Música

David Carabén: «M’agrada un cert desordre, que la vida entri en les cançons per alguna banda»

En un curs atapeït d’àlbums importants i retorns de campanetes, el nou disc de Mishima, ‘L’aigua clara’ (The Rest Is Silence, 2022), cinc anys després de l’anterior, ‘Ara i res’, és sense dubte una de les grans tornades a l’activitat discogràfica. Amb la pulsió intacta, després de més de dues dècades de carrera, de seguir contant històries i poant en la tradició del pop de guitarres a la (intransferible) manera Mishima. Parlem amb el cantant i compositor David Carabén, portaveu del brillant col·lectiu format amb Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra. Del disc, de tendències musicals, de referents, de curiosos habitants del planeta, de la vida. Mishima han tornat.

Ja heu pogut testar el disc amb alguns directes. Com han anat aquests primers contactes amb el públic?

Per ara molt bé! Com passa sempre als inicis d’una gira encara estàs fent l’esforç d’integrar el nou repertori amb el clàssic. I llavors, hem fet quatre o cinc repertoris diferents. Però fa un parell de concerts que hem trobat el repertori bo per encabir les cançons del nou disc i que quedi natural, espontani i lògic. Ens han sortit bons concerts i hem tingut bones crítiques, com ara del concert al Poble Espanyol. I el públic estava molt entusiasmat. El que passa és que pel tipus de cançons que fem la gent triga a interioritzar-les i convertir-les en fonamentals dintre dels seus gustos. En la gira anterior, fins passats cinc o sis mesos, la gent no se sabia les cançons. Llavors sí, la gent s’hi aplicava. Pensem que passarà el mateix aquesta gira.

Preparant l’entrevista no he pogut evitar fer balanç, recordar la primera vegada que us vaig veure en un pub de la meua ciutat, presentant Set tota la vida, les cançons i els discos que més m’han agradat de la vostra trajectòria… Supose que heu reflexionat al voltant d’això, però us heu fet grans en paral·lel al vostre públic. Això té un punt bonic, no?

Clar. L’artista que diguéssim compon les cançons deixant que es contaminin de la seva vida acaba fent amb el públic un pacte no explícit, o no evident, que consisteix a envellir junts, es va constatant el pas del temps. I això, compartir-ho amb gent de la mateixa generació o deu o quinze anys més jove, és molt bonic. Sí que ho notem. Però és que els artistes que m’han agradat ja ho feien això. Els misteris, els enigmes o les etapes de la vida anaven sortint en les lletres.

També hi ha una explicació musical, perquè mai us heu allunyat de la matriu pop de guitarres a la manera Mishima, que per a mi és gairebé un gènere. Crec que és d’agrair, però mai heu arribat a l’estudi amb la temptació de fer alguna cosa molt diferent?

Sí, sempre ha hagut una mena de curiositat per la modernitat, pels nous sons, pel desenvolupament tecnològic, per les possibilitats sonores… Mishima naix amb una caixa de ritmes Roland 3.0.3., que va revolucionar en els 80 el so de moltes bandes, i una guitarra espanyola. El que passa és que, com bé dius, venim d’una tradició de la qual no hem renegat mai que és el pop-rock de guitarres. La guitarra és l’instrument central. Per molt que m’hagin interessat els nous sons, el hip hop, el tecno en el seu moment, la música urbana d’ara i les seues possibilitats sonores, el vocoder, poder enregistrar a casa… M’ha interessat i hi he jugat. El que passa és que poso la ràdio i el 90 per cent de les cançons són de sintetitzadors, no hi ha cap mena de desordre. Clar, punxen una cançó amb una guitarra i em ve una eufòria descomunal. La guitarra és un instrument que, per molt bé que el toquis —jo no el toque bé—, per molt precís que siguis, té un component, no sé si pels harmònics o per tocar-se amb la mà, que no es pot programar. Hi ha el component humà que per mi és refrescant. I diria que gairebé és una qüestió política, m’agrada que hi hagi un cert desordre, que les cançons incloguin el soroll, l’error, que entri la vida per alguna banda. Les produccions actuals de música urbana han fet que la vida només entri a través de la veu. I ja ni tan sols això, perquè amb el vocoder i altres elements cada vegada les veus sonen més robòtiques. A la mínima que entra una guitarra, notes que passen coses que estan vives.

Mishima by the sea @Txema Salvans

Potser s’ha abusat del terme, però és això de l’organicitat.

Hi ha molts adjectius per parlar-ne, però és aquesta cosa analògica. Jo vaig començar treballant en televisió editant en analògic, després vaig passar al digital. I en música em va passar el mateix: el primer disc de Mishima el vam gravar en un vuit pistes analògic i els següents han estat un flirteig entre el món digital i analògic. L’estudi a què hem anat amb el Peter Deimel [es refereix al Black Box, ubicat a la localitat francesa d’Angers] és eminentment analògic. I evidentment que no renuncia a tractar sons i pistes digitalment, però el seu objectiu i el nostre —per això anem allí— és la puresa analògica de la gravació. Per què? Un registre, una gravació, és intentar capturar la vida, no crear-ne una d’artificial. És més un retrat que una recreació.

De fet, començàreu a buscar el Deimel en l’època de L’ànsia que cura pel minimalisme amb el qual tractava algunes de les seues produccions, com ara The Kills o Anna Calvi. Recorde que ho parlàrem quan traguéreu aquell disc.

Sí. En aquell moment sí que buscàvem, més que el minimalisme, el fet que el nostre oient pogués identificar la font de cada so, que no es confongués amb el reverb o amb un processament del so molt bèstia. Que tinguessis la sensació del directe. Amb el passar dels discos hem jugat a això però sofisticant-ho una mica més, ja hi ha més elements que juguen a la confusió, hem buscat complicar-nos una mica la vida. En aquell estudi els sostres són molt alts, sona tot molt viu però molt bé alhora. Sents l’espai, les carretades de reverberació de l’Anna Calvi: anàvem a gravar sis mesos després d’ella i encara la notàvem [riures]. En els discos que es graven allà notes l’espai entre els sons. És una cosa molt abstracta, potser vindrà un enginyer de so i dirà que soc un idiota, però bé. Aquest disc de Mishima és com un viatge per l’espai, està oxigenat el so, no és aquella cosa comprimida, morta, de moltes gravacions actuals.

Ara que traus el tema de l’espai, «Por de mi» és un tall narratiu i obscur, per la temàtica, pels acords i els dramàtics arranjaments finals de cordes, molt cinematogràfic. Et vaig llegir que hi ha una influència en alguns temes de Hans Zimmer, l’autor entre més de la banda sonora d’Interstellar.

Ens agrada molt el cinema. I a més a més aquesta cançó s’hi prestava, perquè era una història que al cinema s’ha tractat molt, un relat d’aprenentatge, sobre el procés de maduració. I musicalment, es tractava que sobre el tema central hi hagués un desenvolupament instrumental més expansiu. Això és el que vam fer amb la cançó.

Deies que Mishima ve d’una tradició, però la mireu d’una manera molt eixamplada. «Sé que ets tu» em recorda les cançons de The National que semblen lineals però contenen progressions rítmiques molt subtils. Mentre que «Un lloc que no recordi» és molt més vuitantera, amb teclats vintage i guitarres que porten a The Cure. I fins i tot el tall final, l’instrumental «Vapor», és com un tribut a Pixies. Hi ha unes quantes dècades allà.

Clar, el que podríem dir la tradició central del rock. Aquesta tradició guitarrera, que arrenca dels anys 50 fins avui en dia, amb moments de crisi, ha fet molts viaranys. Hi ha coses també de New Order, de Cocteau Twins… No hi veig tan clar això de The National, que per mi és un grup tecno, que li agrada jugar molt amb els loops. Pel que fa a Pixies, té una cançó que es diu «The thing», una cara B que és el desenvolupament instrumental d’una altra cançó. I «Vapor» és el desenvolupament instrumental d’un tros de «Cotó», ens agradava molt i en els assajos vam improvisar coses sobre això. En acabar vam pensar que era una bona sortida del disc, com la banda sonora dels crèdits finals de la pel·lícula.

Mishima: tradició i aventura @Txema Salvans

Parlem una mica dels textos, perquè «El gran lladre» conté uns versos trobe que significatius, que donen nom al disc: «Una cançó d’amor d’algú que mai ha sabut traure l’aigua clara». Et fas gran i les incerteses continuen allà.

Sí. La funció de l’artista que a mi m’agrada consisteix més a parlar del misteri que no pas resoldre’l. I els grans temes universals de la humanitat són això, misteris que no acabem de resoldre. O que s’expressen de manera inacabable. Sobretot a mesura que passen els anys: l’amor, la mort, el sentit de la vida, les teves pors i angoixes, petites certeses efímeres… Doncs m’agrada veure que hi ha un altre paio que es troba en aquell dilema, però mira què bé l’ha definit! Llavors, el pots mirar a la cara aquell misteri, sense veure’t subordinat, humiliat.

«No m’ho teniu en compte, només és una cançó», diu un dels versos de «Cotó». Em sembla una excusatio molt intel·ligent.

Aquesta cançó és una negociació amb la nostàlgia, de què em quede del passat. Sobretot després del present que ens ha tocat viure, amb els dos tres anys de la pandèmia, amb la sensació que tenim molt poques coses controlades. Admetre que de tant en tant et cagues, està molt bé. És la humilitat que fa que no te la pegues tant quan vinguin les merdes.

Parlant de «Cotó», per la temàtica autobiogràfica, els cors, els girs, les capes… Em sembla una de les cançons més rabiosament Mishima, no sé si té a veure amb el fet que fora el single.

Tant de bo. És una de les cançons més vitalistes que hem fet mai, o més juganera, més plena de ganxos. Crec que l’única llàstima és que la vam gravar un pel massa lenta. Ara, amb els directes, ho hem resolt.

És impossible parlar del disc sense fer referència a les dues sensacionals històries globals que conté, la de de Mia Khalifa, efímera estrella porno, i el crack del joc del go Lee Sedol. Dues cançons que van seguides, a més. El món és un lloc molt marcià, no?

Sí [riures]. Trobo fascinant que aquesta fase de la història de la humanitat en què el desenvolupament tecnològic ens està facilitant molt la vida però plantejant-nos reptes per als quals no estem preparats, genera una emergència de personatges que han de suportar en carn pròpia aquest canvi tan abismal. Tens la Mia Khalifa, que és una estrella porno que només exerceix la carrera tres mesos, i segueix sent sis o set anys després una de les principals estrelles d’aquell món. En un món en què pots accedir a la pornografia de moltes maneres, pots arribar a ser una estrella global qüestionant l’estructura de la sexualitat a occident. Està canviant la nostra relació amb la sexualitat i amb tot. I aquest personatge, em sembla que de la minoria catòlica libanesa, és una víctima perquè nosaltres li projectem tots els nostres prejudicis. Arriba als Estats Units amb els seus pares, es va sentir com desplaçada, pel que sigui, i quan es va implantar uns pits de silicona va veure com de sobte guanyava en acceptació social. Es va llançar a fer pornografia, no li va agradar gaire, i ho va deixar. I és una persona que alhora és víctima dels atacs d’Al-Qaida, per una escena que portava un vel islàmic, i la van amenaçar de mort. Quantes històries del món contemporani encarna aquesta noia! Una dona ama dels seus actes: ella mateixa decideix entrar-hi i també decideix sortir-hi.

I a Lee Sedol li toca enfrontar-se a la intel·ligència artificial com ens toca gairebé a tots, per renegociar el nostre present amb l’algoritme, per definir en què consisteix l’ésser humà. Lee Sedol s’enfronta a una màquina que juga molt millor que ell al go, el joc a què s’ha dedicat tota la seva vida. Si consideres que el go és una metàfora fantàstica de la intel·ligència humana, l’hi dediques la teva vida i et guanya una màquina, potser el go no és el que defineix la humanitat. Una màquina em pot superar totalment en el que faig? Això és molt bèstia. És el que va vindre després dels escacs, del Deep Blue contra el Kaspàrov. Passa amb la música: tota intervenció tecnològica acaba condicionant el que fem els éssers humans. Aquestes històries són molt interessants i molt boniques perquè ens parlen del moment actual.

És curiós, però en dos discos recents, de dos artistes de generacions ben diferents, com Maria Jaume i Mishima, hi ha una picadeta d’ull als Magnetic Fields d’Stephen Merritt, en el vostre cas en el tema «El llibre de l’amor». Què et diu això?

Que Stephen Merrit és un dels grans compositors dels últims trenta anys. Té unes lletres meravelloses i ha sabut combinar aquesta senzillesa del rock de tota la vida amb la introducció de màquines i instruments barats amb els quals crea atmosferes interessants. Però bàsicament crec que és un gran lletrista, amb una capacitat acollonant per dir coses complicades amb paraules molt senzilles i molt boniques.

Volia preguntar-te per acabar per «Ens creiem únics», una cançó que és com una pinzellada folkie. I que conté un enunciat que és una gran veritat.

És la versió d’un poema de Joan Vinyoli, d’una cosa que va dir quan tenia 64 anys. Es referia a l’ambició inicial que tenia com a poeta, però al final el temps és el que pot amb tots nosaltres i les nostres aspiracions. En algun moment o altre, a vint anys, tothom ens creguem que som únics. I és bonic reivindicar el moment en què ens crèiem únics. Va d’això, de creure’ns-ho i del moment en què la vida ens desmenteix.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close