Música

Hugo Mas: “Joan Valls és un primer espasa, comparable a molts dels grans poetes catalans”

En un any en què l’ombra de Vicent Andrés Estellés ho omple gairebé tot, també hi ha hagut un moment per recordar un altre gran poeta, Joan Valls (Alcoi, 1917-1989), recordatori homenatge que ens arriba de la mà del cantautor alcoià Hugo Masi de la formació de jazz BRON, formada per Vicent Colonques (piano), Tino Porcar (Bateria) i Matt Baker (Contrabaix i baríton). Publicat recentment en xarxes, tot i que hi va haver una edició precedent en vinil, ‘Valls‘ (Autoedició, 2024) és un acostament a l’última etapa de la producció del poeta, la dels llibres Anys i paranys (1985) i Quadern Vermell (1986), amb una tria que serveix en tot cas per acostar-se a una poètica dura i incisiva, a un dels grans talents poètics del País Valencià no reconegut com calia. Aprofundim en aquest treball de la mà d’Hugo Mas.

El disc és una reivindicació d’un poeta que no té antologies ni ha tingut suport institucional.

—Joan Valls és un primer espasa, comparable en termes de qualitat literària a molts dels grans poetes catalans. Sí que hi ha una antologia antiga, en alguna època es va fer alguna cosa, però ara mateix no hi ha res. Va haver-hi un esforç per traure l’obra completa, però per diferents raons no es va publicar. Ara mateix no es pot aconseguir l’obra literària de Joan Valls. Té un perfil molt paregut per exemple a Ovidi Montllor, una figura molt reivindicada en Alcoi: una persona autodidacta, de classe treballadora, que perd la guerra, comunista, músic de banda… Fa uns primers poemes i acaba refugiant-se en la Serra Mariola i en allò tan franciscà de la natura, l’austeritat. Després desenvolupa una sèrie de poemaris amb una complexitat lèxica i sintàctica exagerada per a ser una persona autodidacta i quasi analfabeta. Doncs mentre tenim la figura d’Ovidi com l’obrer de la paraula, sembla que Joan Valls no s’acaba de reivindicar. És veritat que és més complex que Ovidi, almenys el que s’ha reivindicat d’Ovidi.

Us heu centrat en la part final de la producció, en els llibres del 1985 i 1986. Per què aquests poemaris en concret?

—Això és cosa meua. És quan Joan Valls es reconcilia amb la seua classe i es reconeix com a subjecte polític i poètic. Són els poemaris més complexos de tots. Té poemaris més bonics, però a mi m’interessa aquest vessant d’home que perd la guerra.

Hi ha un rerefons amarg en aquests textos, quan recorda la guerra, la fam, el desarrelament…

—Amarguíssim.

Però és curiós, perquè són textos de la dècada del 1980.

—Perquè és el moment que cristal·litza una presa de consciència: soc qui soc i vinc d’on vinc. I a mi m’ha fet patir perdre la guerra, el camp de concentració, ser un rebutjat… Ho fa amb ressentiment però des de la reivindicació del subjecte polític que és.

Com es llegia Joan Valls en aquell moment?

—No ho sé, jo tenia cinc anys. A Alcoi hi ha una Associació d’Amics de Joan Valls que han estat sempre donant suport. Cada primer de maig, la data del seu aniversari, continua fent-se un recital en la plaça del Tossar. Com es llegia en aquell moment? No ho sé.

El vinil de Valls.

Els poemes tenen un punt críptic però també directe, com un colp de puny.

—Sí, és un colp de puny. Hi ha un balanç entre com és de punyent en les declaracions, però també com és de complex utilitzant lèxic elaborat i una sintaxi també elaborada… Aquestes cançons les tenia fetes des de fa anys, però pensava que no pagava la pena, que no eren poemes per ser cantats. La gent vol emocionar-se quan escolta cançons, i aquestes exigien una atenció intel·lectual per entendre què vol dir. Era complicat. Però al mateix temps hi havia fragments que mantenien la llum del colp de puny, tremendament directes. I vaig pensar a gravar-ho. No sé quants oients tindrà açò, però almenys algunes persones coneixeran Joan Valls.

I en tot cas, el vehicle musical està molt bé, l’encreuament que hi ha en el disc entre jazz contemporani i cançó d’autor, el toc que li donen les cordes…

—Hi ha un baríton, un instrument del segle XVII que hi ha poca gent al món que el sàpiga tocar. El vam gastar perquè té aquella textura… És un encreuament rar; jo tenia les cançons arranjades per a veu i guitarra, però el tipus de poema que feia aquest home en suggeria que era una persona agosarada, com per a fer una música diferent. Llavors em va venir al cap el jazz nòrdic d’Esbjörn Svensson, que té una miqueta d’aquella gelor. I va ser molt fàcil.

Hi ha un registre com molt reposat i intimista (“Com un estel que punxa”) barrejat amb cançons com “De sotracs també es viu”, molt rica rítmicament, amb el tempo accelerat… Com ho treballàreu tot això?

—Jo tinc un vessant una mica punkie, i em costa no fer alguna cosa així… “De sotracs…” té una lletra que costa molt cantar-la si no li dones força.

És gairebé un rapejat, quasi spoken-word.

—Quasi spoken-word. Vaig veure que hi havia alguns temes en què ho podíem compaginar, i aquest és el segon track del disc, després de la cançó més lírica. En el vinil, la cara B és com més jazzy.

Hi ha temes de fet que deixes que s’expressen els músics de BRON, com en la intro en “Hem tastat la vida erigint-se en massa”…

—Que és més llarga que el tema. Jo haguera volgut més espai perquè BRON es desenvolupara. I crec que això ho farem en el directe, amb interludis jazz, per tornar després a la cançó d’autor.

Com ha anat el treball musical amb Vicent Colonques?

—Bé. Vicent és molt talentós i molt obert de ment. A més, és molt eficient, és molt fàcil entendre’s amb ell. Jo volia que el disc sonara molt a BRON. I ell, si de cas, anava més cap a la cançó. Però vaja, tota la feina d’arranjaments és seua, jo no sabria arranjar un disc així.

Hugo Mas i BRON al complet @Susana Galbis

I el resultat és molt orgànic.

—Clar, el vam gravar en directe, dues preses, en un dia o dia i mig. Per això, quan treballes amb una banda que funciona i que posa totes les notes al lloc, es tracta tan sols de triar la presa més orgànica. De vegades la primera, de vegades la segona.

Indirectament, a més de Joan Valls, hi ha una reivindicació de la cançó d’autor i la relació amb la poesia.

—La cançó d’autor, tan vilipendiada, és per als catalans com el jazz per als negres. És el tipus que música que ens uneix a tota la cultura al sud de França i al nord d’Itàlia des del segle XIII, quan es feia una cançó cantada per una persona amb habilitats interpretatives i que contava històries. Aquesta música ens uneix. Aquest disc em recorda Gianmaria Testa, un cantautor del nord d’Itàlia que tenia una tessitura semblant a la meua i que arranjava amb influències del jazz. Em sentia molt proper al que feia. La cançó d’autor són moltes coses, però crec que és el que haurien de reivindicar els catalans com la seua cançó més antiga.

Fer cançó d’autor-jazz pot ser ara mateix contracultural.

—No sé si m’espera molta gent [riures]. El que té de bo açò és que pots fer el que et done la gana. Amb aquestes coses, mai no se sap; quan vam traure el disc amb Cavallo [es refereix a Pentàpolis, del 2015], vam acabar sonant en “Hoy empieza todo”, de Radio 3, i la van tindre com a sintonia no sé quants mesos. Férem un fum de bolos, tocàrem en la ràdio i en la televisió, en els concerts de Radio 3, en recitals de poesia de tot arreu… Mai no se sap. Aquest disc està mussitat, més que cantat, excepte tres o quatre temes. I és veritat que, des d’una certa perspectiva, aquest spoken-word no se’n va massa del rap i el hip-hop que li agrada a la gent jove. Crec que és contracultural, però era un deute que tenia. Joan Valls és una figura superreivindicable.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close