Aquesta mateixa setmana, les contingències de la vida simfònica han fet coincidir al Palau de la Música dos directors d’orquestra pràcticament coetanis —el barceloní Tomàs Grau (1979) i el músic de Moràvia Jakub Hrůša (1981)— que comparteixen una feliç progressió ascendent. Comparar les respectives formacions d’aquests mestres seria una temeritat: encara joveníssima i amb una temporada dissortadament breu, la Franz Schubert és una orquestra immersa en la recerca d’una personalitat artística ben definida, mentre que la Bamberger ja du quasi vuitanta tacos de notable activitat sonora a les espatlles. Però la consecució d’aquests dos concerts és un avís a crítics i melòmans: massa sovint, aquestes dues tribus parem l’orella únicament a allò que s’esdevé en un concert determinat, oblidant que una orquestra i el seu líder configuren bàsicament un camí evolutiu.
Havia assistit fot segles a un parell de concerts de l’antiga orquestra Camera Musicae i el seu titular em semblà un conductor més aviat rígid i amb una capacitat de commoure equivalent a un bloc de gel. Els meus espies m’havien dit que Tomàs Grau ha canviat radicalment d’actitud i gest de fa temps, i és així com vaig precipitar-me al Palau assedegat d’aquest concert d’aires mozartians. Només encetar el programa (amb l’estrena de Meeresstille de Joan Magrané, una peça que contrasta amb la dèria monteverdiana del compositor i que s’atansa més aviat a l’afany liderístic dels moviments lents de Bruckner mitjançant uns bellíssims bisbigliandi del corn anglès), vaig notar que els meus infiltrats no mentien: em trobava davant d’un músic molt atent a l’estructura del classicisme que ens servia, però també a les possibilitats expressives ordides pels seus solistes. Me n’alegro molt, per ell i per l’orquestra.
Després del Mozart de verduretes de Mitsuko Uchida al mateix Palau, em moria de ganes d’escoltar el 12 de la Leonskaja. La georgiana no va tenir el seu millor dia (el primer moviment i els fragments més juganers del tercer els escopí massa), però amb quasi vuitanta primaveres encara pot regalar lliçons de com es toca Mozart mitjançant una cultura imperial d’uns quants segles a les mans. La intèrpret no dispara notes sinó que exposa tothora l’estructura discursiva i musical-harmònica que Mozart té al cervell. Si algú es pregunta com cal tocar apianat (és a dir, que una nota en piano passi de la tecla directament als vitralls del sostre del Palau) que escolti aquesta senyora durant hores. Grau no va poder evitar algun desencaixament de l’orquestra amb la solista, però va decidir jugar-hi a fons amb un fraseig curull de bones pensades, abandonant l’espantosa consuetud d’acompanyar Mozart amb feliç parsimònia.
La Franz Schubert té professors molt joves, però d’una solvència que podria ser de primer món. Pau Roca i Cèlia Tort excel·leixen als oboès i Alejandro Ortuño és un flautista com una casa de pagès. Cal millorar moltes coses, només faltaria. La Simfonia núm. 5, D485 de Schubert va palesar una corda que es mou molt millor en contrabaixos i violoncels que no pas als violins (hi ha errors de fraseig com els del darrer moviment que et poden cardar un concert enlaire), però diria que el seu mestre n’és conscient. Cal esmenar-ho i pencar perquè l’orquestra tingui una sonoritat pròpia que s’aparti de la mera correcció. Els seus músics poden aconseguir-ho de sobres. Per cert, el seu nom hauria de constar als programes de mà. És una cosa de mínims, no fotem.
Bé, ara ja hem parlat de lo nostro i podem endinsar-nos al primer món. Farà cosa de set anys, vaig escoltar Jakub Hrůša dirigint Brahms, Saint-Saëns i Dvořák amb l’OBC a l’Auditori i de seguida vaig notar que estàvem davant d’una cosa diferent. Els meus estimats lords del Covent Garden han fet santament en fitxar-lo com a titular (ben aviat esborrarà l’ombra del sobrevaloradíssim plom d’en Pappano), perquè aquest pàjaru domina el podi com un tità. Oblidarem ben aviat l’entremès inicial del concert (la Berliner messe del pesat insofrible de l’Arvo Pärt on l’Orfeó Català va demostrar-se incapaç d’afrontar el repertori de concert, amb una secció sopranista d’autèntica vergonya aliena: amics del Palau, quan vinguin músics de primera a casa nostra, allunyem-los d’aquest fricandó), però recordarem prou temps l’elèctric acompanyament del concert stravinskià i una del nou món per tombar d’esquena. Tot al seu lloc, tot musculat, tot viscut i sentit. Quina passada.
Que no ens emboirin les aparences. A primera vista, i per la seva presència mig espasmòdica-camionera a l’escenari, podia semblar que Patricia Kopatchinskaja és una violinista de simple múscul que toca de cara a la galeria. I uns collons. La paleta sonora que aquesta fiera treu de l’instrument és una cosa bàrbara, però encara ho fou més la complicitat humorística d’una batuta que tenia la teca al cap i la disparava com si pixés. Així també en un Dvořák exemplar, amb una riquesa de fraseig espaterrant que hauria estat excels si les trompes de l’orquestra no haguessin caigut massa sovint en la migdiada (a la Bamberg no li trobo gaire personalitat sonora, dit sigui de passada). Però els defectes de fàbrica tant li foten davant d’un músic en progressió, i què dic en progressió; aquest paio està en erupció i ja podem anar estalviant pasta, perquè això de l’òpera a Londres pot ser molt gros. Ja carda mandra, viatjar, però què hi farem.
El món va a pitjor, així en general. Però la música, si més no durant aquesta setmana palauesca, ha desmentit el decurs del planeta. Bé.