Música / Camins de Serp

Elit cultural, ta tia

Resulta ben fàcil de comprovar com a cada nova crisi de l’independentisme, del nacionalisme, del catalanisme (i foteu-hi l’isme que més us convingui) sorgeix el fatigant i caduc debat sobre l’aparent purisme de la cultura catalana i la seva incapacitat d’admetre fenòmens de suposada interculturalitat porosa com ara el xarneguisme.

La xerrera pública és perversa de base, i no només perquè l’independentisme sigui tan divers –o poc colorista– com ho pot ser qualsevol altra forma d’ideologia política (en aquest sentit, qui l’acusa de monocolor i poc obert mai no acostuma a aportar dades econòmiques, racials i etcètera que ho certifiquin), sinó perquè fenòmens com ara la cultura xarnega, gitana o trans estan perfectament imbricades en el nostre imaginari de fa lustres. La darrera mandanga sobre el tema l’ha obert el magnífic cantant Alizzz, Cristian Quirante Catalán, que en la seva darrera cançó (“Que pasa nen”) reivindica la grandesa sonora del Baix Llobregat mentre afirma la seva exclusió de les elits culturals catalanes, ben avorrides i estirades, bo i reivindicant-se com un exitós català de primera que mereix un monument.

Diria, en primer terme, que la pitjor forma de fer explotar un prejudici és amb una nova idea igualment preconcebuda. Perquè qualificar d’elits alguns grups i músics del país com poden ser Mishima, Sanjosex o Ginestà (artistes que, en la immensa majoria dels casos, no poden viure dels ingressos que genera la seva música) és tan temerari com inexacte. Al seu torn, no he escoltat mai cap músic ni crític sonor mínimament fiable que negui l’estatus de català o d’artista català a cap músic nascut al Baix o que interpreti la seva música en espanyol. Mai vol dir mai.

Entenc que la cançó de Quirante, fent honor al seu gènere, sigui provocadora i exciti el debat. Però ja que hi som, pagaria la pena fer-ho en termes un pèl més elevats, lluny del tòpic d’una Catalunya en què només la gent de Castefa –i no la de Manresa o d’Igualada– pateix l’inframon de Rodalies (una estructura de transport que depèn directament del “Gobierno”, no pas de la Generalitat) i on els artistes del Baix Llobregat són menystinguts perquè canten en espanyol, una llengua que ofereix el privilegi i l’avantatge d’un mercat musical de molts milions de persones, es canti des d’on es canti. Pintar els músics del territori com uns burgesos esponsoritzats per la revista Enderrock no només és mentida, sinó que representa una injustícia flagrant per molts artistes que lluiten com poden davant l’insofrible centralisme barceloní del nostre país.

Però així és l’autonomisme, un magma on tothom acaba cantant les seves misèries i tot déu juga a fer-se la víctima. És una pena, perquè amb la independència l’Alizzz tindria encara molts més Grammys i tots plegats aniríem molt menys frustrats pel món.

PS.- Per cert, i ja callo; al Baix hi ha nascut gent com Joan Cererols, Amadeu Vives, Joan Dausà, Ramon Miravet, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Ferran Palau, Pere Mañé, Santi Vendrell… i etcètera. Jo ho veig prou divers. I que molta gent no tingui ni puta idea de qui polles són algun dels noms que cito sí que és un problema cultural de primer ordre.

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a la Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close