Música

De Renata Scotto a Jonas Kaufmann: reflexions generacionals

La recent mort de la soprano Renata Scotto (1934-2023) ens fa pensar en les diferències abismals entre la seva generació i la dels cantants lírics avui de moda.

El 16 d’agost d’enguany, moria a la localitat italiana de Savona -població de la Ligúria on havia nascut el 1934- la gran Renata Scotto. Tenia 89 anys i era la darrera gran diva soprano de la lírica italiana.

El decés de la cantant, molt admirada internacionalment i que al Liceu va cantar en quatre ocasions (una d’elles, La voix humaine, al Mercat de les Flors amb motiu de les funcions “a l’exili” durant la reconstrucció del teatre) s’escau en ple 2023, any de la commemoració del centenari del naixement de dues altres exímies de la lírica, Victoria de los Ángeles i Maria Callas.

L’ocasió, doncs, és propícia per parlar d’una generació gloriosa de cantants operístics en relació amb l’actual. És així com hom estaria temptat en primer lloc a repetir el tòpic segons el qual qualsevol temps passat va ser millor. De fet, qualsevol temps pretèrit va ser passat i prou, sense que això impliqui un judici de valor. Però les diferències hi són i val l apena remarcar-les i destacar-les.

Hi ha una generació d’artistes femenines com Scotto o Callas, a les que afegim la nostra Victoria de los Ángeles o Renata Tebaldi, Teresa Berganza, Fiorenza Cossotto, Giulietta Simionato, Elisabeth Schwarzkopf, Birgitt Nilsson, Christa Ludwig o Joan Sutherland; i masculines com Mario del Monaco, Franco Corelli, Giuseppe di Stefano, Carlo Bergonzi, Alfredo Kraus, Fritz Wunderlich, Wolfgang Windgassen, George London, Hans Hotter Cesare Siepi, Dietrich Fischer-Dieskau, Piero Cappuccilli, Ettore Bastianini, Richard Tucker o Boris Christoff. Són tan sols alguns dels molts noms, conscients que ens en deixem un bon grapat. Però resulten suficients en nombre per establir la línia d’una delimitació generacional, amb alguns trets en comú entre elles i ells. Trets que marquen les diferències entre la generació actual que ho peta internacionalment, amb noms com els de Jonas Kaufmann, Piotr Becala, Juan Diego Flórez, Javier Camarena, Ludovic Tézier, Simon Keenlyside, Anja Harteros, Anna Netrebko, Sondra Radvanovsky o Sonya Yoncheva.

Elisabeth Schwarzkopf

Quines són aquelles diferències? En primer lloc, la primera generació vivia molt més arrelada a la tradició dels grans cantants d’òpera des del segle XVIII fins al segle XX. En quin sentit? En el de ser vedettes dels públics, d’estar a l’empara dels antics empresaris teatrals (figura avui extingida), de ser fidels a un repertori centrat en les possibilitats reals de les veus i fidels també a un teatre que pràcticament els adoptava. D’altra banda (i exceptuant honroses excepcions com les de Callas o la recent desapareguda Scotto) eren pèssims actors i actrius i no buscaven a l’escenari “ser” el personatge sinó limitar-se a cantar allò que estava escrit, amb no poques concessions a la galeria en forma de notes o passatges no escrits per exhibir descarades facilitats pirotècniques amb el suport de cordes vocals privieliades. Els cantants de la generació que ara citem llauraven lentament les carreres, anant pas a pas i tocant totes les tecles amb lentitud. Això vol dir, abordant tota mena de repertori en la seva joventut, fins a assentar-se en el que podien assegurar èxits i carreres que es perllongaven en el temps. A més, aquella lentitud era també física, cosa que permetia assegurar la qualitat i la cura de l’instrument (la veu) amb condicions òptimes: si creuaven l’Atlàntic per fer gires als Estats Units, les dues o tres setmanes de travessia servien per descansar, per estudiar i per fer reposar cossos i ànimes, a benefici dels espectacdors que a Nova York, Chicago, Filadèlfia, Nova jersey o San Francisco rebrien els divos i les dives procedents d’Europa i que arribaven als Estats Units de forma física òptima.

Sonya Yoncheva

Els cantats de la generació actual, en canvi, segueixen els contractes supeditats als agents i a les agències. Són més aviat productes del mercat de les multinacionals, inherents a l’era de l’ultracapitalisme més salvatge. I sovint, el repertori que aborden està massa marcat pels capricis de la connivència entre un agent i el director artístic d’un teatre. El cantant d’avui es mou en avió o en trens d’alta velocitat, navega i és actiu a les xarxes socials i ha perdut l’aura mítica dels cantants de la generació de Renata Scotto o de Maria Callas. I les carreres acostumen a ser molt més meteòriques i flor d’un o dos dies. A banda que el llegat no sempre és recollit per una fonografia mancada de mercat.

Jonas Kaufmann

Els discs recopilatoris, els canals com Youtube o algun escadusser DVD testifiquen paupèrrimament unes carreres més centrades en operacions d’imatge que no pas de veritat musical. Els cantants de la primera generació van protagonitzar l’època daurada de la fonografia, des del vinil monoaural fins a les portes del disc compacte, passant per la implantació de l’estereofonia. Els artistes actuals, en canvi, ja no graven òperes en estudi i les seves actuacions es veuen en DVDs o bé en suports virtuals accessibles a través d’internet (Youtube) o de xarxes socials com Instagram, Facebook o Twitter. Això dóna pas a una apreciació fragmentada de la seva vida artística, molt més accessible, fàcil, ràpida i gratuïta per al gran públic, però per això mateix amb una recepció molt més superficial.

Seguint amb els cantants d’avui, sovint, les analogies amb determinats artistes del món del pop i del rock i amb models de les millors agències es donen la mà, de manera que les operacions de maquillatge i d’imatge d’una determinada marca s’imposen al compromís musical i a la fidelitat a un repertori.

Les diferències són fàcilment assequibles i objectivables: també a Youtube trobem gravacions de Maria Callas, de Richard Tucker o d’Alfredo Kraus. Els acabats dels cantants d’avui són molt més polits, però l’aura no hi és. El disseny ha desplaçat el compromís artístic, tot i les bondats dels intèrprets actuals, alguns amb carreres certament brillants. Però tot i així, no ens fan oblidar els d’abans, la majoria dels quals -i Renata Scotto ha estat la darrera fins ara- dormen el son dels justos.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close