Té certa gràcia que un dels vídeos musicals més viralitzats de tots els temps per la piulosfera catalana hagi estat l’escena en què, interpretant l’apogeu final de La gran eufòria a Sant Joan Despí, l’admirable Joan Dausà saltava al buit de la platea a l’estil dels rockers llegendaris… però amb una certa indiferència del públic a l’hora de recollir-lo. Com ha demostrat molt bé el darrer i exitós reality musical de La Nostra, Catalunya està molt menys interessada en si un concursant afina que no pas el relat cultural i mediàtic que sigui capaç de produir a escena. No és estrany, doncs, que en Joan, un músic més llest que el pa a l’hora de promocionar-se, hagi aprofitat la dolorosa contingència de plantofada per treure el nas als media i esprémer la taronja del mal d’ossada. El gest és doblement graciós, car els que hem vist saltar en Joan sabem que sempre ho fa a la catalana manera. Dit en plata, el compositor avisa religiosament la seva audiència del fet (pregant implícitament que la penya tingui la bondat de recollir-lo) i, al seu torn, demana que el facin córrer de la boca de l’escenari al final de la platea i de tornada. Conscient que el públic sempre té raó i que cal mimar el consumidor, Dausà s’ha dedicat a excusar la dissortada indiferència del respectable sostenint que va avisar-los a mitges del seu salt, afegint que la meitat del públic dels últims concerts el conformava audiència novella i, conseqüentment, ignorant de la gosadia (en Joan, també ho sé per experiència, s’acostuma a fer una enquesta en aquest sentit, per assegurar-se que hi ha parròquia nova a les butaques que l’escolten). Dic que l’explicació té grans dosis d’ironia perquè, sigui novella o no, la gent hauria d’haver tingut l’impuls d’agafar-lo i no pas d’abandonar-lo a la seva abraçada amb la foscor. Però a Catalunya, insisteixo, hem arribat a la nefanda conclusió que qui paga l’entrada té més raó que el Papa en qualsevol afer. De fet, Dausà va admetre que abans de caure a l’abisme ja havia vist el forat negre (i la conseqüent nata) que l’esperava, admetent la seva cagada i exculpant el públic de qualsevol mena de responsabilitat en no agafar-lo. D’això se’n diu sobirania, certament! He de reconèixer que la publicitat de l’escena és tan terrible com genial. A la nostra terra, ho sap Dausà, l’artista ha de carregar la creu de la indiferència dels seus fans a un salt programat; per altra banda, l’ensabonada al públic provocarà que, als propers concerts de la gira, a la platea hi hagi autèntics mastegots per recollir el cos del nostre estimat cantant. Com dèiem a l’inici, la tribu està molt menys pendent de la música que de la cirereta i les anècdotes mediatitzades dels concerts. I això, en el cas d’un autor d’una coherència artística irreprotxable (que té la decència d’afinar el que canta) diria que no és de les millors notícies possibles, encara que la platea s’ompli de nouvinguts amb ganes d’abraçar-te.
