van materialitzar a causa de la maleïda pandèmia. El segon detall fou l’existència d’una dedicatària del concert: Helga Schmidt (1941-2019), la primera intendent del Palau de les Arts, responsable artística de diversos coliseus europeus i que va acabar els seus dies al capdavant del Palau de les Arts envoltada d’una forta polèmica derivada de la gestió econòmica.

En tercer lloc, rondava per la sala la convocatòria de vaga del Cor de la Generalitat, que finalment no s’esdevingué, però sobretot la situació precària dels membres del Cor, en l’àmbit laboral, que després de 33 anys continuen tenint contractes temporals. I vet aquí l’última de les quatre avinenteses que em van enrarir aquella prèvia a l’audició: l’atzar va voler que en la filera 29 de l’amfiteatre de l’auditori, on jo seia, recalara també Francisco Camps, un dels artífex, juntament amb Eduardo Zaplana, de la vinguda de Helga Schmidt per a crear un coliseu musical del no-res.

Després dels aplaudiments de rigor a fi d’acollir els intèrprets, on es va poder escoltar un tímid “viva el coro”, de caràcter reivindicatiu, va començar el concert. És cert que l’auditori del Palau de les Arts no és conegut per tenir una de les millors acústiques i que, en conseqüència, molts detalls poden passar desapercebuts en aquella sala. Tanmateix, l’inici subtil, quasi estàtic, amb les cordes senza vibrato i el cor sotto voce fou el preludi de la superba magnitud de la versió que va oferir Daniele Gatti. El mestre milanès, pròxim a Verdi no només per la geografia sinó sobretot pel profund coneixement que té de la seua obra, va dirigir sense partitura una composició intensa, de principi a fi, atapeïda de detalls, amb absoluta precisió i delicadesa. I això té un gran valor, sobretot si tenim en compte que el Requiem de Verdi és una de les peces més complexes del repertori simfonicocoral, no només per la seua extensió, sinó també pel seu agut dramatisme.

Gatti va oferir una lectura sempre tensa, a remarcar la llarga “Sequaentia”, això és, el Dies irae, ben contingut d’emoció però no d’intensitat (de vegades potser massa: hi havia moments en què el cor era devorat per l’orquestra), que va aconseguir prolongar fins al misteriós acord de do major del final, per a uns el símbol de la glòria i per a d’altres l’al·legoria del buit absolut després de la mort. A més, el director italià es va mostrar molt atent al cor, sense negligir en cap moment l’orquestra i sense escarafalls innecessaris que despisten més que ajuden. Les seues indicacions eren nítides i la seua economia gestual era capaç de governar tant una massa sonora enèrgica i potent com el més tènue dels pianissimi.

D’altra banda, el Requiem de Verdi és un veritable tour de force per a l’orquestra i per al cor, atapeït de detalls aparentment insignificants però de gran calat, que obliga a una tibantor absoluta durant tota la peça. En aquest repte, una vegada més l’Orquestra del Palau i el Cor de la Generalitat Valenciana van donar mostres d’un altíssim nivell artístic. L’Orquestra, amb un dispositiu instrumental ben nodrit, ens va regalar moments electritzants, com el del Tuba mirum amb unes trompetes penetrants, al costat d’uns moments de recolliment absolut, com el del magnífic solo d’oboè de l’Ingemisco.

Un moment de l’actuació. Fotografia: Miguel Lorenzo

Quant al Cor de la Generalitat Valenciana, val a dir que, malgrat el difícil moment que viu a causa de la situació d’interinitat dels seus integrants que, després de tants anys, ja s’hauria d’haver resolt, va mantenir el grau habitual d’excel·lència que el caracteritza. Així, la subtilesa dels pianissimi del Requiem aeternam de l’inici i del Libera me Domine, l’uníson de l’Agnus Dei que glaçava la pell o la perfecció de les fugues del Sanctus i del Libera me foren, a parer meu, instants memorables a l’alçada dels que pot proporcionar qualsevol formació coral de renom internacional. És per això que cal reivindicar la qualitat artística del Cor de la Generalitat Valenciana i una de les millors maneres de fer-ho és, segurament, regularitzant la situació laboral dels seus membres.

Una sort desigual, però, corregueren els integrants del quartet solista. En efecte, no es pot dir que tots quatre estigueren en el mateix rang de virtuosisme, la qual cosa va empal·lidir alguns moments de la gama cromàtica d’aquesta paleta verdiana. Ja ho va afirmar Zubin Mehta en una entrevista, quan el periodista li preguntà sobre quina de les quatre veus solistes de la Messa de Requiem de Verdi era més rellevant. Ell ho veia claríssim: “totes quatre”. Per tant, i tenint en compte aquesta consideració, l’obra requereix d’un quartet solista ben compactat i redó, una circumstància que en aquesta ocasió no es va produir.

D’entrada, el tenor previst, Fabio Sartori, va haver de ser substituït en l’últim moment per Francesco Meli. Feliçment, Meli va fer gala de la seua professionalitat, ens va brindar un extraordinari Ingemisco i va saber empastar les seues intervencions no solístiques amb els companys de repartiment. En canvi, les veus de la soprano Eleonora Buratto i de la mezzo Sonia Ganassi no s’acabaren d’ajustar tímbricament ni en el Recordare ni en l’Agnus Dei. I és que la veu de Ganassi, ben coneguda pel públic de les Arts, és bella i intensa però, des del meu punt de vista, no té la profunditat i la gravetat que requereix aquesta obra de Verdi, cosa que es va observar sobretot en el Liber scriptus i un poc menys en el Lacrymosa. Aquest mateix problema es va percebre també en el baríton Michele Pertusi, agreujat, a més, per una falta de volum, tot i que seria injust no assenyalar que la seua lectura del Confutatis maledictis fou remarcable.

Tanmateix, la soprano Eleonora Buratto va brillar en totes les seues intervencions i, com una rosa que es desclou, a mesura que avançava el Requiem, s’engrandia més i més, fins arribar a l’eclosió que va suposar la seua interpretació del Libera me. A destacar el fragment a cappella, amb el cor, abans de la fuga final, que va fregar la celsitud o, com diríem col·loquialment, que ens va fer tocar el cel amb els dits.

En fi, el desassossec de l’inici es va convertir en joia a l’acabament del concert, després d’haver presenciat i escoltat una versió majestuosa de la Messa da requiem de Verdi. En aquesta obra de maduresa del compositor italià, s’hi detecta un fort regust operístic de manera general, però sobretot s’hi distingeix un gran component dramàtic derivat també de la seua concepció teatral del fet musical.

Una música de fort contingut dramàtic, doncs, per a superar el drama que ha viscut Gatti amb la caiguda d’innombrables concerts de la seua agenda, per culpa de la Covid i de les acusacions d’assetjament; per a superar el drama que va experimentar Helga Schmidt els últims anys de la seua vida; per a superar el drama laboral que pateixen els cantants del Cor de la Generalitat Valenciana des de fa massa anys; per a superar, en definitiva, el drama que vam haver de suportar els valencians per culpa de governants que, com Camps i Zaplana, van dilapidar els diners públics en façanes en lloc d’invertir-los en continguts. Per sort, la música emergeix per sobre de tots aquells drames i s’erigeix en font sanadora que calma la set de l’esperit i fa creure, o no, en l’esperança d’un món més noble, com l’acord de do major que clou aquesta colossal composició verdiana.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close