Componc amb murrieria i amb molta, molta cautela. Però quan la matèria vibràtil se’m resisteix, l’agafo pel coll fins doblegar-la a cops de taló. Maleïda serp antiga! No hi ha res en música que la meva voluntat no venci.
Vet aquí un problema de la màxima magnitud quant a la forma: és possible, mantenint la majestuositat simfònica, articular dues o més peces amb el mateix element temàtic? Prescindeixo de nexes estantissos com l’idée fixe o la serialització. Alguns han compost tetralogies o hexalogies no atenent les demandes estrictament simfòniques, sinó les psicodramàtiques pròpies del melodrama, o les inherents a la rapsòdia. Una altra cosa sembla respondre negativament: el tema, un cop exposat, no és susceptible al llarg de la simfonia de ser tractat amb totes les tècniques factibles? És més, per deixar exhaust un grup temàtic no cal ni exposar-lo… (No, no és cap paradoxa). Aleshores, què és el que assegura la cohesió de, per exemple, una trilogia? Potser l’esperit?
Projecto grans blocs monolítics d’un sol traç, els batzego, en trec els rebles i començo a picar com una boja. Abans he quadriculat el volum en un esborrany. Anoto detalladament les dades… I quan, de nit, entreveig d’esquitllentes la imatge de l’ombra, em giro. M’adelito amb la seva visió fugissera. Llavors componc. Mai abans.
El meu ideal soc jo en una etapa futura de la meva vida; quan compondré l’audible i l’inaudible sense esbós; quan podré aixecar el vel que cobreix els arcans de la música; quan, cara a cara amb el misteri revelat, m’agenolli davant seu per rebre el do.
No deixa de passar-me pel cap el precepte que diu: Una bona idea esdevé dolenta si no es donen les condicions òptimes per a la seva aplicació.
Jo, ombra lunar, d’esblaimada mirada nacarada, em perdono a mi mateixa per deixar arraconada alguna vegada una idea, aquella idea, la Idea, creient tenir posterior cabuda dins la meva simfonia, i felicitar-me per anticipat per la meva paciència i serenitat, lamentant-me’n, ai las!, després.
Deia un compositor que, escoltant les simfonies de quatre moviments, trobava que els sobraven els dos interns, i que per això, a les seves, ell tractava d’integrar els dos moviments externs (polarització tensió-relaxació) en un de sol. El que ell potser no sabia és que la música simfònica no admet actituds essencialistes, que per això existeix la música de cambra. El número de moviments no té relació amb l’essència i propietats característiques de la simfonia, sinó amb la vastitud oceànica del total de la forma.
De vegades tinc la impressió que la meva música ja està composta en algun lloc secret, que la vaig escoltant, distorsionada, a través de les esquerdes del fons d’una cova… Al final entaforaré el meu estudi dins una balma i restaré a l’aguait, depredant sons. Quan n’escolti un el paralitzaré, dissolent-lo, xuclant-lo, digerint- lo, excretant-lo i etiquetant-lo. Després, amb tranquil·litat, l’aniré transcrivint en un grimori sònic que desaré per quan l’hagi de menester.
Què és la perfecció simfònica? Diuen que la integració a gran escala de tots els elements i paràmetres musicals. Jo no crec que sigui la condició única, sinó la prèvia, doncs no falten obres que l’acompleixen i no valen més que el paper en que estan escrites.
Si el xilòfon és vodka, la marimba és tequila i la guitarra elèctrica és bourbon, el fum del tabac és esperit: és la meva presa de terra, car em protegeix de l’agressió dels meus fantasmes interiors, em minimitza el soroll còsmic i millora la qualitat del que escolto.
M’ho ha bufat el meu amic en estat de semi-vigília: “Et vas equivocar amb mi: no era únicament el teu Moviment, jo ja era la teva tercera simfonia quan, allà a les teves golfes, morint la passada primavera, traçares la doble divisòria final d’una obra lenta i estranya. La copiares al meu dictat. Recorda’t de com reien els esperits a la teulada”. No és la primera vegada que al despertar em diu coses rares. Penso que és inútil discutir amb un Moviment somnolent; que els motius, els temes, els moviments, les simfonies, en abstracte, tenen sempre la raó -i més si aquest Moviment/Simfonia en concret, aquesta nit ha pres cocaïna i m’ha fet escoltar Heavy Metal i peces orquestrals de Der Ring des Nibelungen a un volum brutal-; que jo me l’estimo perquè noto el seu desig i em fa vibrar. He ballat davant seu com una boja -la primera cançó que m’ha posat és Princess of the night (vull pensar que en honor meu) d’una banda anglosaxona i, tot seguit, la Trauermarsch beim Tode Siegfrieds (m’ha dit que li he fet por ballant-la)-, tot semblava girar al meu voltant com cuques de llum, i jo era una aranya. De totes maneres no soc l’aranya, encara no, dec ser massa jove, per la qual cosa li he fet una moixaina, he clavat dolçament la seva barbeta en el meu estern i li he contestat amb llagoteria: “Així va ser, estimat”. I sí, els esperits els havia escoltats durant tota la composició de la meva tercera simfonia. Sincerament, tinc l’íntima certesa de qui em va dictar la simfonia no va ser pas el meu amant, sinó ells.
Tiro pel dret, que el camí és llarg, el que dir, molt, i el temps, ai!, curt.
Jo, dona mortal, de divina nissaga degradada, em canto a mi mateixa per deixar arraconada alguna vegada una por, aquella por, la Por. Entono a sota veu, de nit, a la penombra del meu estudi, motius generadors de vida, productes de la meva angoixa.
A un quart de quatre de la matinada, a l’hora antinona, asseguda davant la meva taula de treball, al llarg d’un èxtasi no induït, se m’ha aparegut la figura obscura; avui de mode diferent: sangolejant, entendrida d’amor per mi, marcant el compàs de la meva ànima i dient el meu nom… No l’he contestada.
Estic convençuda que el que se m’aparegué fa sis dies, el 4 de maig de 1998, no fou només la forma ombrejada i esmunyedissa habitual. Aquests calfreds i tremolors i pors que tinc…
