La llarga pandèmia ha estat un entrebanc per a l’escena musical, però també un moment per fer brollar la creativitat. La banda de l’Alcoià El Diluvi, que es va donar a conèixer per la seua lluminosa i vitaminada lectura de diverses tradicions folk, s’han tret de sobre totes les possibles cotilles i han fet el salt cap a noves sonoritats suggerides en àlbums anteriors amb el seu nou àlbum, ‘Present’ (Halley Supernova). Una recerca sònica que ve acompanyada d’una col·lecció de cançons resplendent, completíssima, fruit d’un temps de cocció llarg i profitós.
Gira ‘Present’ El Diluvi
Director Artístic: Martí Torras
Barcelona, 12 de febrer
Sagunt, 18 de febrer
Torrent, 26 de febrer
Teulada, 5 de març
Tan sols uns dies després del llançament de Present, rebut com el que és, una de les novetats importants d’aquest 2022 acabat d’estrenar, parlem amb El Diluvi, immersos en una agenda de tasques promocionals important, paral·lela a la dimensió que ha agafat aquesta banda que compleix ara una dècada d’existència. Conversem amb Flora Sempere (veu i bandúrria), Andreu Ferré (baix) i David Payà (veu i violí), portaveus d’una formació que completen Lluc Llorens (acordió diatònic i veus), Txus Rodríguez (guitarra) i Dani Garcia (bateria).
Present es pot llegir en dos sentits, com el de regal però també d’una manera hedonista, d’enfrontar-se a una realitat que no ens agrada vivint el moment.
David Payà. I ja no el present del moment, sinó també en el sentit d’estar present, una paraula que englobava una mica tot el que volíem dir amb aquest disc: portem deu anys tocant, estem ací, i hem de tenir força per viure açò que ens està passant. Perquè la vida, al final, és un regal.
Present és el salt estilístic que, d’alguna manera, s’apuntava en «Heroïnes de la fosca nit», del disc Junteu-vos. Ja pensàveu aleshores que el següent disc tindria una renovació tan a fons del vostre so?
Flora Sempere. Jo crec que sí. De fet, ja vam flirtejar amb aquestes sonoritats, però pensàvem en no fer un canvi tan dràstic, en pujar un graonet. Però en aquest disc ens hem deixat dur, hem tingut molt de temps. Això ens ha permès experimentar amb les cançons, provar sonoritats, què anava bé, què anava menys bé… Ens hem deixat dur. Molt. [Riu].
I què ha tingut a veure amb el canvi l’èxit d’«Heroïnes de la fosca nit»? Com heu gestionat això amb el productor, David Rosell?
Andreu Ferré. Recorde que quan vam fer Junteu-vos demanàvem posar més sintetitzadors. I David Rosell deia: per arribar a un lloc no pots anar directe, cal passar per uns altres llocs. Ara farem unes coses i, a l’altre disc, ja en farem més. Crec que hem fet el que feia temps que volíem fer, el sentiment de tots és “fotre, quin disc més guapo”, hem aconseguit les coses que volíem. Hem introduït l’elèctrica i la gent no s’ha acabat d’adonar perquè ha estat una evolució natural, no una cosa sobtada…
T’estàs referint a la guitarra…
A. Sí, en Junteu-vos apareixia, però en moltes menys cançons que en aquest disc, cada volta està més present, té més protagonisme. Són sons… Com dir-ho?
Mestissatge 3.0.?
F. Sí, això de mestissatge 3.0 m’agrada molt [Riuen]. Però sí, és un so com més modern.
D. Del segle XXI.
A. Però tampoc no sonàvem al segle XIX [Riuen].
Sí, però hi ha una tensió entre la voluntat de modernitzar el so però mantenir-vos alhora pegats a les arrels, als orígens folk del grup. Això es veu molt en «Quin fandango!», amb els cantaors Pep Gimeno Botifarra i Hilari Garcia, fusió de folk i electrònica.
D. És una manera de fer un pas més enllà, de fer-li la volta a tot, en aquest cas al «Fandango d’Onil», però també a la cúmbia, fent ús dels elements disponibles, com ara l’autotune. I ho hem pogut fer, com deia Flora abans, perquè hem estat quasi tres mesos en l’estudi, d’investigació amb cada cançó, amb els sons, la lletra, els ritmes… Hem fet ritmes que no havíem tocat mai i instruments que no havíem gastat. Tot això és perquè hem tingut molt de temps. Les cançons tenen una cura especial, els hi has dedicat molta estona.
La pandèmia ha tingut a veure amb això. Per a la dinàmica dels directes ha estat un desastre, però des del punt de vista creatiu, parar i poder dedicar més temps a la creació no ha estat mala cosa. Això és el que he pogut constatar en diferents àmbits creatius.
D. Si ha hagut alguna cosa bona o profitosa en tot açò ha estat això, que hem tingut més temps que mai.
F. Un grup, si no està creant està tocant. També pot parar, un temps, però en el nostre cas no era la intenció, ens venia una gira molt forta amb Junteu-vos que no vam poder fer. A nivell anímic i moral va ser molt dur acceptar que no es podia. Però també ens ha donat vida.
D. Sí, la nostra vida és fer cançons, i si no les podem mostrar, almenys ho passem bé fent-les.
F. Quin remei.
A. Com teníem catorze cançons algú ens va dir que guardàrem una i la traguérem com a single, però a nosaltres ens agrada gravar, si es donava el cas, ja en faríem un de nou.
Al disc es veu molta llibertat creativa, moltes ganes de jugar. És molt clar amb «Tempestatibus», amb un inici Tarta Relena i una inspiració en els cants de batre que acabeu portant al vostre terreny.
D. Aquesta és una cançó que venia de l’època de Junteu-vos, la idea de musicar un cant de batre, una música molt d’arrel. I des d’aleshores que estàvem fent-li voltes.
F. És la cançó que està més treballada, però en Junteu-vos no estàvem convençuts i la deixàrem per a quan es poguera desenvolupar més.
A. I va ser molt bona idea, perquè per a mi, és dels temes top del disc, d’aquells que la gent escolta i es pregunta: què ha passat ací?
En tot cas, Present sona molt a El Diluvi, la veu de Flora, la bandúrria, l’acordió, el violí… Com estan responent els seguidors més antics, els que us van descobrir en Motius?
F. Hi ha de tot, gent que li agrada l’evolució, que la viu de manera natural…
D. Són la majoria.
F. Sí, però sempre hi ha algú que és més purista, que es queixa de posar autotune a la veu, que veu massa elements electrònics…
A. Em vaig trobar un company de la carrera que em va retreure posar-li autotune a la veu de Flora. Però és un instant de no-res, en un disc de catorze cançons, són recursos que s’han d’utilitzar i que enriqueixen. Si ho haguérem posat en tot… El nostre estil és cantar i que sone bé. Fem una picada d’ull a la música actual, el que s’escolta al carrer, però continuem fent el de sempre.
D. En els dos moments que hi ha autotune Flora està cantant música tradicional o lletres de música tradicional. Es tracta de buscar la fusió. En tot cas, sent un disc tan llarg, dona temps per a la reconciliació. A la gent potser més purista, quan arriba a «Tempestatibus», un cant de batre preciós, se’ls eriça la pell. Ja ho tenim.
Parlàvem de cançons i «Paraules silenciades» és un single que funciona com un canó, però el disc va ple de talls molt immediats: «Foguera», «Si puc (només si tu vols)» i el seu aire Juan Luis Guerra, «Flying to the moon», que és un cançó molt curiosa… Ho sabreu amb els directes, però si tinguéreu que fer apostes sobre els temes que arribaran a la gent, a banda de «Paraules silenciades»?
D. És un dilema que sempre tenim. I va ser molt graciós, perquè férem una mena de votació en el grup, perquè tractem que tot siga molt horitzontal, i cadascú va escollir una cançó diferent com a single. Sis singles? Doncs preguntarem al productor. I ell va dir una altra. Llavors, preguntem a la discogràfica… I van dir una altra! En acabant va eixir «Paraules silenciades» però tothom veiem que «Foguera» era també molt vàlida, també pel que representa, els deus anys de trajectòria i una manera de donar gràcies a la gent que ha fet que el foc xicotet siga una foguera. Però també estava «Present»…
A. I «Costa Blanca 1993»… Jo vaig proposar «Si puc (si tu vols)», que per a mi és la cançó més bonica del disc.
F. Per a mi ho seria «Ho podrem tot».
No m’estranya el debat. Si algú no vos coneix podria pensar que Present és un grans èxits.
F. Un recopilatori!
A. Què bonic.
D. Això seria el millor que ens podria passar.
A. A voltes ens costa dir-ho, però estem súperorgullosos d’aquest disc. S’ha treballat molt, s’ha lluitat molt, han estat tres mesos de gravació, però el treball va començar molt abans i ha continuat després. Hem estat vora un any.
D. I això es nota. Crec que tots som fans dels grups que gravaven discos on totes les cançons eren bones, sense temes per reomplir, si feien dotze cançons totes eren singles. Buscàvem una mica això. I bé, tant de bo Present siga el nostre Appetite for destruction… [Riuen].
Hi ha moltes col·laboracions al disc, totes tenen com la intenció de trepitjar territoris distints, però també hi ha artistes i bandes que han crescut en paral·lel a vosaltres com Auxili o Smoking Souls. És bonic veure com buits tan aparentment irresolubles com els d’Obrint Pas o Aspencat s’han acabat omplint amb grups també molt populars. Sou conscients de com era de difícil això?
A. Ho hem parlat moltes voltes, el meu germà em deia que ens ho havíem de creure. Amb Auxili i Smoking Souls hem coincidit en molts escenaris i sí que crec que hem aconseguit aquell relleu generacional.
D. També està Zoo.
A. Evidentment, però en part Zoo són músics que venien de l’anterior fornada, d’Orxata, de La Gossa Sorda… Ara és el moment que estem consolidant-nos i el que ha de passar és que açò tinga continuïtat, em fa por que no hi haja nous relleus. En tot cas, darrere de nosaltres hi ha molta proposta i segur que en algun moment hi ha algú que ho farà.
Títols com «Ho podrem tot», les lletres de les cançons… El disc està farcit de referents literaris, artístics i musicals, però el més sorprenent segurament és l’homenatge a Ausiàs March de «Tot amor falla». I la lectura que en feu.
F. Això en realitat va ser un encàrrec de Saforíssims, l’associació d’escriptors de la Safor, per commemorar una efemèride. Ens donaren plena llibertat. I volíem fer arribar Ausiàs March a la gent més jove. Era com un adolescent deprimit [Riuen] i ens va agradar jugar amb versos que són tan llunyans amb ritmes actuals, un reggaeton lent i trist. Està molt bé.
«Ho podrem tot» està basat en un quadre d’Antoni Miró, «Costa Blanca 1993» també conté referències… Hi ha molta intertextualitat.
D. Hem crescut com a grup i com a persones i s’han anat incorporat les noves referències que teníem cadascú de nosaltres. El creixement de tots està posat en les lletres.
Heu passat dels homenatges a Ovidi Montllor dels vostres inicis a obrir el ventall, a omplir el calaix d’unes altres coses.
A. Això és. Txus [Rodríguez] està preparant un treball amb la Universitat d’Alacant sobre la intertextualitat en els grups musicals del País Valencià. I vam estar repassant els nostres discos i hi ha una barbaritat de referències, de Maria Mercè Marçal a Estellés passant per Neruda… Tenim un ventall bàrbar. Està lleig dir-ho, però potser arriba el moment de deixar de parlar d’El Diluvi com el grup de l’Ovidi Montllor per generar que es parle d’El Diluvi com el grup que va començar cantant a l’Ovidi Montllor. És una cosa que nosaltres necessitem, eixir del paraigües dels pares.
La sensació final que deixa el disc és una exhortació al viure, a ser feliç, la qual cosa s’explicita en «Bona nit amics meus». Un missatge hedonista que, com sempre, feu compatible amb la defensa del feminisme, amb la lluita contra les injustícies, les pinzellades ecologistes. Festa i combat.
F. Totalment.
D. Som un poc això, cantem a la vida. Però en aquest cas Andreu té molt a dir, la lletra de “Bona nit amics meus” és seua.
El de la ressaca eres tu, Andreu.
[Riuen]
A. Realment no era ni ressaca, sinó un moment àlgid. Som conscients que cal lluitar, que tenim les nostres lluites polítiques diàries, que tenim estima cap a les nostres parelles, la nostra família, però també tenim clar que som persones que, quan estem a gust, riem, bevem, ens passen coses. I dir que un dia he begut o fumat de més doncs tampoc no passa res. El Diluvi representa l’alegria, però també tenim mals moments. I per això estan els amics, per ajudar-nos. El missatge és un poc aquest, podem estar malament però sempre tirem endavant.
