Música

‘Desnivell positiu’: un anticicló sobre l’Atlàntic

La consolidació que va suposar per a la banda valenciana Atlàntic el seu treball de 2020, ‘Volem els ponts’, millor disc de pop dels Premis Ovidi Montllor, ha tingut continuïtat amb un nou disc, ‘Desnivell positiu’ (Atlàntic Música, 2024) que es publica hui mateix en vinil i en format digital i que aprofundeix en les constants vitals o, com diu el mateix grup, aprofundeix en el seu propi so: pop-rock noranter enèrgic i assolellat, vitalista, que tracta d’arreplegar en l’estudi el seu potencial en directe.

Tal vegada falta encara una mica de perspectiva i temps per dictaminar si aquest Desnivell positiu, ara que el coneixem en tot la seua integritat –durant 2023 hem tingut diversos avançaments en forma de single–, és un pas endavant en tota regla respecte d’un treball anterior que va concitar no poca atenció crítica i que contenia un bon grapat de cançons immediates i esfèriques com «Orgàsmica», «No és perfecte» o «Volar els ponts». Talls adhesius no falten en el nou disc, ara el desfullarem, però sembla que l’ascensió feixuga que sembla suggerir la coberta (interpretació lliure, fem constar) ha estat coronada amb èxit.

Com a poc es nota un cert refinament en la proposta sonora, per a la qual juguen a favor els quatre anys transcorreguts des del treball anterior i el que ells mateixos defineixen com una «cocció lenta». També hi ha alguna derivada estilística i tot i que la majoria de cançons continuen sent obra de Josep Bartual, l’aportació vocal i compositiva de la baixista Maria López atorga nous matisos a un trio que completa el bateria Thomas Mantovani.

Coberta del disc, obra de Melanie Grimes.

Com deien adés, a aquest Desnivell positiu no li falten arguments, molts dels quals han estat avançats el passat 2023 en forma de single. «Baina!» s’obri amb un riff sensacional (un d’aquells detalls tan vestidors) que és la porta d’accés a un tall infecciós de dalt avall amb una lletra un pèl jovenívola però que té la virtut de recuperar un estupend terme col·loquial i acaba amb un missatge més seriós: “No veus que un no és un missatge clar?”.

Una cançó que, entre unes coses i altres, va fer forat en la ràdio pública valenciana. Encert total. «Anna Kruschenko», un altre dels avançaments, conta la història d’una «espia doble de l’amor», un tall també molt directe però una mica menys aparent que l’anterior. «Mig ple», un tall poderós i ben armat completava un trio de singles que completaven una presentació més que incitadora de l’àlbum.

En la recambra, tanmateix, Atlàntic guardaven més bales. Perquè també podia haver estat un avançament «Monstres», amb Maria López als comandaments per contar una història que sembla una projecció en l’edat adulta de les pors infantils amb una arquitectura musical treballada plena d’anades i tornades. La lluminosa «Animal» també salta ràpid a la cara, amb el seu joc paradoxal entre fons i forma, una cançó bonica sobre algú que confessa ser un animal quan esclata, «un radical incontrolable». Així mateix, «El teu propi cel», una reflexió sobre l’essència de la felicitat, un tema que podria haver enregistrat Alejandro Díez (Cooper, Los Flechazos), és un altre dels moments àlgids, de nou amb la baixista portant el pes vocal.

Al costat d’aquestes píndoles pop directes, hi ha algunes derivades estilístiques, com ara en «Podemos bailar», un tema que comença dubitatiu però que acaba agafant força fins el poderós final, un dels moments guitarrers de l’àlbum. Una mena de tribut, sembla, a Lars Von Trier i Björk traduït en una tornada en castellà, «Podemos bailar en la oscuridad». I també té aquella estructura d’anar de menys a més «Sibèria», una cançó-metàfora que s’escapa de la fórmula efervescent que creua quasi tot el disc i que deixa un bon sabor de boca a els pocs i poques que facen una escoltada completa i seguint la seqüenciació proposada.

Un àlbum no del tot redó però amb poques caigudes i que, dins del discurs musical molt identificat i marcat, presenta els materials amb pulcritud i amb la solvència que atorga l’ofici acumulat.

Un anticicló s’ha posat sobre l’Atlàntic. O caldria dir sobre el Mediterrani. És igual: gaudiu de la mitja hora llarga de de guitarres i melodies lluminoses i enèrgiques que proporciona aquest Desnivell positiu, una mica de vitamina sol i bon rotllo entre tanta jornada ennuvolada, entre tanta grisor ambiental.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close