Amb una trajectòria relativament fulgurant que va des que guanyaren el certamen Sona 9 del 2021, passant per la publicació d’alguns prometedors singles, fins el seu primer àlbum, de títol homònim, ‘Dan Peralbo i el Comboi’ (Montgrí), els de Torrelló (Osona) han traçat un camí que els ha dut a exhumar amb èxit la vella fórmula del pop de guitarres amb el guiatge dels Cala Vento i el seu segell. Onze talls aparents i divertits, magníficament facturats, que constitueixen una de les més agradables sorpreses de la temporada.
Sorpresa relativa, caldria afegir: només calia escoltar «Angelina Jolie», un dels avançaments de Dan Peralbo i el Comboi, inclosa també en l’EP de 2023 Cosa fina (The Yeloww Gate Records), de títol premonitori, per intuir que s’estava covant quelcom important. Després d’un aprenentatge frenètic en les primeres gravacions i directes, els osonencs cridaren l’atenció d’Aleix Turón i Joan Delgado (Cala Vento), generant una relació que va nàixer produint un tema, «Julivert». I va acabar amb la producció de tot l’àlbum i el fixatge pel segell dels empordanesos.
Llavors, va aparèixer la màgia: quan creus que definitivament serà difícil que un grup de pop de guitarres et sorprenga, et salta a la cara alguna proposta fulgurant que et sacseja i et fa recuperar l’estima perduda per un gènere tan baquetejat i espremut. Un fer brollar de nou l’esperit del pop de guitarres vitamínic que va concitar l’interès del summe sacerdot del gènere en català, Lluís Gavaldà (Els Pets), qui ha exercit de padrí de la criatura signant un entusiasta full promocional que qualifica els de Torrelló com «una alenada d’aire fresc en aquest tsunami de sons urbans i cantautors lànguids que acaparen l’escena catalana actual».
Les alenades i els gustos van per barris, però amb el de Constantí podem coincidir cent per cent que la formació liderada per Dan Peralbo, un músic foguejat a Londres, fan «un pop de guitarres esmolades, rabiosament melòdic i amb tornades enganxoses com caramels de cafè amb llet». Això, més una paleta estilística versàtil, dins dels cànons passats i presents del gènere, unida a la contundència i precisió de la producció dels Cala Vento i un acusat i jovenívol sentit de la diversió conformen un disc certament nutritiu i divertit. Que fa honor a l’accepció valenciana del polisèmic terme comboi, la que fa referència al goig i la festa. Tant si tenien això present com si no, un encert.
Xutant a l’escaire
Diversió des del minut zero, amb un primer tall, «Com es mou», que s’inaugura amb un riff infecciós i continua amb una tornada igualment adhesiva i enèrgica, una cançó british i amb trempera (amb la influència Libertines que mostraven en cançons anteriors com “Pizza amb massa mare” matisada), de lletra bàsica (quedeu-vos amb què ella mai no tornarà, un clàssic) i cloenda festiva que entra com un canó. I quan t’esperes una bona dosi de rock etílic, sona «Tot allò que vaig sentir», una cançó de pop delicat i bonic, amb una temàtica també jovenívola (o no tant) que té a veure amb els consells paterns-materns que sembla que no però acaben fent forat en el cervell. No estranya gens ni miqueta que siga un dels temes preferits de Gavaldà, a qui també li agraden molt les esmentades «Angelina Jolie», divertida i transgeneracional, i «Com es mou».
Així i tot, i sense voluntat de portar la contrària al mestre, deixeu que posem el focus en altres tres temes. D’una banda, «Julivert», una irresistible peça de power-pop de sonoritats ianquis amb subtils pinzellades de pop metafísic. Una canonada que podrien haver signat Weezer o Fountains of Wayne. D’això passen a unes altres coordenades, fins i tot geogràfiques, amb «Bang bang bang», un altra cançó anima-festes, vitamínica a més no poder, que fa de la necessitat virtut. O, el que és el mateix, converteix en un guateque les estretors per pagar el lloguer. Si està ben tirada o no, vosaltres direu. De divertida, n’és un bon tros. I completem la tríada de destacades (part 2) amb una altra «Quin panorama», un tema sensacional, amb un fraseig una mica Cala Vento –l’ombra dels empordanesos no és invasiva, més aviat el contrari– i un trenat final de cors i guitarres molt ben trobat.
Tampoc no busqueu aneguets lletjos. Perquè «Que nos quiten lo bailao» és una incursió punk que li senta bé al disc i «Tu o jo» i la tavernària “He begut (una mica massa)” tenen la seua gràcia. Mentrestant, «Mireia» i «Avui m’he enamorat (una mica massa)» són els dos talls més clarament amorosos del disc. El primer és un tema molt breu que fa la funció de transició i el segon, que tanca el disc, té una història curiosa: quan assajaven en el jardí de l’estudi, una dona gran, Angelina, que passava per allà els va aplaudir. Llavors, la convidaren a passar i li tocaren la cançó perquè ella n’opinara. Tot va quedar enregistrat, la música i les converses. I tal i com va rajar, tanca l’àlbum.
Un debut, per resumir, poper, poderós i plaent, musicalment molt satisfactori. Facturat per una banda molt dotada que a poc que vulga dotar de més profunditat de camp les bones idees esbossades en les lletres, encara ha de donar satisfaccions més grans en propers discos.
