A Jordi Savall no li interessa L’incoronazione di Poppea. Aquesta és la conclusió a la qual qualsevol melòman despert (o crític musical honest) arribà després d’assistir a l’estrena de l’obra mestra de Monteverdi el passat dilluns al Liceu. Sobre gustos encara està tot per escriure i un director musical pot ser un extraordinari guia (Savall ho és) sense haver d’adreçar per obligació el corpus operístic del compositor cremonès. Si t’avorreix o no connectes amb L’incoronazione, de debò, no passa res. Però la condició de ser un dels intèrprets i directors musicals més importants de tota la nostra història obliga Savall (i a la direcció artística del Gran Teatre) a exigir-se un plus de responsabilitat. També a l’audiència del coliseu de la Rambla, la qual fa poc santament ovacionant un resultat musical que, en mans d’un director inconegut, aplaudirien amb simple cortesia.
Els companys del món ressenyístic han definit com a parsimoniosa, escassament teatral i etcètera la tasca de Savall en aquesta òpera de cloenda. Siguem honestos i, per tant, desagradables: l’igualadí no ha fet de director musical de l’òpera monteverdiana car, de ser el cas, no hauria deixat passar la mort forçada de Sèneca o l’adeu d’Ottavia com si fossin una simple bagatel·la, ni hauria permès que un contratenor de gran talent vocal destrossi el rol de Nerone a base d’una cridòria insofrible i d’una ornamentació absolutament extemporània a l’estètica de la partitura. No cal ser un geni per detectar el que us conto: n’hi ha prou sabent diferenciar una interpretació com cal (amb tots els defectes que es vulgui) d’una perfomance salvada per una plèiade d’instrumentistes i cantants que ho volien donar tot mentre el seu líder es dedicava a badar des del privilegi del seu podi.
Les grans figures musicals d’una nació han de tenir cura del seu llegat. Dins la pròpia massa orquestral de Le concert des Nations hi ha professors absolutament capaços de dirigir aquesta peça amb el tremp i la ciència necessaris. Però conscientment o frívola, Savall està ajudant a configurar un tap que els ho impedeix. El nostre mestre té tot el dret a continuar la seva excelsa carrera musical fins que li resti només un centímetre quadrat d’oxigen i, avançant-me a possibles esmenes del protagonista, entenc perfectament que la seva herència musical incommensurable també són les formacions que ha dirigit i que continuaran sonant quan ell no hi sigui (dins les quals hi ha molts músics que són fills directes del seu art). Però aquí estem parlant d’una altra cosa i ens entenem perfectament: és quan tot déu aplaudeix que cal recordar allò que ens reca i espanta més.
Si algú vol saber què és estar implicat en una obra, que vagi a veure aquesta peça venerable al Liceu i que admiri com (a banda de les superstars ja conegudes) les nostres Rita Morais o Irene Mas fan la feina, i que parin especialment tot el timpà que puguin a l’art d’aquesta autèntica bèstia escènica que es diu Xavier Sabata, un cantant que ha entrat merescudament al panteó de l’art nacional. I qui arrufi el nas davant d’aquest article, que és una contribució infinitament menor a l’art del seu protagonista, creieu-me, no l’està ajudant gens ni mica.
Dit sigui de pas, i ja que hi som: gestors de la música, are you here?