Els Pets lliuren aquest divendres el que és l’àlbum que fa tretze de la seua trajectòria, un disc de títol senzill ‘1963’ (RGB Suports) que, no obstant això, acompanyat del concepte visual de la coberta, ve carregat de simbologia: un tribut a la música pop com a gènere capaç de carregar-nos les piles i fer-nos mirar aquest futur incert amb uns ulls més vitals. Dotze píndoles d’engrescador pop de guitarres amb lletres esquitxades d’ironia. Els de Constantí, molts anys després de la irrupció bandarra, en una excel·lent versió de pop adult.
El títol del disc, 1963, fa referència a un doble any zero. D’una banda, el del naixement dels membres de la banda, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres. De l’altra, l’efemèride inaugural del gènere musical que han conreat durant dècades, segurament en referència a l’any de publicació del seminal Please, please me, el treball de debut de The Beatles. En cas de dubte, tanmateix, el disseny de la coberta de Gerard Joan, inspirat en el pop-art i en la iconografia mod, acaba de contextualitzar el títol d’un disc que es presenta promocionalment com l’àlbum «més rabiosament pop de la seva carrera», que ja és tirar-la llarga parlant dels autors de Bondia i Sol.
Expressat així, sembla un exercici de nostàlgia, que ho és. Però 1963 és alhora un cant vital, a les coses petites, a les ganes de viure i afrontar el que vindrà. Les melodies adhesives, les guitarres lluminoses i els textos vitalistes com a antídot a un present i un futur angoixants. Musicalment, un àlbum construït a còpia de petites i resplendents píndoles, amb un percentatge notable de cançons redones i un concepte instrumental d’aparença senzilla (novament ha estat produït amb la col·laboració de Joan Pons) però farcit de detalls.
El tema inicial, «No t’escolto», marca un poc el to de la proposta, una història sobre el típic amic (o amiga) que ens dona la llanda un dia de festa però a qui fem com que escoltem per educació. Temàtica light que serveix per fer broma i llançar una tornada aparent embolcallada de guitarres, cors i bon rotllo. Que passa en el que dura un obrir i tancar de parpelles. «Jordi Puig» conté una història fraternal de més gruix amb moltes i encertades giragonses melòdiques. Un tema delicat i francament bonic.
«Ulls com piscines», tema d’avançament, és un encertat single fet de guitarres amb la flaires de la Costa Oest i una lletra divertida que construeix tot un anecdotari a partir d’una història d’amor i de les dificultats de visió del narrador: «Sempre vaig mal conjuntat / no és culpa meva si soc daltònic», canten, entre més perles. A l’oïda sona jovenívol, però és pop fet per senyors que fa temps que es belluguen amb l’era adulta.
«Lent» és un altre registre, de cançó reposada penjada de la guitarra acústica amb un concepte trist i alhora bonic, de l’amor que saps que no durarà per sempre: «Si m’has de deixar fes-ho lent, per fer-me a la idea». Si aquesta cançó és delicada i estranyament reconfortant, «Sota un glop de vida» és càlida i agradosa com un dia de platja. Un deliciós cosit de guitarres i melodies per cantar als amors inesperats: «I si soc feliç és cosa teva / un encanteri no previst». «Tres segons», mentrestant, és un tall més complex en la seua concepció musical i textual, una transició ben parida per preparar el retorn a l’efervescència new wave de «Com un mitjó», un dels temes destacats del disc gràcies, entre més, a una gran tornada.
Ho hem suggerit adés: si no férem atenció a les lletres ens seria difícil ubicar l’edat dels autors de les cançons, però el pas dels anys i la maduresa hi són presents, com no podia ser d’una altra manera, com ara en la cadenciosa «S’equivoquen», un tema que invoca la nostàlgia i conté una lúcida reflexió generacional que acut entre migdiades, bugades, aspiradores, estones al sol i crucigrames a mig fer: «Diuen que els anys et fan més savi / creu-me que s’equivoquen». Un bon tema, però no tant com la narrativa «Encenalls», que torna a contenir una tornada perdurable i, novament, alguna pensada pròpia d’algú que ha bufat un grapat d’espelmes: «Tot fuig menys la neuràlgia d’un món sense retorn / som ara en la nostàlgia, el demà que esperi el torn».
En el tram final trobem «Atracament a la caixa», un tema en clau festiva que conta la història d’un peculiar assalt a un banc plenament justificat: «La culpa és vostra per cobrar-me comissions del 10%». Un tall amb escaients detalls soul i desenes de pinzellades instrumentals de procedències diverses, un d’aquells que va guanyant a còpia de reproduccions. Dels molts que s’enganxen. Amb tot, potser la cançó que millor atrapa la filosofia del disc, aquell mirar endavant amb un ull posat en el retrovisor, siga «Els dies que han d’arribar», el text que conté la mirada al futur amb un cert positivisme realista: «Si el món s’ha d’acabar / que ens agafi ben mudats / festejant-nos amb el nas gelat».
Podria ser un fermall perfecte per a un disc que se’ns presenta com un cant a les ganes de viure i afrontar de cara les (moltes) incerteses d’aquests anys bojos. Però encara hi ha una última cançó, «Fem riure», que conté la història més desassossegant (i segurament millor) del pack. Amb una conclusió, això sí, optimista mentre la veu de Gavaldà va diluint-se en un batibull d’ecos i distorsió. Com si l’efervescència pop que havíem acabat de viure fora tan sols un somni.
Fins que tornem a l’inici. Sobre les cançons que ens havien saltat a la cara i als ulls. Visca el pop. I, si volen, llarga vida a Els Pets.
