Música

Miquel Gil: “Quan fas quaranta i pocs t’envien al geriàtric, ja no pintes res”

Miquel Gil (Catarroja, 1956) és una llegenda viva de la música feta al País Valencià. Membre durant molts anys dels seminals Al Tall, Gil ha traçat una modèlica trajectòria artística marcada per l’ànsia exploratòria, sense prejudicis, i una capacitat notable de projectar-se i emmirallar-se en unes altres cultures i generacions. L’agafem atrafegat, enmig de la promoció del seu nou disc, l’eclèctic i exploratori ‘Viatger’ (Menuda gràcia, 2024), entre altres coses la seua particular i contundent reacció contra l’edatisme. Que mostra la seua rotunda vigència artística. La presentació oficial tindrà lloc aquest dissabte dia 9 al Teatre Principal de València.

Comencem si vols per allò immediat, el concert del Teatre Principal per presentar Viatger, celebrant quasi cinquanta anys de trajectòria, amb la vella i la nova guàrdia: Vicent Torrent i Botifarra però també La Maria i Noèlia Llorens Titana.

I Borja Penalba! A última hora encara s’han apuntat dos dels Sva-ters. Ells i Susana Díaz, la dolçainera, ens tiraran una mà per donar una mica de gruix al final del bolo. Serem cent i la mare…

I totes les generacions reflectides.

Sí! Perquè a més en el disc hi ha el fill d’Eduard Navarro, Eduard Navarro Jr., està el meu fill i també el fill de Vicent Pastor, de Tres fan ball, Jordi Pastor. Qualsevol dia ens apareixerà un net o una neta!

Fa poc conversàvem sobre aquesta nova fornada, de les esmentades i també de Sandra Monfort. Recorde que parlaves amb admiració, em va semblar molt generós venint d’algú amb la teua trajectòria.

Ja t’assegure que han estat una font d’inspiració en aquest últim disc, especialment les dones. També Rocío Márquez, les mateixes Marala, Tarta Relena… Cadascú va al seu aire, però mola molt que pugues fixar-te en tota aquesta gent jove. Per no parlar de la qualificació tècnica respecte de la meua generació. Nosaltres sabíem el do-fa-sol, o siga “La Bamba”, no teníem molts més acords, i açò dona gust. Tenen una formació que és un luxe. Admiració? Com no tindre’n!

Recorde que tinguérem una conversa sobre l’impacte que t’havia produït Rocío Márquez, com processava el flamenc a través de la tecnologia, però el ben cert és que tu ja havies jugat amb la tecnologia. Potser has fet un pas més.

Sí. Si tu agafes Orgànic [el seu àlbum de 2001], després de l’última cançó, del fade-out, si apuges el volum t’apareix un sample de Led Zeppelin, una bateria baixada quatre vegades de velocitat. Jo ja havia emprat la tecnologia MIDI, els Spectrum, els Commodore els Atari, en aquella època en què tot eren cables… Però en aquest disc tenia moltes ganes de jugar amb la tecnologia digital. Venia l’onada a favor, molta gent emprant aquestos recursos, però no havia trobat el qui ni el com. I el fet d’haver treballat el disc Arrel per a l’aniversari d’Acció Cultural amb Nelo Alfonso, en el seu estudi, amb una persona que havia treballat amb bandes sonores per a videojocs, em va fer veure que havia trobat un còmplice. Jo treballava a casa, amb un nou ordinador que em vaig haver de comprar, anava a l’estudi i continuàvem. He trobat el qui i el on que en altres discos no havia trobat. I, a més, l’estímul extern. M’agrada escoltar les coses que es fan, escolte tot el dia Radio 3 i el que s’està fent, m’agrada estar al dia. Per digerir-ho després. Però no és un disc digital, ni de bon tros, perquè hi ha moltes coses orgàniques…

Ara hi anirem, però m’ha cridat l’atenció com en “Ai Ramon” i “Sa serena”, fins i tot jugues amb el processament de la veu.

És que posats a treballar… Mira, baix de ma casa hi havia xiquets tirant coets. I hi havia pistes plenes de coetades. Em feia molta gràcia jugar amb aquells condiments digitals. I això inclou la veu. Hem posat vocoders per un tub. No puc gastar l’autotune, perquè la meua veu té els harmònics molt deslligats i fa coses estranyes, però el vocoder sí.

La veu processada que va en paral·lel a la teua sense processar.

És que a voltes és la mateixa pista, amb un delay tirat un poc cap enrere o un poc cap avant. Una manera de no melismar la veu [cantar canviant l’altura musical de les síl·labes], no cregues que no m’ha costat faena deixar-la plana, a l’estil de Tarta Relena, per dir-ho així. Aquestes xiques agafen moltes formes mediterrànies i les processen a la seua manera. Vam pensar a fer alguna cosa així, deixant la veu plana. Havia de fer molta força per no eixir-me’n, perquè no és l’estil meu. Però sobretot ha estat un procés divertit.

En tot cas, és un disc amb molts registres. Hi ha com dues parts, amb aquestes cançons que estem comentant, però també amb temes de cançó d’autor, més despullats, com “La veritat” o “Racons”.

Sí. No sé què vol dir això, però Nelo diu que és un disc conceptual. I efectivament hi ha dues parts, una com més carregada, més densa: “Nineta” té com 160 pistes. I una altra més minimalista, amb una guitarra, un pandero i una veu. Potser multiplicant les pistes de guitarra, amb un pandero amb alguns efectes i una veu de vegades doblada. A mi ja m’agrada l’equilibri entre música orgànica i digital. De fet, els meus ídols van de Radiohead a Arcángel… A mi em costa molt dividir la música. Crec que la música es divideix en bona i dolenta. Tota la resta són adjectius…

Etiquetes.

Etiquetes que posem darrere, sí.

No sé si conceptual, però hi ha un concepte darrere, perquè el títol prové d’un llibre de Laure Adler, Viatgera de nit (2019), una reflexió sobre l’envelliment. La cançó “Viatger” conté el sentit de tot això: “Viatger silenciat que et volen invisible / que no et derrote el silenci postmodern / no et retires de la lluita quotidiana / perquè estos temps son, sense dubte, els bons temps”.

Els bons temps, sí.

Malgrat tot.

És un altre concepte, diguem-ne. No suporte les converses de l’estil “te’n recordes quan en els nostres temps…?”. Els nostres temps són ara, ara mateix. És aquella cosa de retirar-se de la vida i que el pes de la nostàlgia t’enfonse. I el llibre de la dona aquesta em va colpir tot. Després li he fet mil voltes, que si el concepte de viatge de Kavafis, que si On the road de Kerouac, que si la meta… La meta no té importància, importa allò que fas en el dia a dia. Però s’ha posat de moda l’edatisme. I se’m va ocórrer la idea de fer una lletra sobre fer-se major amb dignitat. En les societats civilitzades sempre hi ha hagut una admiració per l’experiència, pels consells dels vells, dels majors. Ara no. Quan fas quaranta i pocs t’envien al geriàtric, ja no pintes res. Per això tota aquesta dèria de la cirurgia estètica, de disfressar-se. Si no eres guapo i jove no tens res a oferir. Hi havia motius per fer una cançó.

Ja ho crec. A més, els temps passats no sempre han estat millors. Escoltant alguns arranjaments del disc, m’han vingut al cap les crítiques que rebia Al Tall quan féieu música que incorporava elements de les dues ribes del Mediterrani. Com han envellit de malament aquelles crítiques...

Han envellit de manera desastrosa, sí. Tal vegada era el concepte de Mediterraneïtat el que molestava, hi havia un concepte nacional més tancat. Són conceptes que han envellit malament, però potser ara siguen recuperats, perquè es deixa la gent tirada en el Mediterrani, si s’ofeguen tampoc és que passe massa. I la reacció contra el tema de la diversitat a Europa, el creixement de l’extrema dreta, que no té el caire d’ací, més franquista, més religiós i d’actitud contra les dones. A Europa sobretot hi ha un esclat de la xenofòbia, per tot arreu. Han envellit malament aquells conceptes, però no sé si estan tornant, si tornen a cotitzar. Quan fa 10 o 15 anys la multiculturalitat tenia una potència absoluta. Anaves de festival en festival per Itàlia on es cotitzava la diversitat. Però estem passant per una època complicada. Estic emprant molt darrerament la frase de Raimon: “Quan creus que s’acaba torna a començar”. Tenia molta raó el senyor Pelegero.

Miquel Gil, a l’estudi.

M’agradaria parlar d’algunes cançons, com “A València”. D’on naix aquesta peça, un homenatge agredolç a la terra?

És una de les primeres fake news de la història. Això ho va escriure el senyor Ar-Russafí quan va anar a viure a Còrdova. Però no el va tirar ningú, se’n va anar perquè va voler! Però bé, alguna cosa trobaria a faltar i va escriure aquella elegia. Disc a disc, he anat reversionant Xarq al-Andalus, per a mi un dels millors treballs d’Al Tall. “A València” comença amb “La Malaguenya de Barxeta”, l’himne creat per Pep Botifarra i Obrint Pas. I després aquelles coses que fa Vicent Torrent molt andalusines, que jo he portat a un àmbit més contemporani, amb un bolero. A aquesta cançó li tenia ganes i ha arribat el moment.

Comentari a banda mereix “Otoño en Navarrés”, que és un homenatge molt bonic i líric a aquella comarca però també a Joan Baptista Humet.

Jo soc un usuari de la Canal de Navarrés de tota la vida, he anat molt al peu del Caroig, a Bicorp, a Navarrés… I em sembla que Joan Baptista Humet va fer un retrat molt bonic de les olors, el pa, la llenya encesa… Fa anys va sorgir fer un disc de versions i una era “Otoño en Navarrés”, que la férem en clau de jazz. I fa poc es va fer un llibre preciós sobre el cantant, que es presentava en l’SGAE. Em proposaren tocar-la, la vaig fer a guitarra, i em proposaren incloure-la en un disc homenatge que s’estava preparant [Joan Baptista Humet ¡Vive!, 2023]. Llavors vam fer els nous arranjaments i la gravàrem en estudi en condicions. I al final he posat la mateixa versió també en el meu disc, perquè estava content de com havia quedat.

Musicalment, el disc proposa tot un viatge que va de l’electrònica de “Nineta” al lirisme d’“Otoño en Navarrés”. Eres conscient, lògicament.

Sí. Clar. Un viatge geogràfic i estilístic. “Nineta” és una elegia a un espai meu de treball, on estan les cendres de mon pare. Eixa carretereta que va del Port de Catarroja al Tancat de la Pipa per a mi és una història molt personal. És un cant de batre amb un ritme 10/8 molt andalusí, amb una part harmònica que és un fandango, a la valenciana, amb tot aquest condiment digital per baix… Com un homenatge als ancestres i a aquells que vindran. Coses que penses quan estàs treballant. I la Canal és on vaig a divertir-me, amb molta gent de la Costera i la Ribera, tot molt de casa, molt tranquil. Amb gent que has d’anar fugint perquè no et deixen caminar ni nadar, et quedes estacat i acabes a quatre potes [riures].

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close