Música

El Sónar i Laurent Garnier: més enllà de la música

El festival Sónar revindica els seus orígens, tornant a l´espai que el va veure néixer després d´haver superat una pandèmia mundial, omplint el CCCB de tres dies de música, conferències i tecnologia amb un format més íntim clarament inspirat en l´antic Sónar de Dia i que va traslladar les seves dues jornades nocturnes a l´OFFSónar del Poble Espanyol amb quasi totes les entrades venudes.

El món tal com el coneixíem es va aturar a principis de 2020 i cap de nosaltres estava preparat per al que ens venia al damunt. Un nou present marcat per la por a una nova malaltia invisible ens va obligar a confinar-nos i passar del viure la vida a veure-la a través d’una pantalla. Treballar, escoltar, estimar a partir d’ara no podria ser cara a cara, mirant-nos als ulls. La música en directe, els festivals, la cultura va parar en sec, sense previ avís. No hi hauria Sónar a la Fira, com a mínim tal com l’imaginàvem uns mesos abans. Qualsevol nova proposta d’expressió artística passaria pel filtre d’un monitor, sense connexió a internet no hi havia possibilitat de “sortir” al món exterior. I el temps va anar passant, noves onades ens recordaven que l’ona expansiva del virus encara no havia acabat. A poc a poc, vàrem anar aixecant el cap i a l’horitzó les paraules vacuna i normalitat ens sacsejaven l’esperit. Potser sí que hi hauria un final a tot aquest malson després de tot, però molts havien pagat un preu molt alt pel camí: la pèrdua dels éssers estimats, amics, parelles, feina, diners, futur. Diuen que quan aconsegueixes refer-te dels cops que et dona la vida, descobreixes coses sobre tu mateix que no pensaves que tenies dins teu. I segurament a l’equip darrere del Sónar li va passar el mateix, quan va decidir que havia arribat el moment de tornar als orígens de tot.

Quan vaig entrar al CCCB aquest passat dijous 29 d´octubre per assistir a l’edició d’un nou Sónar, em semblava que estava somiant. Baixava la rampa que condueix a l’escenari Hall i els records d’anys i anys viscuts al Sónar de Dia em venien a la ment. Vivències que es tornaven a manifestar com si algú estigués invocant tota aquella música que es trobava arxivada al disc dur de les nostres vides. La xerrada sobre la intel·ligència artificial i els gèneres musicals del futur em va fer pensar que per molt que ho estiguem intentant, els sentiments a l’hora d’escoltar música no es poden programar. Nabihah Iqbal i Libby Heaney ens explicarien com senten cada cop més que la música ha de ser descoberta de manera orgànica i no recomanada de forma algorítmica. Aquesta paradoxa cobraria més sentit que mai quan Holly Herndon pujà a l’escenari acompanyada de Maria Arnal i les Tarta Relena. Les seves veus van eclipsar tota la resta. Rob Clouth ens ensenyaria que l’empremta de Jon Hopkins ha creat escola. La UPC, Hamill Industries i Kiani del Valle deixarien el públic bocabadat amb un espectacle que va combinar dansa, IA i material audiovisual inspirat en l’evolució de la natura. Mouse on Mars ens transportarien a aquell impressionant concert que van oferir al mateix escenari Hall un ja molt llunyà Sónar 2005. N’estic segur que més d’un assistent a aquell concert era ara mateix veient els Mouse on Mars, donant una altra lliçó bestial de kraut rock, acid jazz i techno molt difícils de veure actualment. Els últims deu minuts del concert van ser directament un esclafament sonor. No havia estat pas cap miratge, el primer Sónar dedicat a la IA havia tocat a la seva fi.

Leon Vynehall, Sónar Complex 2021. Foto: Alba Rupérez.

Divendres, a diferència de la jornada anterior, adquiriria un caire més festiu: l’escenari Village tornaria a cobrar el protagonisme que sempre l’ha caracteritzat, però d’entre totes les propostes del dia, el duet Space Afrika i l’espectacular live de Leon Vynehall en serien els clars guanyadors. Més públic es va concentrar al CCCB i la sensació d’estar formant part de quelcom ben especial era molt evident quan escoltaves les converses de la gent. Qui ens hauria dit només uns mesos abans que hi hauria un nou Sónar al CCCB en format boutique

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Diàleg entre Laurent Garnier i J. A. Bayona 2021. Foto: Cecilia Diaz Betz.

Dissabte havia arribat el moment d’escoltar Laurent Garnier, de gaudir de la seva presència en una xerrada acompanyat pel director de cinema J. A. Bayona, un maridatge inesperat que va resultar ser una meravella. Es va parlar de reivindicar el consum de música i cinema tal com els artistes l’han concebut, escoltant els àlbums sencers, veient les pel·lícules a una bona sala. Les noves plataformes de creació i difusió de continguts no haurien de dictaminar què és el que hem de veure i com ho hem de veure. Aquesta forma atabalada de devorar cultura com si fos un producte que s’ha de digerir a tota velocitat no sembla una fórmula que potenciï la creativitat, més aviat tot el contrari. Per desencadenar emocions en l’espectador o a la pista de ball, cal temps i fer-ho amb cura. Avui en dia veiem anuncis amb plans que no duren ni mig segon i la saturació per excés d’informació és un fet. Més ràpid no vol dir millor i veure Garnier i J. A. Bayona coincidir plenament en això va resultar molt revelador. La música i el cinema han anat seguint camins en paral·lel i sembla que ara mateix tots dos mitjans s’han trobat en punts ben semblants. Garnier va explicar que durant el confinament a França va passar sis mesos sense escoltar música techno, quin sentit tenia escoltar una música destinada a ser viscuda en comunió quan això ja no era possible. Era el primer cop a la vida que sentia que la música techno no era una bona companya de viatge vital, veient el que estava succeint arreu del planeta. I qui millor per posar la banda sonora al 2020 que havíem viscut que el projecte del trio format per Toulouse Low Trax, Emmanuelle Parrenin i Quentin Rollet desplegant el seu catàleg sonor damunt de l’escenari Hall. El seu esdevindria l’exemple musical perfecte, d’un tipus de concert que només acostumes a poder descobrir al Sónar, amb aquesta combinació d’història viva de la música més radicalment aïllada dels cànons preestablerts de l’ electrònica, el jazz i el folk. El gal·lès Koreless posaria el colofó d’or d’aquest SónarCCCB presentant un dels millors nous directes que hem pogut veure en força temps. Per al record quedarà el final amb aquelles veus que semblaven una mena de cor espiritual amb tocs que ens acostaven a les sonoritats dels racons més remots provinents de la cultura del sud-est asiàtic.    

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

I havia arribat l’hora del bany de masses que esperava Laurent Garnier a l’espai de l´OFFSónar habilitat al bell mig de la plaça Major del Poble Espanyol de Barcelona per a l’ocasió. Una carpa gegantina que pot arribar a acollir gairebé 5.000 persones que només volien gaudir del ball en estat pur i no pensar en res més. Si unes hores abans el SónarCCCB s’havia convertit en un espai per a la reflexió, l’experimentació i el descobriment, ara era el moment de passar pàgina a dins de l’hivernacle convertit en macrodiscoteca.

De Garnier a aquestes altures ja s’ha dit quasi tot, però una de les raons principals per les quals se’l segueix admirant i venerant internacionalment de manera unànime és per la passió que transmet quan és a la cabina. Pocs discjòqueis i productors al món generen aquesta energia damunt d’un escenari amb uns recursos tan senzills: una selecció musical inacabable i un desenvolupament trepidant dels seus sets. Havien passat tres hores, però el públic no s’hauria mogut d’allà si n’hagués volgut fer vuit.

La culminació d’aquesta inusual setmana musical de Tots Sants arribaria el diumenge en forma de regal de cloenda amb l’estrena del documental Laurent Garnier: Off The Record, gràcies a la col·laboració entre el Festival In-Edit i el Sónar —responsable de comissariar la programació a la sala gran del Multicines Aribau, dedicada durant tot el dia a figures cabdals de la música electrònica experimental i de ball. Laurent Garnier: Off The Record és un monument a una cultura i uns artistes que han definit l’era musical actual mitjançant un compromís ferm amb unes idees i un discurs que avui en dia s’ha tornat més vigent i necessari que mai. Ovació general, tothom dret per aplaudir Laurent Garnier quan entra a la sala un cop finalitzada la projecció i gairebé una hora de col·loqui amb el públic que havia assistit al passi. La pregunta clau de la nit no va trigar gaire temps a arribar i aquesta en va ser la resposta: “No vull seguir darrere d’uns plats quan tingui 60 anys, però encara no estic preparat per deixar-ho”. 

Guillermo Granell
Periodista musical, cronista cultural i fotògraf. Ha col.laborat amb diversos mitjans com La Vanguardia i d´altres internacionals especialitzats com Resident Advisor o The Guardian. Ha treballat pel Sónar, Soho House, Primavera Sound, Dice.fm o Quiksilver.
Apassionat dels festivals de música i del cinema, va estudiar a la ESCAC i va cursar el Màster en Direcció Audiovisual a la Universitat Ramon Llull.
També va formar part de l'equip fundacional del festival Summercase l'any 2006.
Actualment és part de l´equip docent de la Geneva Business School de Barcelona on imparteix l´assignatura d'Event Management.
Sempre el trobareu al costat de la taula de control de so a qualsevol concert.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close