A cada nova visita de Bruce Springsteen a Barcelona, el comú dels mortals ha d’aguantar les diatribes dels catalans sobre la “relació especial” entre el cantautor de Nova Jersey i la nostra capital. Les turres acostumen a tenir la mateixa estructura: primer et recorden la tirallonga de concerts que Springsteen ha fet a Barcelona (el protagonista ens acostuma a apuntar falsament que ell ja havia estat al Camp Nou i que pot acreditar-ho amb la corresponent samarreta, o fins i tot al Palau d’Esports el 81!) i a continuació et sermonejarà sobre com “el Bruce” sempre s’adreça al públic en la nostra llengua i fa concerts un pèl més llargs que a Madrit, Estocolm o Seattle”. Poc importa que Springsteen interpreti recitals igual de sovintejats en altres ciutats com Nova York, que la “relació especial” amb la nostra terra no s’escaigui per un tema de fronteres, sinó a causa de l’amistat amb el seu esplèndid mànager Neo Sala i que, al capdavall, tingui quasi sempre la deferència d’adreçar-se als indrets en la seva llengua corresponent, car el nostrat sempre tindrà una rèplica a punt sobre com en Bruce va sortir a passejar per la Rambla a principis dels 90, “de forma molt natural, com si fos un barceloní més”, o com es va cascar una paella al Suquet de l’Almirall.
Jo admiro Springsteen musicalment i ètica, però totes aquestes mostres de cofoisme em superen, com també m’enerva aquesta dèria absurda i provinciana de publicitar on van a dinar, a comprar i fins i tot a defecar les estrelles del món que ens visiten. Pel que fa a la pesantor discursiva i l’afany de ser el centre del món, als fans “del Bruce” només els superen els seguidors de la Llacha, que no només et recorden els discursos d’en Lluís als concerts, sinó que a més a més te’ls reciten amb aquella tonada bavosa que fa venir ganes de perbocar. Caldria potser dessacralitzar els cantants i la seva conducta, en general, i pensar una cosa tan senzilla com que només tenen una “relació especial” amb la seva terra de naixença, que és d’on acostuma a sorgir la seva música. I que sovint ens visiten, només faltaria, però sobretot perquè els continuem comprant unes entrades que el sistema de ticketing ha fet engreixar d’una forma vergonyosa. Que els aprofiti la paella, només faltaria. I si en troben una de mínimament comestible a Barcelona, els haurà tocat la loteria.
PS: A la visita “del” Bruce, per si no fos prou, hi haurem d’afegir la presència de Barack Obama als nostres carrers. Li demano, mr. president, que no expliqui on va a sopar ni dinar i que si es passeja per Ciutat Vella ho faci d’incògnit, car només faltarà que els guiris ens colonitzin els pocs restaurants per autòctons que ens resten a Barcelona i que se’ns acabi la “relació especial” que nosaltres sí que tenim amb la ciutat. Cada dia més minsa i penosa, afirmo.
