Música / Didàctica del Pensament

Deu cançons per entendre l’èxit (irrepetible?) de Zoo

Diumenge passat, només unes hores després de deixar enrere les vacances nadalenques, es feia pública una notícia de gran impacte en el món cultural valencià: la banda de la Safor Zoo, el mascaró de proa indiscutible de l’escena musical valenciana, anunciava el seu adeu a través d’un bonic vídeo protagonitzat pel primat que ha estat el símbol de la formació. Sense adjectius pal·liatius: ni “temporal” ni “indefinit”. La notícia va caure com una bomba després d’un període d’incertesa absoluta en què s’han succeït diversos comiats. Temps hi haurà per analitzar les conseqüències d’aquesta baixa, però mentrestant, auscultem, a través d’una desena de cançons del seu repertori, algunes de les possibles raons d’un èxit tal volta irrepetible.

La bomba “Estiu”

Situem-nos en el mes de juny del 2014. Toni Sánchez, Panxo, antic membre d’Orxata Sound System, entre altres formacions, reuneix un embrió de grup, grava una cançó en l’Atomic Studio de Mark Dasousa i llança un videoclip enregistrat a principis de maig amb una cançó que ja és històrica. Amb una lletra vital i vitalista, farcida de troballes líriques (“Tu eres rebel i consentida, / res del que passa és comparable a tu” (…) L’autocompasió és una condemna, / jo tinc set de vida, no de fama”), “Estiu” es bressola sobre unes bases electròniques i samples absolutament irresistibles i una tornada encara més adhesiva. Tres minuts i escaig de perfecció. L’aspiració suprema de qualsevol artista pop, en un sentit elàstic del terme. L’estil del grup, però, és una altra cosa. El tema, en qualsevol cas, és una bomba i ho posa tot cap per avall. Una dècada després, sumarà milions de reproduccions. La història s’escriu així: “Ací no fem merda ‘facilona’, ací fem himnes”.

“Corbelles”: combatre és un art

“Estiu” no és un fenomen aïllat. Abans que acabe aquell gloriós 2014, al novembre, Zoo trauen el seu primer disc, Tempestes venen del sud (Propaganda pel fet!) un àlbum sensacional, gairebé esfèric, amb sis cançons d’inici tan refotudament bones que caldrà temps per absorbir la resta. Una de les millors és “Corbelles”: l’esperit combatiu de l’escena mestissa no ha desaparegut, però ha transmutat del pamflet directe a un discurs més elaborat, explícit a voltes, subtil en altres ocasions. Panxo i Arnau Giménez (antic membre de La Gossa Sorda) escriuen una lletra que s’ha de desfullar (“Guevara viu com Durruti en les paraules d’Emma Goldman. / El sud somriu conscient de la seua força. / L’Escola de Chicago no guia els nostres passos, / portem idees i energia a cabassos”). I musicalment és un tro, de l’espectacular riff de guitarra inicial de Giménez a una tornada simplement majestuosa enriquida per l’enèrgica veu d’Ivan Gosp (Aspencat) i uns vents imperials amb el segell de Marcos Úbeda. Combatre des de la música fent que tot encaixe també és un art.

“Carrer de l’amargura”: tocant la fibra

Aquesta composició de Panxo i Pascual Giner serveix per il·lustrar l’abast intergeneracional de Zoo. Perquè sobre la seua infecciosa tornada, que enganxa el públic juvenil i fins i tot infantil, batega una lletra immensa que parla de la lluita quotidiana “(…) Va i torna al poble a diari, no pot, / amb el lloguer i amb el curro ella sola. / Cuina el sopar de sa mare, no vol, / que ningú sàpia què cobra per hora. / Condescendències les justes, amor. / Tot el que té pel seu fill que diu hola, / des del seu ventre, batega el seu cor”. Tema de vides que s’extingeixen i d’unes altres que comencen. És una cançó bella, trista. Que ens interpel·la. I ens fa plorar. “Arriben festes de nou, / i allò que cou ja no cura”. Emocionant.

“Ventiladors”: no diga estil, diga Zoo

Tal vegada, Raval (Propaganda pel fet!, 2017) siga dels tres àlbums de Zoo el més irregular, però es un disc que consolida la formació final amb Natxo Ciscar (baix) i Toni Fort Pollet (saxo, arranjaments) acompanyant Panxo, Arnau, Marcos i el teclista Hèctor Galan. I, sobretot, serveix per acabar d’embastar el discurs musical, una batedora de multitud de referències des del hip-hop old school fins als ritmes urbans del segle XXI. A què sona, per exemple, “Ventiladors”? Bits d’una mena de dance hall accelerat (?), un riff infecciós, vents caribenys, segments rapejats amb un fraseig molt, molt valencià, una tornada imbatible també molt identificable, un solo de guitarra molt ben paridet, una lletra molt zoològica… Un gran tema que incendia els directes (mireu el vídeo). I que sona a Zoo. Discurs propi, identificable, amb punt original. Una altra clau de l’èxit.

“La mestra”: al servei de la memòria

Tot gran poder comporta una gran responsabilitat. I ser el grup més influent d’un país entre la gent jove és un privilegi del qual en pots fer bon ús. O no. Amb Zoo, la darrera baula d’una escena musical que ha fet ballar la gent al mateix temps que la introduïa en les lluites nacionals o de classe, no es pot dir que no hagen fet bon ús: aquesta cançó que recupera la vida de Marifé Arroyo, la mestra valenta, reivindicativa i avançada del llibre de Víctor Gómez Labrado, La mestra, és un exercici impagable de memòria. Un tema que, a banda dels valors musicals, que els té, dignifica el repertori del grup. I connecta generacions diferents.

“Correfoc”: al racó de pensar

S’ha suggerit adés, però si alguna cosa tenen els textos de Zoo és que, sense renunciar a les frases de digestió directa, les lletres combatives també conviden a reflexionar, a mastegar amb calma les paraules, a pensar en els sentits. Tampoc no ens tornem bojos, Panxo no és un escriptor obscur a l’estil de Josep Palàcios, però és un lletrista substanciós que equilibra fons i forma: “Hi ha una verbena a la meua boca, i la vam fer junts. / S’està fent de dia, glops i fum. / Retrasant la fi, demanen vi i volen quedar-se. / Jugar, follar i revolcar-se, allà cadascú. // Que isquen al pati, que el temps dilate, que traguen pit. /Moren la llei, la norma i els estereotips. / Moren el càlcul i cotilles parlanxins. / Matem també a eixe fatxa que portem endins”, canten en “Correfoc”, com a preludi de la ja molt cèlebre tornada que diu que si la cançó mata la pena, som emissaris de la mort. Una cançó preciosa.

“Avant”: màquina de demolició

Sí, “Correfoc” és una cançó ben bonica, però amb temes d’aquell estil no omplis pavellons per a 10.000 persones. Ho fas amb canonades com “Avant”, una de les cançons del fins ara darrer àlbum del grup, Llepolies (Zoo Records, 2021). Sense menysprear una lletra amb molla (“De vore tan gran la bandera, / la vista es comença a cansar”), perquè la té, des dels primers segons saps que estàs davant d’un rebentapistes: una secció rítmica desfermada introdueix el rapejat de Panxo fins que arribem a una tornada adhesiva, d’aquelles que no te traus del cap ni amb tenalles, amb un fraseig estranyíssim en un context de músiques urbanes (“com la palmera que aguanta l’huracà”), que sona a qui sap què. Bé, sí: que sona a Zoo.

“Llepolies”: sofisticació sonora

La cançó que donava nom a l’àlbum de 2021, “Llepolies”, una composició d’Arnau Giménez, és, aparentment, una mostra del costat més fresc, desimbolt, festiu i intranscendent del grup. Una celebració hedonista que acudia a salvar-nos després de les angoixes i estretors de la pandèmia, el tema cridat (després hi hagué un convidat inesperat, ara en parlarem) i rebentar els concerts. Però també revela l’ambició i sofisticació sonora del grup, una cançó plena de capes, amb uns arranjaments de vents imperials, una tornada inoblidable i un segment final coral sorprenent amb Sandra Monfort aportant color vocal. Amb un vídeo dirigit per Pau Berga que és una petita joia llibertina. La subcampiona en el fervor popular d’aquell disc.

A Zoo també li faltava un “Tobogan”

La convidada inesperada era una cançó que feia conya a costa de Rafa Nadal, un tall bandarra, per fer saltar la gent, però que s’ha convertit en la peça que Zoo empra en els directes per acabar de rematar la faena. Si férem un rànquing de les deu o quinze millors cançons del grup, no hauria de figurar aquest tall, però el poble és sobirà. I gràcies a “Tobogan”, Zoo ha arribat a públics massius, és una d’aquelles cançons que en algun moment de la teua vida, via xarangues de comiats, falles, moros i cristians o el que siga, escoltaràs encara que no vulgues. Fins i tot en les ràdios. Que sospite que ha fet cantar en valencià gent que no ho fa habitualment, quasi mai o mai. La transversalitat definitiva. Mira per on, a Zoo també li faltava un tobogan.

“Cançó pòstuma”: la faena feta

“Cançó pòstuma” havia de tancar aquesta tria per moltes raons. De primeres, perquè la Live session que teniu a dalt, del 2022, és l’últim enregistrament de Zoo abans de la retirada. I, per tant, aquest tall que tancava Llepolies contenia un títol (temporalment) premonitori. I més important encara, perquè el text ajuda a entendre el que és el grup i el que és Panxo, el seu promotor: “Es tanca un cicle: victòria, la barca amarradeta, / cançons podrint-se a la llibreta. / Vos deixe ací el cadàver despullat, / el nostre llegat, prim, la faena feta”. Cantaven això. I incloïen un parell de versos finals que sonen a comiat: “En guerra hem viscut, i en pau marxarem”.

Els veurem en directe, durant uns mesos. I podrem combatre així la sensació d’orfandat. Després, qui sap què.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close