Música

Com et veuen els meus ulls (quinze anys més tard)

Passada l’onada de nostàlgia que va despertar la notícia del quinzè aniversari del primer disc de Manel, i amb Guillem Gisbert a punt de treure el seu primer àlbum en solitari, potser cal mirar enrere —i a nosaltres mateixos— per veure què va significar ‘Els millors professors europeus’.

El passat onze de novembre es va commemorar el quinzè aniversari del primer disc de Manel, “Els millors professors europeus” (Discmedi, 2008). Aquell àlbum, que va ser disc d’or i va catapultar la banda a grup revelació de l’any 2008, es va convertir en un element indispensable per les cases catalanes de bé. Dècada i mitja després, havent criogenitzat la seva activitat i amb Guillem Gisbert actuant en solitari, el veiem de manera molt diferent de com el veien els nostres ulls llavors.

“Els millors professors europeus” va sortir en una època molt diferent de l’actual, no feia ni un mes que havia esclatat la Gran Recessió de 2008. Era un temps on el Barça encara no havia guanyat el triplet a ritme de Coldplay i el Tribunal Constitucional no havia passat el ribot a l’Estatut, donant el tret de sortida a aquell període on volíem creure que Europa ens mirava. Manel ha crescut i evolucionat amb nosaltres, també amb el procés, i la seva aspiracionalitat (potser) va permear en la societat civil catalana, que anhelava tenir la tranquil·litat d’un país europeu de classe mitjana. Amb l’estancament del Procés també ha arribat la seva dissolució (temporal), però confiem que, com ha fet l’articulació política dels anhels del nostre poble, retornaran, amb noves formes o retòriques.

Contràriament a Shakespeare, que, tal com van dir Els Amics de les Arts, va aconseguir que els textos de fa 400 anys parlessin clarament de tu, la música del primer disc de Manel és només universal dins del seu univers. Cal recalcar que, fora d’aquest, la seva cosmovisió és incomprensible, per això la meva àvia Anna Maria afirmava que eren “massa joves per ser tan avorrits”. L’àlbum és una oda a una vida de petits triomfs, fet que és també palpable amb les formes senzilles d’ukeleles i acústics, molt diferents de les dels seus últims discs de finals platòrics i sintetizadors. Les cançons parlen de temes senzills i quotidians: anar al mercat, enamorar-se platònicament d’una dependenta o tenir parelles amb les qui fer escapades de cap de setmana a Santes Creus. Les lletres del seu primer disc no traspuen grans ambicions, però sense advocar per un acontentament en la mediocritat ni tampoc són un cant apàtic d’una resignació del suposat èxit darwinià en el capitalisme, sinó que defensen el missatge del final d’”El vigilant en el camp de sègol”.

De la mateixa manera que la Pawn Gang va fer arribar al nostre país els ritmes del Trap americà, Manel va portar l’indie angloparlant del moment a Catalunya. Bevien de l’obra de grups com Pulp, Radiohead o Magnètic Fields, grups que parlaven d’homes honrats, anònims i de classe mitjana que eren desgraciats en l’amor; exemples del qual podrien ser “Creep” de Radiohead o Manos de Topo, en l’àmbit castellà. El tret més diferencial de Manel, però, era que mostraven que aquest amor podia ser correspost i, més important, joiós. L’àlbum de 2008 reivindicava que, a aquest home, també li podien sortir bé les coses, i això ja era una victòria vital. Al contrari que els seus referents, no volien fer pena a les dones per lligar, sinó que, simplement, cantaven les vides de la Catalunya menestral.

Les seves cançons parlaven d’homes catalans, de classe mitjana i de masculinitat socialment no confrontativa, és a dir, cantaven a aquells com ells. Aquells tímids covards qui demà, potser, seran capaços de fer el primer pas, i parlar amb la persona que els agrada. Aquells qui volen encaixar en escenes boniques, però que són massa autoconscients per poder sortir d’aquesta abstracció i gaudir-les plenament des de dins. Aquells qui admiren la reina de les festes, perquè són -o es creuen- homes avorrits. Aquells amb una autoestima que no els permet creure’s al cent per cent els afalacs de la seva parella, i l’admiren, espantats, tement el dia on, inevitablement, es cansi d’ells. Aquells qui necessiten ser recordats que els guapos tenen defectes, pors i complexos. Ells, van tenir una veu amiga, el to de la qual podien arribar-hi sense desafinar, que els xiuxiuejava que algunes vegades se’n sortirien.

Mirant amb els ulls del present hom s’adonarà que no només van ser trencadors amb l’escenari musical del seu moment, ja que parlaven d’una manera que no havia parlat ningú. Manel parlava del seu temps, però no sabien que cantaven sobre un món que s’estava fent a miques gràcies a Lehmann Brothers. Van ser els trobadors que cantaven mentre Constantinoble queia. La seva música es va convertir en un rèquiem que sonava mentre l’Atlàntida s’enfonsava. De voler ser un retrat costumista de la bonança econòmica de la Barcelona de classe mitjana, “Els millors professors europeus” es va convertir en el cant d’una generació que potser se’n sortiria, però, segurament, pitjor del que ho van fer els seus pares.

El costumisme màgic que relatava la vida d’una classe mitjana tranquil·la econòmicament parlant, palpable en cançons com “Corrandes d’una parella estable”, s’ha convertit en una aspiracionalitat de classe mitjana. Aquest optimisme benestant és materialment impossible en una actualitat on el que llavors era possible ara és una aspiració utòpica. Manel van ser els últims a veure-ho, o, almenys, els últims de cantar-hi. Ho van poder fer poc abans que la troica esmicolés les esperances de les generacions que hem crescut des de llavors.

En la societat de les dating apps, l’amor del qual cantaven també pot ser percebut, tan sols, com aspiracional. El ritme frenètic del consum de cossos, propiciat pel fet de viure en la societat de la immediatesa i el dèficit d’atenció, encara no existia. Cal dir que l’amor del qual parlaven és summament terrenal, naturalment palpable, ja que tots l’hem experimentat, però la gran virtut del disc és que eleva aquesta forma d’amor on es mereix. No és un tipus d’amor impossible, no és inabastable, i per això ressona tant amb nosaltres. De la mateixa manera que et fa creure que pots tenir la vida tranquil·la de classe mitjana barcelonina, també et fan anhelar una relació de ritme funcionarial on les tasques reproductives estan justament repartides, les disputes no escalen més enllà del formatge que es compra i les diferències de personalitat només es mostren amb quins directors pedants es prefereixen o quina sèrie de còmic francòfon va marcar la nostra infantesa. Tot i això, ja avisaven que el tedi costumista, i altres esdeveniments desafortunats, podien acabar amb les relacions, fins i tot abans que es fes el pas de deixar-ho. Recordaven, també, que tot i que es podia arribar a la Sofrosina costumista, costava deu i ajuda arribar-hi. Però que, potser, amb sort, aquest amor passa a l’eternitat.

Un altre aspecte que sorprèn és veure com percebien la transformació que Barcelona ha patit. Manel cantava a dones estrangeres en una època en què l’incipient procés de gentrificació ens semblava sexy, com es fa palès en “Dona estrangera” i “En la que el Bernat se’t troba”. Dones amb identitats nacionals difuses que no amenaçaven la identitat de la ciutat, que eren vistes amb una mirada clarament mediterrània. El dubte intern formulat en la frase “com em veuen els teus ulls”, de la tornada de “Dona estrangera”, deixa entreveure mirada d’automenysteniment, de caràcter pseudotercermundista i conscient de l’endarreriment social i econòmic sud-europeu, típica de la different Spain de Fraga.

“Els millors professors europeus” és un àlbum cabdal de la música catalana, un clàssic que ha inspirat molts dels artistes que els han precedit i ha sigut una banda sonora vital per centenars de milers de catalans. Les generacions que els hem escoltat de petits, al cotxe, hem sigut sotmesos a una variant del procés d’Hipnopèdia d’Un món feliç. Ha marcat com perseguim i anhelem aquesta estabilitat tant relacional com econòmica, difícil de trobar en aquests temps, o, almenys, ens ha ensenyat a apreciar els petits moments. Qui sap si van posar veu a un anhel o el van dictar —actuant com un òrgan d’agitprop pseudoconservadora—, què va ser primer l’ou o la gallina? Ves a saber, potser tot això, simplement, és la mirada nostàlgica d’una persona massa autoconscient per poder sortir de l’abstracció i gaudir plenament.

Adrià Riu i Blasco
Graduat en Història, menció en Història Contemporània, per la Universitat Autònoma de Barcelona (2017-2020). Actualment, estudiant del Master in Cultural Economics and Entrepreneurship a Erasmus Universiteit Rotterdam. Ha escrit articles a la revista digital Núvol i va ser guanyador de la 5a edició del Premi a TFG sobre desenvolupament sostenible i justícia global atorgat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close