Música / Camins de Serp

Concerts sense músics

Admirant els darrers recitals de Rosalia al Motomami World Tour (la reflexió també ve al cas pel que fa les actuacions d’una bona pila d’artistes contemporanis), m’ha sorprès la normalitat amb què les estrelles globals i el públic d’Occident s’han avesat a actuar i escoltar música enllaunada sense presència instrumental als concerts. Que no se m’esveri cap lector… ni cap fan. No soc partidari d’afirmar que tot passat fou millor i sé perfectament que molts grups de hip-hop ja tenien l’hàbit de cantar i girar amb música prèviament enregistrada durant els anys vuitanta.

Rosalia és una música i intèrpret demencial, i la seva sola presència a un escenari pot ser igual d’estimulant que diverses orquestres simfòniques a ple rendiment. Però diria que les dives del present que actuen en un escenari esportiu descomunal (i que s’acompanyen de desenes de ballarins i un equip incomptable de tècnics) no tenen problemes d’espai com per negligir un suport instrumental que forma part inherent a la força d’una experiència musical en directe i diversifica els punts d’atenció d’un fenomen sonor complex. Rosalia és una artista molt sàvia, i em temo la seva intenció de lluir en un escenari nu no és una manca de respecte pels músics (o enginyers de so) que l’han ajudada a elaborar les seves esplèndides cançons, sinó que es basa en la voluntat de relluir els matisos de la seva obra amb un espectacle de màxima simplicitat. I afirmo que la nostra deessa pot fer allò que li surti de la xona al seu directe, només faltaria. Però qualsevol concertgoer d’avui sabrà que, massa sovint, la inexistència de músics a escena és un exemple de pura garreperia i una perversa tendència a fer-nos creure en la il·lusió segons la qual un concert és l’acte de comunicació entre un únic emissor i un receptor (o, amb sort, la seva pantalla de mòbil).

La presència de músics acompanyants a escena provoca una major singularitat en l’actuació, car si amb un solista mai no assistiràs a un mateix concert, la imprevisibilitat es multiplica amb més gent a l’escenari. Per això, justament, ens plau la música en directe!

Dissortadament, eliminar la presència d’instrumentistes als escenaris emfasitza la sensació segons la qual el factor humà és poc important en la creació musical, i provoca concerts cada vegada més clínics… i copypastejats.

Entenc perfectament que els cantants vulguin centrar les mirades dels seus espectacles, però poden aconseguir el mateix efecte erigint-se en el punt de confluència d’un treball col·lectiu. Així és la música, des de sempre. I espero que així continuï presentant-se a l’oïdor, si no volem que els concerts acabin essent cada vegada més semblant als discs… i cada vegada més previsibles.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close