Els meus tenors són Fritz Wunderlich pel cantó mozartià, Windgassen en les turres wagnerianes i Josep Carreras al repertori romàntic. Del nostre tenor de Sants no només m’ha captivat la inigualada bellesa del seu timbre (ho sabien Bernstein i Karajan), sinó un cant radicalment honest en la seva gallardia, però sobretot en l’art de mostrar els aspectes més febles de la condició humana. Carreras no ha tingut mai la musculatura de Plácido ni la facilitat d’emissió d’en Luciano; ni puta falta que li ha fet, perquè el seu do –inaccessible a la majoria de músics del món– ha estat el de poder copsar els mil matisos dels nostres sentiments i projectar-los en una sola nota.
Per això, entre molt d’altres motius, no vaig assistir al recentíssim concert del nostre tenor a Peralada. Només cal escoltar la fatigada veu del músic quan parla per entendre que, per molt que ens pesi als seus seguidors, Carreras no està en condicions de fer un concert en directe. No passa res; ho ha perpetrat a les mil meravelles durant més de quaranta anys, ordint una carrera per la qual hauríem de donar gràcies de genollons i que el situarà al podi del panteó de la nostra història sonora, tot just després del geni Casals o de Robert Gerhard.
It’s over, tal dia farà un any i, quan ens atrapi la nostàlgia, el tenor ha deixat mil i una gravacions que mr. Spotify ens ha fet avinents per un preu ínfim. La vida és bonica justament perquè les coses s’acaben i perllongar artificiosament la carrera d’un artista és el pitjor favor que li podem fer. Allò de l’altre dia a Peralada no només fou un acte d’esnobisme insofrible (poc sorprenent, atesa l’horripilant qualitat musical dels nostres festivals d’estiu i l’analfabetisme musical dels seus programadors), sinó un exemple típicament tribal de l’art de momificar en vida les nostres glòries. Aquesta negligència no és únicament imputable a la (lògica) resistència en jubilar-se d’algú com Carreras, qui s’ha passat mitja vida a l’escenari; tampoc a l’estultícia dels suposats directors artístics que l’han contractat per fer el ridícul; també és responsabilitat dels meus companys de secta, els crítics musicals, que a les seves ressenyes ens han parlat d’un cantant pletòric, d’una vetllada musicalment exquisida i de tota quanta mandanga en vinagre.
Companys, sabeu perfectament que el concert de l’altre dia –artificiosament amplificat, transportat a tonalitat de baríton i amb un repertori que no és amable, sinó oblidable– no es podia escoltar. Si respecteu l’artista, novament, hauríeu de prendre costum de dir la veritat i tots plegats en sortiríem un pèl més doctes i amb la consciència més tranquil·la. Jo puc escriure aquest article justament perquè he escoltat Carreras pràcticament tots els dies de la meva vida i estimo el prestigi del nostre tenor.
Cal saber quan deixar-ho estar, mestre, i no et mereixes aquests espectacles. Dir-t’ho és una dolça obligació, perquè tu has nascut per cantar i que el món t’escolti… i jo per dir tot allò que ningú no vol escoltar.
