Música

Joan Dausà: “Jo treballo des de l’emoció i la trasllado a qui vulgui fer-la seva”

Entrevistem el músic, actor i presentador Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) a l’inici d’una gira engegada al Palau de la Música Catalana i que tindrà com a tercera estació, demà divendres, La Rambleta de València. Dausà es llança a la carretera després de publicar ‘Ho tenim tot’, un nou àlbum que aprofundeix en el seu discurs musical de pop d’autor amb voluntat de commoure que es publica després de fets personals i col·lectius que han marcat aquest polifacètic artista.

Fem l’entrevista entre la posada de llarg al Palau de la Música i una actuació al País Valencià, on trobe que ja has fet una base de seguidors també molt sòlida. Què esperes d’aquesta gira?

—Esperem seguir connectant amb el públic que vam conèixer en gires anteriors, seguir sumant nous seguidors, nous amics, si vols, poder trobar-nos amb l’excusa de les cançons, viure concerts emocionants… I deixar-nos portar una mica per la sorpresa, una gira saps com la comences però no saps mai com l’acabes i sempre és divertit i emocionant deixar-se portar una miqueta.

Entre Ara som gegants, del 2018, i Ho tenim tot han passat dos fets fonamentals, un de personal, com ara la paternitat -ara en parlarem- i l’altre col·lectiu, la pandèmia. Al disc proporciones la clau del títol del disc, un “virus tossut” i una sacsejada a les nostres vides que “de tant en tat és necessària per fer-nos obrir els ulls i adonar-nos que, en el fons, ho tenim tot. És una mica això, no?

—Sí. És aquesta història de poder connectar amb tu mateix, perquè és l’única cosa que sempre tindràs. La resta, la gent que t’envolta, la gent que t’estima, són complements que et poden fer una mica més feliç. Però al final és tornar a l’essència, tornar a ser nosaltres. I, des d’aquí, reconstruir.

Té a veure amb el tancament interior que vam viure durant el confinament i que a alguna gent li va anar bé? Tenir més temps, més espai per nosaltres mateixos?

—Sí, suposo que t’obliga a mirar una mica endins. I estaria bé que no ens oblidéssim d’aquest mirar endins, que hagi estat una cosa provisional, circumstancial, perquè ens hem vist obligats. Que hagi vingut per quedar-se aquesta cosa de buscar-nos, de preguntar-nos, de posar-nos al centre.

En tot cas, la pandèmia i la crisi econòmica han agreujat les desigualtats. Creus que hi ha gent que pot pensar que el missatge positivista està molt bé però no s’hi acabe de reconèixer?

—Per això t’explicava que per a mi el tot no és material, tothom té la seva ànima i, per tant, tothom té el seu tot. Evidentment, si entens que la resta és accessori això et pot permetre viure la vida amb més facilitat, més felicitat. O no: aquí no m’hi fico perquè entraríem en comparacions molt delicades i odioses. Però si entenem que tots ens tenim a nosaltres mateixos, aquí sí que estarem d’acord.

Joan Dausà i el megàfon dels sentiments. Fotografia: Pol Fuentes

Després hi ha la paternitat, que pinta —mai millor dit— gran part del disc, començant per una coberta sobre una aquarel·la de la teua filla Pina que, a més, protagonitza una de les cançons. En el tema demanes “que no corri tant la vida”, en referència a com es fan grans els fills de seguida. És curiós, perquè els pares solem adonar-nos d’això una mica més tard, quan ja són grans de veritat. Les teues filles són menudes, encara.

—Sí, però molta gent m’avisa [riures]. I jo els el prenc l’avís molt seriosament i m’aviso a mi mateix. Gaudeix, perquè tot això volarà.

Em va fer gràcia quan et van dir en una entrevista que la cançó era emotiva i tu vas respondre: “Soc Joan Dausà!”.

—Exacte! [Riures] Com no vols que sigui emotiva? L’essència hi és, jo treballo des de l’emoció i després la trasllado a qui vulgui fer-la seva.

De tota manera, en aquesta reivindicació de l’emotivitat, que és com una marca, hi ha algun moment que et poses un obturador, alguna lletra que hages dit: potser és massa naïf? O deixes córrer les emocions, no t’importa que algú ho puga trobar així?

—Jo intento ser honest amb mi mateix, i si algú no hi connecta per algun motiu o un altre, cap problema. Al final, es tracta d’ajuntar-te amb la gent que ho entengui així. He decidit explicar la vida a través de les cançons i l’explico com jo l’entenc, amb honestedat. Qui connecti serà meravellós perquè connectarem des d’algun lloc molt profund, una connexió potent.

Això és cert: costa imaginar un cim d’emotivitat més alt que l’estrena al Palau de la Música de “Xana” [la cançó que li ha dedicat a la filla que va faltar de l’entrenador Luis Enrique]. Els comentaris de la gent en Youtube eren commovedors, sobretot aquelles que havien passat per l’experiència terrible de la pèrdua d’un fill o una filla. No sé si els vas poder llegir.

—Vaig llegir alguns missatges, alguns que m’enviaven directament. No puc llegir-ho tot, però sé que són cançons que poden acompanyar en moments emocionals, vitals, de dolor, i per tant m’agrada que sigui així. Però al bo i per al dolent, perquè significa que són cançons que ens acompanyen i potser quan estàs en un moment delicat és quan més acompanyament necessites. Tant de bo una cançó pugui acompanyar algú en un moment difícil.

També se’n parla molt de l’optimisme de Dausà, però hi ha un parell de pinzellades en el disc que sobten -per a bé- per la seua solemnitat, per la càrrega que contenen. En “La vida és més que això” cantes: “Aplaudim misèries, esquivant la mort, ignorant la mort”. I el disc acaba amb “No me’n vaig sense vosaltres”, que en els versos finals diu: “I, tan a prop, la mort que mai descansa”. Un símptoma de maduresa?

—Sempre m’he interessat per la mort, des del primer disc que vaig fer. L’entenc com a part de vida. I quan més present la tenim, més ens adonarem que la vida té més profunditat del que ens pensem. Si cada dia reflexionéssim una mica sobre la mort, tal vegada viuríem de manera més profunda i connectada amb nosaltres mateixos.

Com un antídot contra la banalitat?

—Sí, exacte. Quan dic allò d’aplaudir misèries sembla que ens passem la vida entretenint-nos, fent passar el temps, rient si vols, però sense aprofundir sobre el que la vida ens proposa realment.

Et pregunten molt pels dos temes en castellà que inclous en el disc. Després de l’èxit bestial de la versió castellana d’“Una altra manera de viure” [cinc milions llargs de reproduccions a Spotify] es tracta de continuar connectant amb aquests nou públic? Hi ha alguna altra motivació?

—Cantar en castellà és una cosa que sempre he tingut present. Jo escolto molta música, m’emociono igualment en català o castellà. I quan escrius en castellà escrius des d’un altre lloc, des d’un altre imaginari, te’n vas a un altre paisatge. És un exercici interessant i que m’agrada fer de tant en tant. A l’anunci ho vaig fer, a la banda sonora de Barcelona, nit d’hivern, també hi havia una cançó que es deia Andrea, cantada amb Alberto Sanjuán. En aquest disc he trobat l’excusa per fer-ne dues i a la gent crec que li ha agradat, no he rebut crítiques ni ningú m’ha posat cap problema.

A banda de l’imaginari, la teu veu pren un altre color, hi ha un Joan Dausà diferent.

—Quan parles en un altre idioma la veu es col·loca en un altre lloc, agafa un altre color, una altra intenció. És divertit.

La coberta del disc, feta sobre una aquarel·la de la filla gran de Dausà, Pina.

A alguns argentins potser no els agrade, però escoltant “Buenos Aires” alguna cosa en la cançó, potser el fraseig, em feia pensar en l’uruguaià Jorge Drexler, però no és un referent que tu hages citat, més aviat remets a Carlos Gardel per explicar la cançó.

—En acabant en anem als referents que hem escoltat de petits, a casa, però és veritat que el Drexler també me l’escolto, és algú a qui segueixo i admiro.

—La majoria de cançons del disc són cinematogràfiques, estan plenes de personatges i històries que tenen aquell punt. Això té a veure amb la teua formació com a actor i el treball en l’audiovisual. O no.

—Sí, m’agrada imaginar les cançons amb la pel·lícula que hi ha al darrera i pot influir haver estudiat art dramàtic. Però potser m’agradaria igualment imaginar les pel·lícules, perquè és divertit, entres en com podria ser el videoclip…

Alguna vegada has pensat en com hauria estat la teua carrera musical sense la formació dramàtica?

—No ho he pensat, no sé si hauria afectat, potser sí, perquè et fixes més en la dramatúrgia, en la lletra, aprens a valorar el text, cada paraula. I potser sí.

El que sembla clar és que potser no hauries arribat tan lluny. A la gent li agrada que qui canta tinga la proximitat que dona haver-lo vist en la pantalla. Sobre això sí que hauràs reflexionat.

—Suposo que el poder estar en diferents espais, ser tan reconeixible, és com entrar en casa de la gent, formar part de la família. Suposo que sí.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

He llegit alguna crítica que diu que no has pres riscos en aquest disc ni en els textos ni en la música. No n’estic d’acord amb això de les lletres, pel que comentàvem abans, però sí que és cert que has forjat un discurs musical molt reconeixible i que no hi ha girs de guió. T’ho has plantejat en algun moment xafar uns altres terrenys, fer algun viratge?

—De moment estic bé en la cançó d’autor pop.

Però no t’encurioseix que gent com per exemple els Manel de sobte viren cap a l’electrònica, per citar un cas molt evident?

—Hi ha gent molt interessant de casa, catalans i valencians, que experimenten, que proven, però jo treballo des d’un altre lloc, més proper a la cançó d’autor, en què l’estil no pesa tant, sinó l’essència de la cançó. Potser per això em quedo en un lloc molt concret, una mica la marca de la casa, la cançó de pop amb un toc d’autor.

En quin moment de la teua trajectòria vas pensar que podies arribar a tenir l’abast i la difusió que has tingut?

—Mira, quan vam fer Jo mai mai ja vaig començar a veure que allò funcionava, vam acabar fent un concert al Palau de la Música. Vaig pensar que això podia créixer i funcionar. I vaig apostar per dedicar-me a la música decididament quan vaig traure Ara som gegants.

Tornant al disc, per acabar, Ho tenim tot és un d’aquells singles perfectes, tot i que sols incloure sempre un grapat de cançons que tenen aquest potencial. Quan estaves fent-la ja la tenies present com el tema capdavanter?

Ho tenim tot va ser la primera que vaig fer, com Ara som gegants va ser la primera del seu disc. Cançons que poden donar sentit a tot un disc, perquè Ho tenim tot tenia força, significat, i volia que fos una mica la representant del disc, més encara després de la producció i com havia quedat de potent. Ha esdevingut una mica la capitana, la cançó que parla per les altres cançons.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close