Lluís Gavaldà, compositor, cantant i guitarrista d’Els Pets, no sols és una figura fonamental de la música pop cantada en català. Fruit de la pulsió de compartir el seu bagatge, al llarg del temps s’ha distingit també com a divulgador i prescriptor. El seu darrer llibre, ‘Sona la cançó’ (Rosa dels Vents), respon a aquesta pulsió, seixanta cançons o peces de molt diferents estils i procedències que li serveixen al de Constantí per explicar fragments vitals. I compartir-los. L’essència mateixa de les cançons.
«He esculpit la meva vida escoltant melodies d’una manera tan obsessiva que ja no puc dominar. Per aquest motiu, he decidit explicar-me aquí amb seixanta peces musicals, teixir matusserament un inventari subjectiu i sonor de tot el que em sonava al cervell quan em passaven aquells instants que et queden per sempre», explica Gavaldà en el pròleg com a pretext de totes aquelles vegades que el músic desconnectava de les converses, fent com que escoltava quan la seua ment, en realitat, viatjava bressolada per notes musicals que li foradaven el cap.
Tots tenim en el cap una mena de playlist de les nostres vides, les cançons que, posades una darrere de l’altra, ens ajudarien a explicar-nos. Però cal reconèixer que acostar-se a la tria de Gavaldà, algú a qui hem escoltat i que ens ha fet escoltar música, té un interès afegit. Algunes de les cançons, un bon grapat, formen part de la memòria sentimental i musical de milions de persones en el món, clàssics immortals i intergeneracionals com el «Moon river» de Henry Mancini, la particular reivindicació de Gavaldà de les cançons fetes per a pel·lícules i, en especial d’aquest autor. Però la tria té més motius: «(…) gràcies a ‘Moon River’, cada cop que escolto un ukulele, en comptes de remugar, tanco els ulls i veig Audrey Hepburn al marc de la finestra vestida amb un barnús, més guapa que mai». Posem que el barnús són uns texans, una dessuadora i un mocador per al cap. I que l’ukulele és en realitat una mena d’acústica petita. Però ja l’hem entès, no? Una meravella del temps dels nostres avis (o besavis), a la qual fan plaent companyia l’exquisida «My one and only love» de Frank Sinatra o l’efervescent «A tisket, a tasket» d’Ella Fitzgerald, un himne familiar dels viatges en cotxe dels Gavaldà. Clàssics amb lletres majúscules.
En milions de tries del planeta tampoc no faltarien mai els Beatles. El cantant d’Els Pets els invoca, per triplicat, amb una cançó iniciàtica, «I should have know better», una ensucrada melodia que va fer que Gavaldà s’enganxara a la música pop «per sempre més». Tenia onze anys. «Sé que dient això soc poca cosa més que un tòpic amb potes, que la meva declaració d’amor és la més poc original i transgressora, la més repetida en la història del rock. Tant me fot», diu. Posats a gratar, tanmateix, el músic afina el tret, mostra la seua predilecció per John Lennon i el seu cançoner «bipolar, egocèntric i sense colorants ni conservants», i assenyala una peça indiscutible del cànon de la música popular, la sensacional «Strawberry Fields Forever». Clar que com és tan difícil triar entre el papa i la mama, Gavaldà fa seua la teoria (no generalitzable) que, amb el pas dels anys, acabes fent-te més de McCartney. «A mi em funciona», assegura. I això justifica tancar la trilogia amb l’ampul·losa «Golden slumbers».
Fet i fet, un dels atractius del llibre és associar figures totèmiques de la música amb temes que no són exactament referencials, almenys per al gran públic. És el cas de la teatral «Time» de David Bowie (un descobriment cabdal per a Gavaldà, com ara King Crimson, representats per «Starless»), «Questioningly», de Ramones («per a mi, la seva obra mestra», diu, a més de relatar una balbucejant trobada a Nova York amb Joey Ramone), «Idiot wind», de Bob Dylan («la sublimació dylaniana» de la cançó de desamor plena de retrets), «Rosalita» de Bruce Springsteeen. «A case of you», de Joni Mitchell… I així, unes quantes, que deixarem per als futurs lectors d’un llibre que convé abordar amb esperit obert: potser no us agradarà que no hi haja la vostra cançó preferida, posem per cas, de The Kinks, però fareu bé a rendir-vos a l’evidència: «Waterloo Sunset» és una tria esplendorosa. Com també ho són «Goodbye yellow brick road», d’Elton John, o «Alison» d’Elvis Costello, cançons en qualsevol cas ben conegudes.
Més canòniques són les tries que trobem en el «God only knows» de The Beach Boys (que li serveix per glossar l’inoblidable pas de Brian Wilson pel festival de Benicàssim: una explosió fins al plor —literalment— de felicitat col·lectiva), «I Want You Back» dels Jackson 5, «Souvenir», d’Orchestral Manoueuvres in Hte Dark, «Brass in Pocket» de Pretenders, o, parcialment, en el «Knowing me, knowing you» d’Abba, un d’aquells amors tardans, que requereix deixar enrere prejudicis —l’epifania gavaldiana es va donar en un karaoke en Irlanda— quan t’enfrontes a l’espaterrant cançoner dels suecs. «O sigui que el pròxim cop que vingui un tòtil i us digui que tal artista no t’hauria d’agradar perquè no fa modern, feu-me cas i engegueu-lo a cagar a la via. La vida és massa curta per perdre’t una bona cançó», aconsella. I ja enfarinats, per què no invocar un tema decididament bonic —la resta de producció de Roberto Carlos és el que és— com «El gato que está triste y azul». Infantesa en vena. Per cert, de terres brasileres també s’inclou un duet meravellós, el d’Elis Regina i Antonio Carlos Jobim en “Águas de março”, un exemple de complicitat com s’han vist pocs.
La tria catalana
Ara tornarem als artistes internacionals, però els lectors potser en aquest punt estiguen enquimerats amb les tries gavaldianes de la música catalana. Terreny esmunyedís. Per exemple, de la Nova Cançó el representant escollit és Joan Manuel Serrat, “el primer que, sense fer comèdia o reivindicació, es va introduir als menjadors de les cases com si fos un parent proper”. La personalíssima i difícil tria, atès el cançoner, és “Helena”. Del front heterodox de la Cançó tenim Jaume Sisa, de qui escull la meravellosa “El setè cel”, perquè així li posaren al primer cau de recolliment adolescent.
Mentrestant, de rock català, moviment del qual en formaven part Els Pets, fa una tria que cal remarcar, d’un dels grups amb el qual compartiren festes majors, U-Tòpics, “Els cotxes et refreguen al passar”. “Molt més que la cançó més nihilista i desesperançada del rock del nostre país. És un retrat fidel de tota una generació marcada per les addiccions”, explica abans de remetre’s al Cavalls salvatges de Jordi Cussà. “Una obra mestra”, conclou, en referència a la cançó. I el mateix es podria dir del llibre. Hi són també Antònia Font, una irrupció en el panorama musical que, com a molts, també va enlluernar Gavaldà. Però els invoca amb una cançó inesperada. Per què una miniatura com “Aquesta pluja”? No ho explica. Tampoc no cal.
I ara, la bomba: de tot l’inabastable fenomen de grups de pop en català dels darrers anys, el nostre prescriptor té el bon gust d’assenyalar una banda que no té el predicament de Manel, Ferran Palau o El Petit de Cal Eril però plenament reivindicable, Inspira, dels quals recupera una joieta com “Foc i brases”. “El temps potser no ha estat prou just amb Jordi Lanuza i el seu grup. Altres artistes han aconseguit un reconeixement més massiu. Però per a mi aquest Escapistes continua sent el meu disc preferit, la banda sonora d’aquell esclat musical irrepetible, una obra atemporal, però profundament arrelada a la manera de fer d’aquí, que al mateix temps em transporta a peces antigues que em van marcar de jove, com el Brossa d’ahir de Pep Laguarda”, enraona. I ja que hi som, picadeta d’ull al rock mediterrani del País Valencià. Win-win.
Flors rares i ‘delicatessen’ pop
Una tria com aquesta perdria el sentit sense incloure-hi temàtiques i referències fora de guió. Una mica d’això té, en part, “Acto de fuerza”, de Los Sírex, que obri el llibre perquè és “on tot va començar”, la primera obsessió sònica de Gavaldà. Una cançó beat amb una lletra que ara no passaria el sedàs sobre cames boniques, xiques i floretes. També és retrat d’una època el “Solo” de Claudio Baglioni, representant de la música melòdica italiana i els seus arranjaments desfermats. La cançó, música i lletra, és estupenda. Amb el temps, però, explica Gavaldà, la música italiana va anar desapareixent de la seua vida. Fins que un viatge a Gènova, per mesclar un disc, li va proporcionar material actualitzat, del qual rescata una meravella de Carmen Consoli, “L’último bacio”. Tota una descoberta.
Raresa és també, en el context d’una tria rabiosament pop, la inclusió de Deep Purple, “Speed king”, però si voleu també per uns teclats molt The Doors que acaben en un diàleg desfermat de guitarres. Gavaldà arribà al disc de causalitat, per l’estètica de la coberta, però és el seu referent d’una “febrada metalera” que mai no va passar dels “trenta-set graus i mig”. Com ara, també és una flor rara incloure una peça de música clàssica, en aquest cas el “Suite Bergamasque: Clair de lune” de Claude Debussy, una obra absolutament imponent i decididament canònica. Gavaldà reconeix que no escolta gaire música culta, que aquest disc va ser un regal. Però va ser l’insomni, la pulsió de provar coses diferents, la que li va acabar proporcionant “un nou amic francès que em fa companyia”.
També descobrirem en el llibre que el “cantautor preferit” de Gavaldà és Billy Bragg o, en les antípodes, que un altre dels seus amors és Randy Newman, de qui ens proposa la majestuosa “I think it’s going to rain today”.
Totes les cançons van desordenades, cronològicament i estètica, però si agafem les referències citades i sobretot les moltes que ens falten per citar, tenim el mapa relacional del pop segons Gavaldà, una ruta a la qual li podem reprotxar alguna absència però molt pocs peròs: Nacha Pop (manera intel·ligent de despatxar la Movida Madrileña: i la cançó, “Atrás”, és sensacional), el “moviment sísmic” de The Smiths i el “puto Morrissey” (si teniu curiositat: la grandiosa “How soon is now”?) i, a continuació, un seguit de bandes i artistes fantàstiques que van marcar l’escena indie: The Shins, The Lemonheads, Pulp, Matthew Sweet, Beth Orton, The Replacements, Nacho Vegas (impecable marcar “Ocho y medio” i reproduir íntegra la seua descomunal lletra), Death Cab for Cutie (i el seu Everest, “Transatlanticism”), TLC, Wilco, The Pale Fountains o un grup, com The National, que sorprèn trobar perquè fuig les melodies pop lluminoses com de la mort. Però és que Gavaldà és un gurmet: “Només pels ambients boirosos d’Aaron Dessner i els patrons rítmics de Bryan Devendorf ja es mereixerien un lloc al panteó dels grans, però és el resultat final, la combinació dels cinc músics, el que els fa únics i especials”.
Alhora, hi ha tries que mostren que encara té el radar posat (“em nego a ser el típic avi rondinaire que troba cagat i pixat tot el que és nou”), la inclusió de Mitski (amb la deliciosa “Nobody”) o un joc final que és la cançó de Cy Coleman “Why try to change me now” però en la veu d’un dels fenomens del moment, Fiona Apple. O el que és el mateix, la manera de Gavaldà d’expressar la contradicció aparent del sexagenari que viu apegat a la música de sempre, però continua buscant noves cançons i veus amb una determinació imbatible.
