Música / Camins de Serp

Etern compàs d’espera

Per deixondir-me de l’esperit malcontent dels nostres editors i la seva piscina lacrimal post-diada m’he refugiat en dos oportuns llibres sobre música catalana (els nostres compositors, intèrprets i etcètera viuen habituats a la marginalitat i, pobrets meus, no tenen ni un temporal que en faci notícia). Parlo d’Un espai al pentagrama (Ficta Lletres) de l’escriptora de sons Alba Nogueras i Antologia Sentimental de la Música Catalana, del meu estimat compositor ordenat i aventurer Joan Magrané (Peu de Mosca); dos llibres valuosos, no només perquè posin una mica de granissat a l’oasi del nostre país pel que fa a l’assaig musical, sinó perquè resulten una lectura urgent i complementària sobre el nostre patrimoni sonor. Nogueras entrevista a dotze compositors de la tribu nascuts entre els anys 80 i 84, uns músics, escriu l’autora, que “es poden considerar les noves veus de la música de tradició europea, les plomes del futur –o més aviat present– o, potser, alguns dels encarregats de definir allò que entendrem per clàssica d’aquí a deu o vint anys.” Més enllà de l’interès particular de cada xerrada (hi trobareu el mateix Magrané, acompanyat de músics notoris com Raquel Garcia Tomàs o Ariadna Alsina-Tarrés) el text resulta interessant perquè mostra la naturalitat dels nostres artistes en exercir la seva tasca en mixtura amb procediments artístics, científics i tecnològics de la contemporaneïtat (ho diu molt bé la Raquel; “interdisciplinarietat és transferir part dels processos creatius al teu modus operandi, canviar el teu marc mental) bo i considerant-se hereus de la història compositiva del país. La cosa és molt bàsica, però paga la pena repetir-la: els nostres músics poden ser contemporanis justament perquè se saben la fi del fil d’una tradició que els precedeix agombolant-los. No és gens casualitat que la nòmina de compositors que parlen al llibre comptin amb una obra de ressò més enllà dels Pirineus; perquè a banda de la seva esplèndida formació, no han traficat amb el seu cromosoma. Dit d’altra manera, fomentar el patrimoni sonor del passat és la millor garantia per cimentar una cultura netament contemporània. Aquí és on el text de Magrané resulta més que escaient, car el camí de goig que fila a través dels músics que van d’Enric Morera a Joan Guinjoan desemboca a una oportuna reflexió sobre l’impacte d’aquesta herència en els seus propis mestres i, finalment, en la seva pròpia generació de compositors. Aquesta línia de santa continuïtat és un dels primers exemples que hem pogut llegir sobre les arrels culturals-sonores que marquen la tasca d’intèrprets com ara Joel Bardolet o Marco Mezquida. Espero que el text d’en Joan sigui un punt de partida per una reflexió urgentíssima; escatir les profundíssimes arrels culturals de les que pot beure un músic català l’any 2022. En aquest sentit, la feina pendent és titànica, i no només perquè Catalunya sigui un dels pocs països del món que té la (falsa i injusta) consciència de tenir un patrimoni musical dolent, sinó perquè aquesta és (dissortadament) una idea compartida per la majoria de programadors del país, persistentment ignorants de la història sonora catalana. Parlo de tones de música bellíssima que els directors de sales del país han castrat amb el pitjor estigma possible: programar-les com una quota. Escriu amb encert el nostre filòleg en cap Raül Garrigasait al pròleg de l’obra: “En general, els catalans, per més estudis que tinguem, no sabem res de la música que s’ha compost al nostre país. Si ens interroguen, potser ens ve al cap Pau Casals, però més com a símbol nacional que no pas com a músic, i pocs noms més. ¿Quants escriptors, pintors i gestors culturals del país saben qui són Joaquim Serra i Manuel Blancafort? ¿Quants han escoltat mai res de Juli Garreta o Gerhard?”. El drama, benvolgut Raül, és que la tristesa d’aquestes preguntes es podria aplicar perfectament al silenci sepulcral dels capatassos dels equipaments sonors del país. La nostra música, ai las, encara viu en un etern compàs d’espera. I és per això que la majoria dels músics que ha entrevistat l’Alba han hagut de cardar el camp del país per tal de formar-se o poder sobreviure del seu art. I és per això que, malauradament, han hagut d’ésser valorats arreu perquè els nostres popes es llevin de la migdiada i els encarreguin obra per les seves respectives sales. El drama és monumental però, afortunadament, els meus companys també tenen la genètica estoica i la paciència dels seus mestres i s’hi han avesat sense protestar, limitant-se a pencar cada dia més. Quan, d’aquí lustres i dècades, desempolsem les seves obres i les estrenem, ens posarem les mans al cap de la música extraordinària que vam deixar passar per mandra o simple ignorància. És una llàstima. Llegiu aquests dos llibres i, sobretot, escolteu-ne la banda sonora.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close